Les aigües turbulentes

El 8-M, més que un dia, és una o dues setmanes. Portem no sé quant temps esmorzant, dinant i sopant dones, feminismes, sororitats, reivindicacions, bretxes salarials i sostres de vidre. Un continu. Però que ningú s’enfadi abans d’hora. Qui segueixi els meus apunts de cada 8 de març podrà constatar que rere una crítica (amb respecte, tacte o ironia, depèn) a determinats aspectes del que planteja el moviment feminista apareix una decidida reivindicació de la igualtat entre totes les persones, siguin quines siguin les circumstàncies de cadascun, perquè aquesta igualtat és la que anima, en essència, el moviment. Ara bé, cal començar a parlar-ne tant intensament i des de tants dies abans, de forma a vegades obsessiva? Si tant important és el tema, llavors que se’n parli tot l’any en la mesura adequada. O tot l’any o un dia, perquè dedicar-hi una o dues setmanes prèvies (notícies, reportatges, anuncis i actes públics, amb permís del virus) desfigura, crec jo, el sentit del “dia de” que avui commemorem i no crec que afavoreixi massa a tan noble causa. Però en fi, que tothom faci el que tingui per convenient.

En tot cas avui celebrem el Dia Internacional de les Dones. En plural, o almenys es diu així en català, anglès i francès. Curiosament en castellà (almenys a la Viquipèdia) figura en singular. El matís és important. Antigament tots aquests conceptes relacionats amb els avenços cap a la igualtat personal (dona, família…) s’esmentaven en singular fins que es plantejà que calia reflectir lingüísticament l’enorme diversitat que s’amagava rere aquests conceptes. El que abans anomenàvem, senzillament, moviment gai-lèsbic, també patí successives alteracions amb l’afegiment de diverses sigles. Avui la reivindicació no és de “la dona” sinó de “les dones”, de la mateixa manera que ja no hi ha “feminisme” sinó “feminismes”. Aquí volia anar a parar. A Madrid tenen encallat el tràmit d’una llei coneguda com a Llei Trans (el nom tècnic deu ser un altre) que, entre altres qüestions, simplifica notablement al canvi de sexe o gènere (com s’hagi de dir) quan algú sol·liciti aquest personalíssim desig. La qüestió és que això no agrada a segons qui, i no és al feixisme, adlàters i simpatitzants (que tampoc) sinó al sector més enragé (i no posat al dia) del moviment feminista, que considera amenaçades les seves posicions, encara que no ho reconeguin obertament: si tan fàcil ho posen per esdevenir dona, deuen pensar, de què ha servit tanta teorització de construcció de gènere? I  parlar de violència de gènere? Què passarà llavors amb la paritat per imposició legal? Tindrà sentit parlar, per exemple, de literatura femenina o feta per dones? Preguntes que amb probabilitat es formulen secretament. ¿És que estan plantejant que hi ha dones de primera (les de “veritat”, les de tota la vida) i de segona (de resultes d’un procés de reassignació de gènere, amb un simple canvi al DNI)? Vull creure que no, però la vivor que ha animat la polèmica ha posat a primer pla una cosa inaudita fa alguns anys: que el moviment feminista també està dividit, també té discrepàncies, tampoc sap anar sempre a la una. Avui aquest moviment sí que marxarà (simbòlicament o de manera alternativa, donades les circumstàncies) unit, però caldrà que accepti sense tantes reserves la diversitat en el seu si i en la societat en general. Serà la garantia d’èxit en els avenços que justament reivindiquen (reivindiquem) avui i sempre.

[Imatge: Getty Images; huffingtonpost.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!