Vodevil PSOE

Per a qui tingui l’humor i les ganes de llegir aquest bloc, deduirà ben aviat que la meva identificació política amb Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, és propera a zero. Tot i això, davant la moguda que aquests dies protagonitza el centenari partit espanyol, més propera al vodevil que al drama, no puc evitar posicionar-me en favor de Sánchez en la disjuntiva maniquea que els esdeveniments estan oferint a la ciutadania.

La dimissió, calculada i precisa, d’una part de l’executiva del partit és el més semblant a una conspiració de palau o a un “cop de mà” que hem vist en molt de temps, dirigida per un conjunt de dirigents anomenats “barons”, autèntica casta, aplaudida per una certa premsa, inclosa la soi-disant progressista i animada des de l’ombra per sectors més o menys previsibles amb un interès ben evident: que les coses segueixin com fins ara. Davant d’aquesta situació, Sánchez ha continuat mantenint-se ferm en no donar suport al candidat Rajoy, per raons prou evidents i justificadíssimes, és a dir, ha fet una cosa sorprenent en un líder de partit “dels d’abans”: ha estat coherent amb la seva postura des del principi, que compta amb el suport de les bases que el van elegir. D’aquí ve la injustícia de què és objecte Sánchez: per ser fidel a un compromís, ara s’ha de sentir dir per terra, mar i aire que ha de dimitir, de que s’aferra al càrrec, de que té una posició numantina, que divideix el partit… per part no de les bases sinó de la casta dirigent de tota la vida. En aquest sentit, causa vergonya aliena sentir dir a qui va donar el tret de sortida a aquesta crisi, Felipe González, que “tothom ha d’assumir la seva responsabilitat”. Sí: Felipe parla d’assumir responsabilitats…

Aquests dies s’està aprofitant per parlar més a fons del partit fundat per Pablo Iglesias (el de veritat, aquell que no va sortir mai a la tele) i s’està insistint molt en la idea de que el PSOE és una mena d’Espanya en miniatura, incapaç de conciliar les seves contradiccions territorials i ideològiques. Alguns parlen de trencament imminent de partit, de final de cicle, d’absoltes al règim… Potser no cal precipitar-se tant. No confonguem els desitjos amb un futur on no sabem què pot passar. El que sí sabem és que, si allí tot va malament, objectivament aquí ens beneficia. No crec que això ens hagi de donar cap mena de satisfacció, però bé que hem d’aprofitar l’avinentesa, no? Sobretot ara que sembla que tot torna a anar sobre rodes (toquem fusta).

[Imatge: www.elperiodico.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *