Dies frenètics (4: la resposta del milió… i mig)

Es van complir les expectatives i tot va sortir rodó. Hi va anar molta gent, més que altres vegades, la reivindicació va ser una i inequívoca, amb un ambient festiu immillorable, cap incident… Fantàstic, tu. Aquesta és la meva visió d’unes hores històriques.

* L’arribada a Barcelona, en autocar, és espectacular: tot és sortir del túnel de sota de la plaça d’Espanya, per enfilar la Gran Via, i veure, a mà esquerra, una enorme gernació desfilant amb banderes en la mateixa direcció que nosaltres. És una cosa completament inesperada. He dit “sortint del túnel de la plaça d’Espanya”. Quina bona metàfora.

* La manifestació començarà a les sis, però nosaltres ens presentem al lloc assignat per l’organització (Passeig de Gràcia amb Provença, davant de la Pedrera) a tres quarts de cinc. El lloc ja és ben ple, sense arribar però a la sensació angoixant que es respirava el 10 de juliol, segurament degut al fet que nosaltres estem pràcticament al tram final més allunyat de la capçalera. A les set encara no ens hem mogut. A tres quarts de vuit hem avançat un sol carrer, el de Mallorca. A tres quarts de nou aconseguim arribar ¡al punt d’inici de la manifestació!, però hem de marxar perquè l’autocar ens espera per tornar a Tarragona. És el millor resum per expressar l’èxit de la convocatòria.

* La zona on esperem l’inici de la marxa està amenitzada per un grup d’aquests que toquen tambors. Va molt bé per animar el personal i donar a la manifestació una mena de “banda sonora”, però tenint-los tanta estona al costat acabes amb el cap com un dels seus bombos. 

* De tant en tant, el grup aquest ens fa ajupir o seure a tots mentre cridem “segui, segui, segui, espanyol el qui no segui” i una estona després ens aixequem mentre puja la intensitat de la percussió. Jo, que ja començo a tenir una edat, flexiono les cames disciplinadament mentre no puc evitar exclamar: “el què s’ha de fer per la pàtria!”. La gent es posa riure.

* Primera actuació no prevista en el programa: un individu des d’un balcó del Passeig de Gràcia es dedica a treure els braços amb gestos botifarrils; el molt covard mai no dóna la cara, però s’endú sonores xiulades del respectable. No entenc perquè tothom està tant pendent d’ell (cosa que segurament busca), però em fan l’observació de que, com a mínim, estem més distrets. Tenen raó.

* Em canso d’aquest pallasso i m’entretinc a observar detalls interessants al meu voltant. Una pancarta demana fer president a Mohamed-Jordi. Una altra, recorda la figura de Xirinacs amb una peculiar composició estil Andy Warhol. Una tercera mostra la bandera europea amb un “28” al mig (confio que tothom ho capti). Em crida l’atenció la quantitat de barretines que es veuen: al meu voltant en compto sis.

* Però potser el més remarcable d’aquesta manifestació és la gran unanimitat en els missatges de pancartes, cartells, samarretes i banderes: tots fan referència a la independència o a un estat propi. S’han acabat aquells lemes ambigus o folklòrics que sovintejaven en anteriors concentracions. Ningú no fa esment ni de pactes fiscals, ni d’encaixos, i molt pocs parlen de retallades. La gent avui va al que va.

* Passem per davant de la seu de Flaix FM. Una gegantesca estelada cobreix tota la façana. Tothom li fa fotos, com si fossin turistes davant una obra de Gaudí, al temps que criden “putrum-putrum”.

* Ja és l’hora de girar cua i tornar a l’autocar. Aprofito per fer un pipí a les cabines instal·lades davant dels cines Comèdia i no puc evitar sentir algú dient no sé què de “la merda dels polítics”. Un bon escenari, entre quatre parets de plàstic i amb olor de pixum, per témer com serà la reacció dels nostres governants i partits polítics davant del missatge nítid, democràtic, serè i festiu que els ciutadans hem donat sobre el futur de la nostra nació.

* A propòsit d’això, aquest matí, el president Mas ja ha comparegut amb les habituals filigranes semàntiques, marca de la casa. Vull creure que no té molt marge de maniobra, però que no s’equivoquin, ell i tots: aquesta vegada la cosa va de veres. Ahir va començar el compte enrere.

[Imatge: www.naciodigital.cat]