Vint-i-cinc anys sense Montserrat Roig

“L’Emilio havia comprat olives en conserva, llonganissa, patates fregides i una mica de pa. Menjaren una estona sense dir res. La lluna s’havia esvanit darrera d’un núvol. L’Emilio era frec de la Natàlia, sentia el seu alè. Estàs embolicat, oi? L’Emilio arronsà les espatlles, “embolicar” és un verb petitburgès, petita. Jo no m’embolico, si de cas són “ells” els qui ens emboliquen. La Natàlia, per dir alguna cosa, creus que tot això canviarà algun dia? L’Emilio arrufà el nas, home!, què et sembla, a tu? Si no ho creiés… Deixà anar una bafarada de vi. Besa’m, va dir ell. Ella s’hi acostà i li féu un petó als llavis, m’encanta que besis tan malament, va dir l’Emilio, ella se n’apartà, els llavis plens de la sal de les patates. L’Emilio l’agafà pel canell, vine…, i la besà tot resseguint-li la llengua, la Natàlia notà que la seva llengua era molt humida, llengua de peix de riu, pensà. L’Emilio li descordà els pantalons i li baixà la cremallera, avui ens despullarem, oi?”

Montserrat Roig: El temps de les cireres.

[Imatge: www.nuvol.com]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *