De vergonyes, solidaritats i trampetes

Sobre l’afer Borràs, quatre ratlles. És inacceptable la fugida d’estudi d’ERC i de la CUP, grotesques les raons que addueixen i decebedora la imatge de desunió i cainisme que ofereixen a l’opinió pública. És també, i aquí hi incloc també el paquet PDECAT/Junts/Crida, de vergonya aliena el combat de baix nivell que es lliura a les xarxes socials. N’hi ha per no entrar a Twitter una bona temporada. A la Laura Borràs se l’està acusant, atacant (i jutjant/condemnant abans d’hora) per raons estríctament polítiques, per representar el que representa. Tothom ho sap. Per tant, el que tocava ahir al Congrés és donar una resposta també política al nou embat estatal i votar no al suplicatori demanat. Era el mínim que es podia esperar de les tres formacions independentistes amb representació a Madrid: no són capaces de posar-se d’acord en alguna cosa?, Tan difícil era fer-ho en un tema bàsicament anti-repressiu? L’estratègia comuna no arriba ni tan sols a aquest estadi bàsic de solidaritat? Aquestes formacions són les que diuen voler construir una República (no se sap ben bé quan ni com)? Doncs estem apanyats.

Sobre el fons de l’assumpte, el “pecat” de què s’acusa Borràs, tant clar és que es tracta d’una irregularitat administrativa com que no es mereix cap mena de represàlia, i molt menys 15 anys (sic) de presó, que quan ho vaig sentir per primera vegada els ulls em feien pampallugues (chiribitas com diuen els que volen eliminar la Laura Borràs). Partir contractes en trossets de menys de 15.000 € és el pa de cada dia a les administracions públiques, de sempre. Es tracta d’una aplicació pràctica d’aquell principi de “feta la llei, feta la trampa” (que personalment odio), i la mateixa habitualitat justifica implícitament la seva legitimitat a la pràctica. En tot cas s’hauria d’afinar més la llei de contractes públics (introduint, potser, mecanismes de control extern) per posar fi a aquestes trampes al solitari practicades per tota mena d’entitats, gestors i colors polítics. Ja és casualitat que l’única persona que lleparà per això és Laura Borràs. Potser el que caldria és contraatacar i denunciar tots els trossejaments de contractes públics de què es tingui coneixement. Tots. Tothom a la cangrí. Si hem de morir que sigui matant.

[Imatge: regio7.cat]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *