Les aigües turbulentes

Ahir va ser Santa Tecla, la patrona de la meva estimada ciutat adoptiva. Per segona vegada la situació de pandèmia ha obligat a fer meritòries contorsions en el programa d’actes per tal d’apropar-se, tant com ha estat possible, a la desitjada (i de moment impossible) normalitat: primera i esperada cita castellera amb limitacions i controls de tot ordre, substitució de la tradicional pirotècnia per un làser experimental o concentracions diverses prèvia reserva en un sempre col·lapsat sistema informàtic.

La meva participació en aquesta festa major ha estat, com sempre, molt modesta, i s’ha limitat a l’assistència a tres actes. El primer fou dimecres 22, a la plaça de la Font. La tradicional entrada de músics a la plaça fou substituïda per una insubstancial intervenció de cada grup dalt d’una tarima mentre el públic ho contemplava des de seients i taules convenientment separats. Que durant la jornada plovisquegés no ajudà gens a l’ambient més aviat plumbi de tot plegat, que no s’esvaí fins al final de tot amb la interpretació de l’esperat Amparito Roca. El segon acte fou ahir, el dia gran, quan vaig tenir la sort (s’ha de dir així) d’assistir a una representació de Dames i Vells al Palau de Congressos, a aixopluc de la pluja (que tornà a fer important acte de presència de bon matí) i prèvia aplicació dels protocols anti-Covid. El tradicional ball parlat no ha perdut la seva frescor en les actuacions ni el seu agosarament en els versots, on no en perdonen mitja; és més, respecte a altres anys han suavitzat una mica l’espectacle, llevant-lo de determinats excessos de mal gust i incrementant-ne, per tant, la qualitat. Per cert, aquest any s’acomiada l’entranyable sargento Blázquez, que ja té substitut.

El tercer moment en què vaig tenir ocasió de viure la festa major d’alguna manera va ser al vespre, quan vaig treure el cap pel Parc Saavedra on es feia una ballada de sardanes. Una activitat tan innòcua i sense aglomeracions obligava també els seus assistents a no traspassar cintes (com si fossin cordons policials). Jo no m’havia inscrit per poder entrar, però vaig accedir igualment prèvia declaració de nom i telèfon mòbil; així està el pati encara ara. La ballada, al vespre, adquirí un punt nostàlgic: gent gran fent tertúlia, banderoles de colors, llumetes… Al centre del parc diverses colles dignificaven la nostra dansa nacional amb més o menys gràcia, inclòs un grup molt jove assajant variacions diguem-ne trencadores: benvingudes siguin si és el preu a pagar per la transmissió de la tradició a les següents generacions.

Com ha quedat dit, la pluja va fastiguejar una festa major ja de per sí alterada per les darreres convulsions de la pandèmia. Té gràcia perquè aquest any m’havien regalat el barret de Santa Tecla, útil per protegir-se del sol quan en fa, i que, tradicionalment, s’obsequia comprant el diari local. No m’haurà fet servei en aquestes festes tan tristes i tan blues.

[Imatge: larepublicacheca.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!