Les aigües turbulentes

Amb l’elecció o reelecció (o millor encara, investidura) de Carles Puigdemont com a president del Consell per la República culmina la construcció institucional d’aquest organisme. Ja només queda la constitució de l’equivalent a un Govern. L’acte de l’Assemblea de Representants d’aquest matí, sobri, seriós i impecablement democràtic, ha tingut similituds amb el de la seva constitució ja fa algun temps. Ambdós ens recorden la significació i la importància de les institucions del Consell per la República, subsegüents a la legitimitat sorgida de l’octubre de 2017, i que encara ara, crec jo, no han estat suficientment ben explicades i enteses.

En el transcurs de la meva modesta campanya a les eleccions a representants ja vaig insistir en aquesta necessitat de fer pedagogia de què és i què no és el Consell per la República. Avui, sentint les intervencions de determinats membres de l’Assemblea de Representants, es confirma que fins i tot en el seu si hi ha discrepàncies en la manera d’entendre la naturalesa de la institució i, per tant, sobre quina és la seva representació, la seva finalitat, la seva relació amb partits i entitats o el seu marc d’activitat. La investidura del president Puigdemont i la propera formació d’un Consell o Govern (amb distribució de competències o temàtiques sectorials entre els seus membres, segons ha avançat ell mateix) han de servir per aclarir qualsevol dubte o malentès que hi hagi, a més de consolidar l’existència del Consell i posar fil a l’agulla a la necessària confluència estratègica cap a la consecució d’un estat propi.

Tots els membres registrats del Consell som convidats a intervenir d’alguna manera en el seu funcionament, en plena coherència amb el seu caràcter democràtic i participatiu, sigui amb desinteressades contribucions tècniques, sigui amb qualsevol mena de voluntariat, sigui amb intervencions a través dels diferents canals de comunicació o sigui amb aportacions econòmiques. Naturalment, tota aquesta implicació s’ha de fer en el marc general d’una planificació prèvia. El president Puigdemont ja ha avançat algunes línies mestres en aquest sentit, com també caldrà tenir en compte les molt interessants aportacions del candidat alternatiu a la investidura, Joan Ramon Gomà, autèntic descobriment. No sé si la seva candidatura obeïa a un sincer intent d’obrir un ventall d’opcions o era una forçada maniobra perquè la reelecció de Puigdemont no quedés reduït a un passeig triomfal; en tot cas, ha contribuït a oferir una imatge de màxima normalitat del funcionament de les nostres institucions alternatives (que de simbòliques, com diu l’adversari o el foc amic, no tenen res de res).

L’acte d’avui de Canet de Rosselló, optimista i esperançador, s’ha vist emboirat per la trista notícia de la mort de Miquel Strubell. Néixer a Oxford és una agradable premonició, ser net del doctor Trueta, un privilegi, treballar incansablement per la pàtria i per la llengua, un repte engrescador, i no participar mai de manera directa de la política professional, un honor en els temps que corren; tot això confluïa en Strubell. El record de la seva personalitat em transporta als feliços dies dels primers anys de la Generalitat restaurada, quan es feu càrrec de la normalització lingüística, tot estava per fer i tot era possible: la seva fou una gestió en la qual s’haurien d’emmirallar els actuals responsables, massa amatents per condicionants de tot ordre. Adeu, Miquel Strubell, sempre se’n van els millors.

[Imatges: Vilaweb, fundaciocongres.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!