El mes comença i el retorn a la rutina es fa inevitable. Les nits càlides, clares, lliures de núvols durant gran part del mes, han permés observar les meravelles del firmament. Júpiter, omnipresent, Saturn, menys evident, les constel·lacions estiuenques ben conegudes, i per això, tan estimades: el Cigne, la Lira, l’Àguila, Hèrcules, Sagitari i l’Escorpí, totes elles amb belles però terribles històries mitològiques al seu darrere.
Ha estat ben bonic mostrar al públic convocat a les nostres observacions estiuenques aquestes meravelles celestes i adornar-les amb històries de déus, de l’exploració lunar, etc, històries que ens lliguen a la nostra cultura ancestral i moderna.
Avui, ja en setembre, tot s’ha acabat de moment. Tornem a la rutina, a les obligacions. El cel ja serà un gaudi de cap de setmana, a l’espera de més temps per reomplir-nos de la visió de la immensitat celeste.
Al setembre, però, els grans planetes Júpiter i Saturn continuen dominant el cel nocturn, encara que cada vegada, en fer-se de nit, es troben més cap a l’oest, senyal que ben aviat ens deixaran durant una llarga temporada.
Júpiter, prop de l’Escorpí i directament a sobre del seu ull rogenc malèfic, Antares, en realitat una gegant roja, farà un trio amb una lluna creixent la nit del 5 de setembre. Bon moment per reconèixer la natura de l’astre més brillant del cel nocturn d’aquest estiu. La Lluna anirà recorrent la distància entre Júpiter i Saturn entre aquest dia i el 8 de setembre, nit en que el nostre satèl·lit s’hi situarà al costat del planeta anellat.
Cap altre planeta serà visible durant el mes. Mart està en conjunció amb el Sol, és a dir actualment en la direcció solar i serà, per tant, inobservable. També com a conseqüència directa, el robot Curiosity, que ara explora el cràter Gale al planeta vermell, quedarà incomunicat de la Terra durant dues setmanes. Només Mercuri i Venus es veuran fugaçment durant uns minuts després de la posta del Sol cap a l’oest.
En setembre tindrem dues pluges d’estels poc importants. La primera, alfa-Aurígids, només amb 6 meteors/hora previstos, tindrà el pic d’emissió l’1 de setembre, però durarà uns 8 dies. La font dels meteors és el cometa Kiess (C/1911 N1).
La segona pluja serà Epsilon Perseids de Setembre. El pic és el 9 de setembre, amb 5 meteors/hora previstos i durada d’uns 16 dies. No es coneix bé quin és el cometa progenitor.
I finalment setembre ens acomiadarà d’aquest estiu tan xafogós. El 23 de setembre a les 9:50 h el Sol, en el seu camí anual sobre el cercle de l’eclíptica se situarà sobre l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor i el principi de la nova estació.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Creació de la Via Làctia, el Sol i la Lluna. Vitrall del s. XIV de la capella de la Mare de Déu de Lourdes a la Catedral de Sant Just i Pastor. Narbona. Occitània. Enric Marco.
2-4.- de Stellarium.
Amb les platges plenes de turistes, la calor asfixiant i l’estrés acumulat durant un any de faena, per desconnectar no et queda més remei que fugir a indrets més tranquils, amb turistes més amants del territori, que estimen la natura diürna, però també la nocturna.En aquests indrets, en estiu l’espectacle nocturn sublim és veure travessar la Via Làctia de sud a nord, per damunt del cap, com una immensa costella que sosté la volta celeste.
Al País Valencià podem moure-nos als Serrans, a l’entorn d’Aras de los Olmos per veure el firmament dels nostres avis. A Catalunya us recomane anar-hi al Pallars Jussà o Sobirà, especialment al voltant de la Serra del Montsec. De fet aquests llocs són justament destinacions per practicar activitats d’astroturisme.
Aquest agost el panell del cel nocturn ens continuarà oferint la brillantor excelsa del planeta Júpiter ben prop del monstre l’Escorpí, competint amb l’ull rogenc d’Antares, el seu estel principal i a l’esquerra la dèbil però important presència de Saturn, coronant la constel·lació de Sagitari. I entre ells dos, la Via Làctia sorgeix com de terra projectada cap al cel. El seu aspecte sublim, però, amaga en aquesta zona el monstre real de l’objecte Sagitari A*, el forat negre de la nostra galàxia situat just al seu centre.
La Lluna, com sempre fa, en el seu camí al voltant de la Terra, s’acostarà ben prop a Júpiter la nit del 9 d’agost, se situarà entre Júpiter i Saturn el 10, i els dies 11 i 12 emmarcarà el planeta dels anells. Aquests dies, per tant, seran bons per descobrir la posició dels planetes i el caminar sense aturador de la Lluna al cel.
Els planetes Mercuri i Venus només es veuran a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol, mirant a l’horitzó est.
Venus sempre baix assolirà la màxima brillantor a les 6 del matí del 25 d’agost. Per la seua part, la matinada del 10 d’agost, Mercuri se situarà a 19º del Sol, a la màxima separació. És el que s’anomena la màxima elongació occidental de Mercuri.
Però, si alguna cosa destaca, astronòmicament parlant, en el mes d’agost és la pluja d’estels dels Perseids. Aquests meteors que provenen de fragments arrencats del cometa Swift-Tuttle, tindran el màxim la nit del 12 al 13 d’agost. Amb una previsió d’uns 100 meteors/hora és la pluja d’estels més intensa de l’any. Tanmateix, aquest no serà un bon any per observar-los a causa de la proximitat de la Lluna plena (15 d’agost). A la matinada del 13, quan la constel·lació estarà ben alta al cel, la Lluna encara brillarà molt a l’oest. Els Perseids es poden veure durant tot el mes, encara que la intensitat de la pluja minvarà en allunyar-nos del dia del màxim. Ja en parlarem més endavant.
A finals de mes podrem gaudir d’una altra pluja d’estels encara que molt més feble. Amb el màxim el dia 18 d’agost, la pluja d’estels Kappa Cygnids sol mostrar només uns 3 meteors/hora, encara que la durada de la pluja és ben llarga, 22,0 dies.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
La primavera es va sentint més i més a mesura que passen els dies. Avança inexorable a través dels senyals de la natura. Els arbres ja han tret el fullam i les flors els colors, mentre per la Valldigna la flor de taronger envaeix totes les narius. Les aus festegen espentades per un desig irrefrenable maquinat per mil·lennis d’evolució biològica.
Mentrestant les festes de la Pasqua florida ja han passat sense que enguany hàgem pogut gaudir de les vistes, els sabors i els parlars de la Vall de Gallinera a causa d’unes pluges primaverals ben volgudes però mal ubicades. Sempre ens quedaran els sabors dels dolços de la Setmana Santa i Pasqua com aquest arnadí (o caramull com diuen per ací) fet de carabassa, d’una celebració familiar.
La primavera avançada ja ens retorna les constel·lacions estiuenques a la matinada com ara l’Àguila o l’Escorpí mentre que les hivernals com l’Orió moren ràpidament en les primeres hores del capvespre. Per altra banda, els planetes no fan cap canvi significatiu i romanen en el seu feu de la matinada, lluny de les mirades de l’observador ocasional. Només el planeta Mart és visible poc després de la posta de Sol.
Mart, ben interessant des del punt de vista de l’exploració espacial amb un munt de naus i un robot escodrinyant-lo, a hores d’ara, és només un puntet rogenc en la constel·lació de Taure, totalment insignificant en el cel vespertí. La Lluna, però, vindrà a rescatar-lo de l’anonimat fent-li una visita a l’ocàs del 7 de maig. Serà una bona ocasió per fer-li una darrera mirada abans de la seua desaparició en la lluïssor solar a finals de mes.
Els altres planetes romanen ben brillants al cel oriental durant la matinada, encara que finalment aquesta situació anirà canviant en els pròxims mesos.
Júpiter, el més matiner, serà visible a partir de les 12 de la nit. Si mireu cap a l’est a partir d’aquesta hora el veureu ben brillant en la constel·lació del Serpentari. La seua vista a ull nu sempre és estimulant però ho és encara més si li feu una ullada a través d’un telescopi i admirem els seus satèl·lits jovians descoberts per Galileo Galilei fa ara 410 anys. Per si encara no el descobriu al cel, una lluna quasi plena es situarà al seu costat el dia 21 de maig.
Unes dues hores més tard que Júpiter, Saturn farà acte de presència a l’horitzó est. No tan brillant com Júpiter però igual o més espectacular al telescopi, Saturn es trobarà en la constel·lació estiuenca de Sagitari. El duo planetari es troba, per tant, sobre les constel·lacions que dominaran el cel de juliol i agost, acompanyats pel sempre enigmàtic Escorpí, vencedor del gegant hivernal Orió.
Aquest duo de planetes gegants rebrà la visita de la sol·lícita Lluna, que sempre és de gran ajuda per identificar objectes celestes. Durant uns dies, del 21 al 23 de maig, el nostre satèl·lit natural es passejarà entre aquests planetes, oferint-nos grans possibilitats de fer interessants fotos nocturnes.
El darrer dia, el 23, la Lluna es situarà a només 1,5º de Saturn, l’equivalent a 3 diàmetres lunars. Bon moment per fer-li fotos i recordar que encara que els cossos semblen junts, només estan alineats ja que els separen milions de quilòmetres. La millor hora per veure el fenomen serà poc després de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est, cap a la 1 de la matinada.
Finalment caldria parlar del planeta Venus que, a hores d’ara, està ben prop de la direcció solar. Per això, només uns minuts abans de l’alba serà quan podrem gaudir de la presència del planeta germà de la Terra. Els últims dies del mes els veurem bellugar-se prop del Sol. Com altres vegades, la posició de la Lluna ens ajudarà a trobar-lo al cel de l’est.
Aquest mes podrem observar dues pluges d’estels. La primera serà els Eta-Aquàrids, pluja de meteors amb radiant a la constel·lació d’Aquari, que té lloc anualment des de mitjan abril fins a finals de maig, amb el pic d’activitat al voltant del 6 de maig. Està associada al cometa Halley i és prou activa ja que solen presentar 40 meteors/hora.
L’altra pluja és la dels Eta-Lírids, una pluja d’estels molt feble, els meteors de la qual estan associats al cometa C/1983 H1 (IRAS-Araki-Alcock). El seu potencial pic màxim ocorre el 9 de maig.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Arnadi, el postre típic valencià per a endolcir el dinar familiars de Setmana Santa i Pasqua.
2-6. Simulacions del programa de planetari Stellarium.
Finalment les pluges han tornat al nostre país encara que serà per poc temps. Els registres ens indiquen que el primer trimestre ha estat el més sec des de fa 155 anys a la ciutat de València. Però aquests dies, després de mesos d’estabilitat l’anticicló es retira d’Europa Occidental i la inestabilitat, finalment, arriba. El canvi climàtic és real i avança a marxes forçades. Global warning is real!, com exclamava l’escriptora i divulgadora científica Dava Sobel, al final de la seua magnífica conferència el mes passat.
Potser ploga aquest dies i, per tant, les condicions d’observació no siguen òptimes, però segur que tindrem algun moment de cel ras per admirar el cel nocturn.
Els planetes continuen sent esquius als observadors vespertins. La majoria dels planetes romanen visibles en la matinada, hores abans de l’eixida del Sol. Júpiter, Saturn, Venus i Mercuri van jugant en un ball còsmic però caldrà matinar per admirar-ho.
Al vespre només Mart és visible. Prop de l’horitzó oest a la posta del Sol i situat en la part més allunyada de la seua òrbita a més de 300 milions de quilòmetres, el planeta roig no és actualment un gran objectiu dels astrònoms.
El que sí que serà interessant serà admirar per darrera vegada fins al final de la tardor les constel·lacions més interessants del cel nocturn, Orió, Taure i els dos Cans. Ja ben a l’oest aquest mes, aquestes s’enfonsaran en la lluïssor solar en les pròximes setmanes.
És a la matinada on s’observarà el ball còsmic dels planetes i la Lluna. Ja des de la 1 de la matinada se’ns presentarà majestuós el planeta Júpiter, al final del Serpentari, mentre que Saturn, en Sagitari, enmig de la Via Làctia, ho farà més tard, després de les 2 del mati.
Venus i Mercuri, molt més pròxims a la direcció on es troba el Sol, eixiran per l’horitzó est poc abans de l’alba.
Així que, a la matinada tindrem una autèntica exposició planetària. Tots els planetes matiners s’escamparan per tot el cel, des de l’est fins al sud poc abans de l’eixida del Sol.
La Lluna, juganera com és, no perdrà l’ocasió de desfilar per davant dels planetes. Els dies 24 i 25 d’abril, se situarà entremig de Júpiter i Saturn, permetent identificar clarament els planetes als poc entrenats en l’observació del cel.
No només podem gaudir de l’observació dels planetes sinó que també podrem veure al final del mes, la pluja d’estels dels Lírids.
Els Lírids són una pluja de meteors d’activitat moderada. El seu període d’activitat s’estén entre el 16 i el 25 d’abril. El seu màxim és el 22 d’aquest mes amb 18 meteors per hora.
Són meteors de velocitat alta que radien de la Lira, constel·lació de la qual prenen el nom.
El cos progenitor dels Lírids és el cometa Thatcher (C/1861 G1) de llarg període. Si bé és una pluja anual, mostra augments d’activitat amb periodicitat desconeguda. Els últims, el 1945, 1946 i 1982, amb màxim d’activitats <200.
Aquest mes finalment es faran publiques les primeres imatges del forat negre central de la nostra galàxia, Sagittarius A*. L’abril de 2017 una xarxa de 8 radiotelescopis d’arreu del món van fer observacions conjuntes per formar la primera imatge real de l’objecte supermassiu del centre de la Via Làctia. Després de dos anys de dura feina analitzant les dades sembla que disposarem d’aquesta imatge, la fita astronòmica més important de l’any.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril 2019. Stellarium.
5.- Dibuix artístic d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars. Crèdits: JPL
La tardor avança sense miraments i ens ha dut ja pluges torrencials i fred intens. Els rius i rierols van plens i les muntanyes més altes del país ja mostren els caps enfarinats.
Els núvols que acompanyen aquest temps hostil no ens deixen veure el cel nocturn. I és una llàstima perquè ens perdem l’espectacle d’observar moure’s la celístia. I, és que, de mica en mica, a mesura que la Terra fa el cicle anual, les constel·lacions estiuenques desapareixen per l’oest mentre que les que són plenament hivernals com la grandiosa Orió ja surten per l’est. Amb les constel·lacions de l’estiu, aquest mes també desapareixerà la visió del planeta Júpiter, ara quasi alineat amb el Sol.
Quedaran, però, planetes per admirar. Saturn i Mart continuaran sent visibles en el cel del capvespre mentre que Mercuri guaitarà el cap només uns pocs minuts després de la posta de Sol mirant cap a l’oest. Per admirar Venus, per contra, caldrà mirar cap a l’est poc abans de l’eixida del Sol.
Mart i Saturn dominaran el cel nocturn del mes. Saturn en Sagitari, ja ben baix al capvespre, encara és una meravella vist al telescopi. Però a ull nu també ens donarà un bell espectacle. La vesprada-nit de l’11 de novembre, una lluna fina de 4 dies d’edat, se situarà ben prop del planeta. Aquesta conjunció planetària és un dels interessants exemples del moviment dels astres, en aquest cas la Lluna pròxima alineant-se amb el distant Saturn. Tracteu de fer-los una foto.
Mart, el planeta vermell, encara mostra la seua potència lumínica a causa de la proximitat a la Terra. L’actual oposició bianual no ens ha mostrat enguany una visió massa interessant amb l’ús de telescopis petits i mitjans. Només la zona muntanyenca de Syrtis Major i la zona polar gelada han estat visibles.
Finalment el planeta Venus serà observable altra vegada. Ara, però, caldrà buscar-lo cap a l’est poc abans de l’eixida del Sol. El planeta germà de la Terra es troba ara mateix situat a la part dreta (occidental) de la seua òrbita respecte del Sol i, per tant, es podrà veure durant una mitja hora abans que la lluïssor del nou dia la torne invisible. La matinada del 6 de novembre, cap a les 6:30, una lluna minvant ben fina se situarà sobre la constel·lació de la Verge, fent companyia a Venus i a la brillant estrella Spica. Un bonic trio que mereix una foto. Serà uns dies després, en la matinada del 14, quan Venus, a causa del seu moviment orbital, arribarà a “tocar” (0,2º) aquest brillant estel.
No hem d’oblidar tampoc que novembre és el mes de les pluges d’estels. Els Tàurids del Sud seran visibles la nit del 5 de novembre mentre que els Tàurids del Nord ho seran la nit del 12. Tanmateix la pluja més important serà la dels Leònids que podrem observar la nit del 17 al 18 de novembre. Aquests dies la Terra travessa l’òrbita del cometa 55P/Tempel-Tuttle i, en el trànsit, recull els seus residus que cauen a la Terra fent espectaculars llums en cremar-se en l’alta atmosfera. Com que els petits trossos del cometa impacten l’atmosfera del nostre planeta en la zona de la constel·lació de Leo, la pluja rep el nom de Leònids. Encara que el màxim de l’activitat dels Leònids serà la nit del 17 a 18 de novembre sempre se’n podran veure unes nits abans i després. Ara, això sí, ens hem de desplaçar lluny de la contaminació lumínica de les ciutats i buscar un indret ben fosc per gaudir plenament del fenomen.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Tardor a València. Plaça de la Mare de Déu. 5 d’octubre 2018. Enric Marco.
2-5. De l’Stellarium.
El bon oratge ha retornat finalment per permetre l’observació asserenada del cel nocturn. Ara és l’hora d’assaborir el cel, deixar-se acaronar per la llum dels estels, admirar les pluges d’estels que ens porten missatges de l’espai. Des de la ciutat, però molt millor des del camp lluny de cels contaminats, podrem admirar la presència de 5 planetes, així com nombroses constel·lacions estiuenques com l’Escorpí amb la seua ondulada forma, o el triangle d’estiu format pels estels principals de la constel·lació de la Lira, el Cigne i l’Àguila.
Mercuri, el planeta més esquiu, farà acte de presència al cel del capvespre cap al nord-oest durant la primera quinzena del mes. Cal recordar, una vegada i una altra, que el petit planeta té l’òrbita inserida dins de l’òrbita de la Terra i, per tant, nosaltres no podem veure Mercuri mai molt separat del Sol. De fet, el 12 de juliol Mercuri assolirà la màxima separació cap a l’est del Sol, 26,4º, posició anomenada tècnicament com a màxima elongació oriental.
Per veure Mercuri caldrà esperar uns 45 minuts després de la posta del Sol però només serà visible durant uns 15 minuts fins que ell mateix es ponga. De veritat, és un planeta molt esquiu. La Lluna, com sempre, ajudarà a trobar-lo. El capvespre del 14 de juliol, una Lluna molt fina s’hi situarà molt prop per facilitar-nos la trobada. Intenteu trobar-lo….
Venus, molt més separat del Sol ja que es mou en una òrbita més gran, és el gran llumener de l’oest al capvespre. Es continuarà veient unes poques hores després de la posta de Sol. El 15 de juliol una Lluna fina s’hi situarà just a la dreta.
Júpiter i Saturn brillaran cap al sud, només fer-se de nit. Situats en les constel·lacions de Balança i Sagitari respectivament, són objectes brillants que no t’has de perdre. Un telescopi petit o uns prismàtics sobre trípode seran suficients per a admirar les bandes jovianes, els satèl·lits i els anells de Saturn.
Mart serà visible aquests dies poc després de la posta de Sol. Mirant cap a l’horitzó est veurem eixir un punt brillant vermell que ha d’alegrar-nos les pròximes nits d’observació. I, és que el planeta està ara mateix aproximant-se a la Terra i al telescopi ja es veurà amb una grandària apreciable. De fet, el 27 de juliol Mart estarà en oposició: el Sol, la Terra i el planeta estaran en línia recta. És a dir, vist des de la superfície terrestre, en el moment en que el Sol es ponga cap al nord-oest, veurem eixir Mart en la direcció oposada, cap al sud-est. Un pocs dies després, el 31 de juliol, la distància a Mart serà la més petita des del 2003. Situat a només 57,6 milions de quilòmetres, espere que no tornem a sofrir una febre marciana com la de fa 15 anys i ens conten la ximpleria que veurem Mart tan gran com la Lluna.
A finals d’aquest mes de juliol gaudirem d’un eclipsi de Lluna. La nit del 27 al 28 de juliol la Lluna plena s’endinsarà dintre de l’ombra de la Terra. Tota Àsia i gran part d’Europa podrà gaudir de l’enfosquiment del nostre satèl·lit i del canvi de coloració. D’un gris brillant passarà a un roig pàl·lid, encara que el color final dependrà de la quantitat de partícules sòlides en l’atmosfera terrestre. Ja en parlaré més endavant.
Finalment recorda que el pròxim 6 de juliol la Terra, en moviment per l’òrbita el·líptica, passarà per l’afeli, el punt més llunyà al Sol. En aquest moment ens trobarem a 152 095 566 km del Sol.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- L’asteroide Ryugu fotografiat per la sonda japonesa Hayabusa2 el 24 de juny de 2018.
Crèdits: JAXA, Universitat de Tòquio, Universitat de Kochi, Universitat Rikkyo, Universitat de Nagoya, Institut de Tecnologia Chiba, Universitat Meiji, Universitat Aizu, AIST.
2-3.- Captures d’Stellarium.
4.- Eixida de la Lluna plena ja eclipsada el 27 de juliol 2018. Stellarium.
L’hivern ha fet finalment acte de presència i ens afirma el seu poder enviant neu, pluja i fred per recordar-nos que encara regna. Tots sabem, però, que el seu poder efectiu s’acabarà aviat, amb l’arribada de la primavera que ja està a només tres setmanes.
Les hores de Sol són cada vegada més llargues, els ametllers treuen la seua delicada blanca flor i els agrets dels camps de tarongers s’atreveixen a desafiar al déu hivern per recordar-li que al final sempre guanya el bon temps.
Aviat les nits seran més càlides. I podrem tornar a admirar el cel nocturn sense por dels refredats. Però, com ja passa des de fa mesos, cap dels grans planetes guaitarà el cap per l’oest poc després de la posta del Sol. Només els planetes interiors Mercuri i Venus faran un passeig prop de l’horitzó molts dies del mes, sempre, però, prop de la direcció solar. L’horabaixa del 4 de març, els dos planetes seran clarament visibles si mireu cap a l’oest. La separació entre ells serà com l’amplada de dues llunes plenes. Tanmateix qualsevol obstacle (arbre, edifici, muntanya) en aquesta direcció ens impedirà la seua visió.
Serà, però, el dia 15 quan Mercuri es trobe més allunyat del Sol (18,3°). En aquest moment el planeta se situarà a l’extrem de la seua òrbita vista des de la Terra. Es trobarà en el que tècnicament s’anomena la Màxima Elongació Oriental del Sol.
El 19 de febrer, poc després de la posta del Sol i mirant cap a l’oest, una Lluna ben prima s’afegirà al ball dels planetes i oferirà un bell espectacle per als amants del cel.
Serà, però, a la matinada quan seran visibles els planetes gegants. Actualment Júpiter, que es troba en la constel·lació de la Balança, Mart, en la d’Ophiuchus i Saturn en Capricorn, es troben alineats. Com a exemple, presente el cel minuts abans de l’eixida del Sol per al dia 7 de març. Una lluna en quart minvant se situa al costat del planeta gegant Júpiter, com un punter que l’assenyala per als observadors neòfits.
La Lluna, en la seua òrbita al voltant de la Terra, anirà recorrent el cel cap a l’esquerra, movent-se uns 13º per dia. Per això, el nostre satèl·lit anirà assenyalant Mart el 10 i Saturn l’11 de març. No podrem dir que la Lluna no serà ben servicial per ajudar-nos a identificar-los. Ara, això sí, us heu de llevar ben aviat.
I, com he dit al principi, la primavera vencerà al dur hivern el dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste, donant una jornada de 12 hores de llum i 12 hores d’ombra (equinocci de primavera), senyal que l’estiu s’acosta.
I, per acabar, tornaran a aplicar la norma absurda del canvi d’hora el darrer cap de setmana de març. La matinada del 24 al 25 de març haurem de tornar a avançar els rellotges una hora. Fins quan?
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Camp de tarongers a la Ribera Alta ple d’agrets. Manel Perucho.
2-5. Del programa Stellarium.
Nota: Encara que els agrets tenen un llarg període de floració, que pot anar de novembre a maig, és ara que eixim més al camp i ens sorprèn aquell bell color groc que presenta.
Les constel·lacions que uneixen els estels avancen inexorables cap a l’hivern en aquesta tardor tan estranya. Hauríem de tenir fred aquest dies i tanmateix la calor ens envaeix. Som a l’1 de novembre i duc bàsicament la mateixa roba que l’1 de març. Sembla que la tardor desapareix en un continu mig estiu que ens recorda cada dia que el canvi climàtic és ben present i no fem res per mitigar-lo.
Els planetes són difícils de veure al vespre. Només a la matinada, poques hores abans de l’eixida del Sol podrem gaudir plenament de la visió dels nostres veïns planetaris.
Tanmateix tenim a Mercuri que torna a separar-se del Sol i el podrem veure durant la segona quinzena del mes com una dèbil llum en el cel del capvespre. Busqueu cap a l’oest, prop de l’horitzó i pocs minuts després de la posta del Sol.
Saturn encara serà visible, en no massa bones condicions, pocs minuts després de la posta del Sol. La seua aproximació angular (aparent) al disc solar fa complicada l’observació. El capvespre del 20 de novembre tindrem una aproximació de Saturn a Mercuri amb la presència d’un fil de Lluna. L’encontre serà ben prop de l’horitzó oest, així que, si hi esteu interessats, caldria que buscareu un lloc d’observació cap a l’oest lliure d’obstacles com ara arbres o muntanyes.
Per als amants de les llunes, aquest mes podrem gaudir d’una SuperLluna, fenomen que s’esdevé quan la lluna plena coincideix amb el perigeu del satèl·lit, el punt de màxima aproximació a la Terra. La nit del 4 de novembre la Lluna es veurà una mica més gran a causa del fet que dos dies després es trobarà a “només” 361438 km de la Terra.
L’espectacle planetari, però, més interessant del mes caldrà veure’l a la matinada, abans de l’eixida del Sol. De més a menys altura, en la constel·lació de la Verge, hi podrem veure Mart, Venus i Júpiter, ja ben prop de l’horitzó est. Mart serà el més matiner d’eixir encara que Venus serà molt més brillant i serà fàcilment distingible en el cel de matinada.
La matinada del dia 13 de novembre Venus haurà reculat tant en direcció al Sol que finalment es trobarà amb Júpiter ben prop de l’horitzó. Serà un espectacle ben interessant que podrem fotografiar ben fàcilment. Venus s’acostarà a Júpiter fins a 0,3º, un poc més de la grandària de la Lluna plena.
Novembre és també el mes d’una de les pluges d’estels més espectaculars de l’any. Tothom recorda els Perseids però pocs coneixen que al voltant del 18 de novembre la Terra travessa l’òrbita del cometa 55P/Tempel-Tuttle i, en el trànsit, recull els seus residus que cauen a la Terra fent espectaculars llums en cremar-se en l’alta atmosfera. Com que els petits trossos del cometa impacten el nostre planeta en la zona de la constel·lació de Leo, la pluja rep el nom de Leònids. Enguany el màxim de l’activitat dels Leònids serà la nit del 17 a 18 de novembre encara que sempre se’n podran veure unes nits abans i després. Ara, això sí, ens hem de desplaçar lluny de la contaminació lumínica de les ciutats i buscar un indret ben fosc per gaudir plenament del fenomen.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
1.- Un impressionant meteor observat durant el màxim de la pluja d’estels dels Leònids. Wikipedia Commons.
2-4.- Aspectes del cel nocturn al llarg del mes de novembre 2017. Stellarium.
Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del dissabte 12 al diumenge 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur.
Els Perseids és una pluja de meteors amb el màxim situat tots els anys al voltant del 12 d’agost. Els Perseids també reben el nom popular de “Llàgrimes de Sant Llorenç” per la proximitat del màxim de la pluja de meteors al 10 d’agost, dia de la festivitat del màrtir del mateix nom.La pluja dels Perseids és un dels fenòmens astronòmics més populars. La raó és que ocorre en ple estiu, en agost, mes de vacances, amb temps per gaudir de la contemplació del cel nocturn. A més també cal destacar que no cal cap equipament per observar els seus meteors. Com que són residus d’un cometa que travessa l’òrbita terrestre, aquestes partícules tenen velocitats semblants o superiors a la velocitat de la Terra. Les velocitats d’aquests meteors poden superar fàcilment els 50 quilòmetres per segon i alguns poden arribar fins i tot als 70 km/s. A aquestes altíssimes velocitats les partícules que potser no arriben a un o dos mil·límetres de gruix es cremen pel fregament en l’alta atmosfera.
La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, està travessant actualment l’òrbita del cometa i, per això mateix, està recollint molts d’aquestes partícules cometàries. La Terra es mou aquests dies en direcció a la constel·lació de Perseu, i, per això mateix, sembla, per efecte de perspectiva, que tots els meteors dels Perseids vinguen d’un punt o radiant situat al nord d’aquesta constel·lació.
https://www.youtube.com/watch?v=TxRl2HJ3o90
La pluja començarà a veure’s bé en el moment de l’eixida de la constel·lació per l’horitzó est al voltant de la una de la matinada. Tanmateix els meteors podran observar-se des del moment en que es faça fosc. En aquell moment seran més verticals i eixiran des de baix de l’horitzó. Com a norma general per observar bé els Perseids, cal estar estirat a terra mirant al cel damunt teu. Els meteors vindran de l’est però no sabràs mai en quina direcció van. El que si que sabem és que la durada de cada meteor és només de molts pocs segons. Estan estirat a terra tens a l’abast més cel i, per tant podràs veure més meteors.
Però més important que tot açò és observar des d’un lloc ben fosc. Al País Valencià cal anar a les comarques de l’interior, a la Canal de Navarrés, o millor encara als Serrans o al Racó d’Ademús. També és una bona raó per visitar la reserva Starlight de Gúdar-Javalembre. Un altre bon lloc és situar-vos a les comarques interiors de Castelló.
A Catalunya, el millor indret per veure els Perseids és el Montsec, encara que els valls del Pirineu som molt foscos i els meteors no se us escaparan. Els millors indrets per veure els Perseids a Catalunya venen descrits en l’article que Vilaweb publicà l’any passat 2016: Quins són els millors indrets per a veure els Perseids?
Però quants meteors ens deixaran els Perseids? En condicions normals i observats des de zones fosques poden arribar a contar-se fins a 100 meteors per hora. Ara si no volem deixar la ciutat no esperem veure’ns tants. Des de la platja o la ciutat potser en veiem 10 per hora.
Enguany, però, l’observació dels Perseids no estarà gens afavorida per la Lluna. El nostre satèl·lit natural va assolir la fase de plena el passat 7 d’agost. Per tant, la nit del 12 al 13 d’agost la Lluna estarà pràcticament en fase de quart minvant i eixirà per l’horitzó est poc després de la mitjanit. Aquest fet dificultarà l’observació dels Perseids en els dies de la seua major activitat i també en els dies anteriors. Amb la Lluna fora, la visió dels Perseids minvarà molt. Només seran visibles els meteors més brillants o els bòlids que en aquesta pluja solen ser freqüents.
Les condicions d’observació seran molt millors en 2018.
Diverses associacions astronòmiques preparen dies de portes obertes als seus observatoris o observacions populars.
I el cometa 109P/Swift-Tuttle que té la culpa de tot açò, per on para? Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. No el veurem prop de la Terra fins d’ací a molts anys. Marxà fa temps i quin espectacle astronòmic ens ha deixat…
Imatges:
1.- Perseid 2016.Ángel Ferrer. AAS.
2.- Esquema del radiant dels Perseids.
3.- Vídeo de José María Madiedo (Universidad de Huelva) /Instituto Astrofísico de Andalucía. 2017.
4-5. Anuncis d’activitats d’observació de Perseids.
6.- Un bòlid dels Perseids observat la nit de l’11 al 12 d’agost 2016 a Polònia. Wikimedia Commons.
L’agost ha arribat. L’estiu, ja avançat, ens presenta les meravelles habituals com la contemplació de la Via Làctia ben alt al cel, el triangle d’estiu i la ben popular pluja d’estels dels Perseids. Enguany, a més, podrem entreveure (potser) dos eclipsis parcials, un de Lluna i l’altre de Sol. La nit càlida de principis d’agost invita a la contemplació del cel estrellat. Si sou a Catalunya no deixeu de visitar el Montsec per meravellar-nos amb el firmament que veien els nostres avis. Al País Valencià haureu de fugir de la contaminada costa i desplaçar-vos cap a l’interior. Un bon indret és la comarca dels Serrans i l’entorn d’Aras de los Olmos com ja he contat alguna vegada per ací.
Després de molts mesos adornant les nits de l’hivern i la primavera, Júpiter finalment ens abandonarà a finals d’agost. Situat a la constel·lació de la Verge, i observable cap a l’oest poc després de la posta del Sol, estarà molt baix al cel i a partir del 25 d’agost serà pràcticament inobservable.
Saturn el rellevarà com a planeta rei del cel. Situat en Ophiuchus (el Serpentari), prop de l’Escorpí i Sagitari, a la posta de Sol es trobarà ben alt al cel cap al Sud. Això implica que només romandrà visible durant la primera part de la nit fins que es ponga a la matinada. La nit del 2 d’agost una Lluna creixent s’hi posarà al seu costat per facilitar la seua identificació.
Aquest mes d’agost podrem gaudir molt de passada de dos eclipsis parcials. El dia 7 d’agost, a l’eixida de la Lluna plena per l’est, cap a les 21 h, el nostre satèl·lit estarà mossegat per una taca fosca en la part inferior dreta. Serà l’eixida del con d’ombra de Terra i el final d’un eclipsi que haurà tingut el màxim en l’àrea del Oceà Índic. Si aquest dia es trobeu per l’Índia, la Xina o Austràlia Occidental podreu veure l’eclipsi de Lluna al complet.
I sempre que ocorre un eclipsi de Lluna, al cap de 15 dies tindrem generalment un eclipsi de Sol. I això és el que passarà el proper 21 d’agost. Si us trobeu als Estats Units podreu veure un interessant eclipsi de Sol. L’ombra de la Lluna recorrerà els diferents estats en diagonal des de Salem, Oregon a Charleston, Sud Carolina. És el gran eclipsi de Sol del 2017 i al que caldria anar-hi prestar-li atenció quan ens hi apropem a aquesta data.
Malauradament, com es veu en el gràfic, a casa nostra no el podrem veure parcialment ni a la posta de Sol. Només si us trobeu per Galícia o al nord de Portugal podreu observar un 20% del Sol tapat per la Lluna.
Finalment recordar-vos que agost també és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen de residus del cometa Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en les nits del 11 al 12 i del 12 al 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost.
Enguany però no serà un bon any de Perseids. La Lluna interferirà en l’observació del fenomen ja que estarà ben brillant al cel, quasi en quart minvant, a partir de la mitjanit. La millor nit d’observació serà la nit del 12 al 13 d’agost. En la primera part de la nit es podran veure tota classe de meteors mentre que en la segona part, ja amb la Lluna fora, només veurem els més brillants.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
1.- Banner de promoció de l’eclipsi solar del 21 d’agost, observable als Estats Units. S. Habbal, M. Druckmüller and P. Aniol.
2.- Posició de la Lluna en les proximitats de Saturn. 2 d’agost 2017. Stellarium
3.- La Lluna en l’eclipsi parcial del 7 d’agost 2017. Stellarium
4.- Camí de l’ombra de la Lluna sobre els EEUU en l’Eclipsi de Sol del 21 d’agost de 2017. Fred Espenak/NASA.
5.- Esquema del radiant dels Perseids.
Les nits fredes inviten al recolliment però si ens abriguem, una nit fosca i neta de núvols proporciona un dels espectacles més bonics del firmament durant aquest mes.
La constel·lació d’Orió destaca al cel amb els brillants estels Betelgeuse i Rigel, Taure amb Aldebaran, amb les petites i agrupades Plèiades, Ca major amb Sírius i menor amb Proció i es Bessons, amb els estels Càstor i Pol·lux. Unes constel·lacions dedicades a contar-nos les desgràcies d’un gegant caçador en assetjar les belles Plèiades fou castigat per Zeus a travessar mars i a ser finalment assassinat per l’Escorpí, el qual s’amagà ràpidament ben lluny entre les constel·lacions del cel de l’estiu.
I entre l’univers de déus, gegants, mortals i monstres durant aquest mes deambulen els planetes Venus, Mart i Júpiter, ho fa fugaçment Mercuri mentre que la Lluna, seguint el camí al voltant de la Terra s’anirà acostant a aquests astres, permetent la seua identificació.Al principi del mes, si mirem cap a l’oest poc després de les 18:00 h, tot i esperant que s’amague el Sol i apareguen les primeres estrelles, ja podem admirar el brillant planeta Venus en la constel·lació de Sagitari. I si mirem una mica cap a l’esquerra, Mart guaita des la veïna constel·lació de Capricorni.
Els planetes, però, no estaran quiets i fugiran com esperitats del Sol movent-se de dia en dia cap a l’est. Venus es mourà ràpidament i cap al final del mes ja estarà situat a Capriconi mentre que Mart arribarà a l’Aquari. Entre els dies 3 al 5 de desembre la Lluna jugarà amb els planetes posant-se al costat, davant o al mig com per entrebancar el seu camí. Bon moment per saber qui és qui.
Mercuri, sempre ocult entre la lluïssor del Sol, se n’apartarà aquests primers dies de desembre. Si trobeu un horitzó oest lliure d’obstacles, sense muntanyes, arbres o edificis, el podreu trobar com un punt brillant poc elevat just en fer-se fosc. No trigueu en buscar-lo ja que només serà visible durant un poc més de mitja hora. El vespre del dia 11 Mercuri assolirà la màxima separació angular del Sol. Serà el moment de la Màxima Elongació Oriental (Greatest eastern elongation) de l’astre i permetrà que uns dies abans i després el planeta es veja prou bé a la posta de Sol.
Però si voleu observar Júpiter caldrà que matineu ja que ara mateix el moviment en la seua òrbita l’ha situat a la dreta del Sol vist des de la Terra. Per tant, s’ha de matinar molt ja que no eixirà per l’horitzó est fins a les 4 de la matinada situat en la constel·lació de la Verge. El dia 23 una fina lluna minvat se situarà al seu costat per ajudar a identificar-lo.
Desembre és també el mes d’una de les pluges d’estels més importants de l’any. Els pròxims dies els petits meteors dels Gemínids aniran travessant l’atmosfera terrestre fins el 19 de desembre. La previsió del màxim de la pluja serà el diumenge 11 de desembre, unes hores després de la posta de Sol, quan la constel·lació dels Bessons (Geminis) estiga ben alta. S’espera una taxa d’emissió de partícules molt alta, d’uns 120 meteors/hora que podrien observar-se des de llocs foscos. Tanmateix la impertinent Lluna quasi Plena farà difícil l’observació. La curiositat d’aquesta pluja és que no és associada amb un cometa sinó que és causada per un estrany asteroide, el 3200 Phaeton, tal com vaig explicar en un apunt.
I, finalment, recordar que desembre és també el mes del canvi d’estació. El 21 a les 12:44 h. el Sol assolirà el punt més baix de l’esfera celeste. Serà el dia del solstici d’hivern. L’estació freda entrarà amb tot el dret per refredar-nos la vida durant uns mesos.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Mosaic del calendari romà al museu de Susse, Tunísia. Wikimedia Commons.
2.-4 Posició dels planetes en diversos dies de desembre 2016. Stellarium.
Ja en novembre, al bell mig de la tardor, les nits llargues i encara no massa fredes inviten a l’observació ja siga des del pobre cel nocturn de la ciutat o des del cel immaculat del Montsec o de la Serrania valenciana. Aprofiteu un cap de setmana sense lluna i busqueu el firmament recordant el cel dels vostres avis i amb el que els grans científics bastiren les teories de l’univers.
Novembre es troba a mitjan camí entre l’estiu i l’hivern i per això mateix gaudeix de les constel·lacions d’aquestes estacions. Si poc després de la posta de Sol encara és possible veure l’Escorpí, Sagitari i el Triangle d’Estiu amb la Via Làctia que la travessa (veieu imatge inicial de l’apunt), en avançar la nit ja pugen per l’est Taure, Orió i els estels dels Bessons.
I si parlem de la visibilitat dels planetes, Saturn ens abandona aquest mes en endinsar-se en la brillantor solar de la posta. Tanmateix encara serà possible veure’l cap al sud-oest la primer quinzena del mes ben prop d’un horitzó lliure d’obstacles. El capvespre del 2 de novembre, el brillant Venus, el dèbil Saturn i la fina llesca de la Lluna es posaran en fila per facilitar-nos la feina de trobar-los al cel.
Mentrestant, al sud-oest, poc després de la posta del Sol, Venus continuarà ben brillant al cel i, de fet, encara ho serà més cada dia que passe. El planeta germà de la Terra es podrà veure durant més d’una hora i mitjà il·luminant el cel del capvespre fins que es faça ben fosc.
Mart continuarà la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. Si a principis de mes es troba a l’extrem de Sagitari, al final de novembre ja es trobarà al centre de Capricorni. No es féu il·lusions. En aquest punt de l’òrbita, el planeta no presenta cap detall especial en observar-lo amb un telescopi petit o mitjà. Caldrà esperar millors temps.
Júpiter s’observa a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol, mirant prop de l’horitzó est. El planeta, però, també fuig del Sol. Si a primeries del mes es veurà a partir de les 6, cap al final de mes ja el podrem veure al cel de matinada a partir de les 4:30. La matinada del 25 de novembre una Lluna fina minvant es situarà al costat del planeta gegant.
El mes de novembre també és el mes d’una de les pluges d’estels més important de l’any, els Leònids. Provenen dels residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, i, com el seu nom indica el seu radiant es troba en la constel·lació de Leo. Els meteors es veuran durant la matinada de la nit del 17 al 18 de novembre encara que els que es puguen observar estaran deslluïts per una brillant lluna minvant, ja que la Lluna plena haurà sigut només tres dies abans. Res d’espectacular enguany, doncs.
Finalment avisar-vos que la nit del 13 al 14 de novembre, donat que la Lluna serà plena just unes poques hores després del pas més pròxim a la Terra (perigeu), serem testimonis del fenomen de la Superlluna, en que el nostre satèl·lit serà un 14% més gran al cel i un 30% més brillant que en una Lluna plena normal. Observeu-la i feu-li fotos en el moment de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est. A gaudir-la!
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- L‘Estació Espacial Internacional creua la Via Làctia sota l’Àguila i Lira (Triangle d’Estiu) en el cel de l’Observatorio del Roque de los Muchachos. La Palma. 21 d’octubre 2016. 20:17. Enric Marco.
2-3.- Simuacions Stellarium.
4.- Radiant dels Leònids. Meteor Showers online.
L’espectacle “piromusical” astronòmic d’agost és la pluja dels Perseids. Un ball de llums celestes que ens recorda que som part del cosmos i que la nau Terra viatja sense aturar-se. A l’observació d’una pluja d’estels s’hi suma, doncs, la seua bellesa i la constatació evident que som només pols d’estels.
Quin és l’origen d’aquestes llums celestes que, màgicament per als poc avesats a mirar cap amunt, travessen el firmament? Tot aquest foc d’artifici natural té un origen molt llunyà en l’espai i el temps. La causa última és el resultat del pas d’un cometa per les proximitats del Sol.
Els Perseids estan associats al cometa 109P/Swift-Tuttle. Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126.
Com els passa a tot cometa, aquest tros de gel bruta (gels d’aigua, amoníac, etc. i pols) com se solen anomenar, s’escalfa cada vegada que s’acosta al Sol i emet material cometari mitjançant immensos dolls que formen cues de pols i gas ionitzat. Aquest fenomen l’hem pogut veure en directe en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko mitjançant la nau Rosetta. El resultat és que l’òrbita del cometa 109P/Swift-Tuttle s’ha embrutat amb els materials perduts en forma de diminutes roques o trossos de gels.
Aquests dies la Terra està creuant l’òrbita del cometa i ja va trobant-se amb els seus residus. Normalment la taxa de meteors dels Perseids és de 100 meteors per hora. Enguany, però, les pertorbacions gravitatòries de Júpiter han mogut els densos corrents de partícules dels passos anteriors del cometa dels anys 1079, 1479 i 1862 més aprop de l’òrbita terrestre amb la qual cosa els analistes preveuen una pluja molt més intensa que els anys passats. En el cel nocturn d’aquests dies, veurem com els meteors dels Perseids que semblen provindre, a causa de la perspectiva, d’un lloc comú al cel situat a la constel·lació de Perseu seran molt més abundants.
La predicció és de 200 a 500 meteors per hora en el moment del màxim que sembla que ocorrerà la nit del 11 al 12 d’agost, encara que també se’n podran veure la nit següent, la del 12 al 13. Això és molt més del doble de la taxa normal. A veure si és veritat.
Tindrem, però, l’inconvenient de la Lluna sobre l’horitzó durant les primeres hores de la nit. Tanmateix una Lluna creixent gibosa no serà massa problema per a l’observació ja que es pondrà en les primeres hores de la matinada entre la 1:30 (nit 11-12) i les 2 (nit 12-13). Així que si l’esclat de meteors es produeix abans de l’alba, la Lluna ja no es trobarà sobre l’horitzó i, per tant, ja no serà una molèstia per a l’observació.
L’espectacle començarà a partir de les 12 de la nit del dijous 11 al divendres 12 d’agost (i també la nit del 12 al 13) quan la constel·lació de Perseu isca per l’horitzó nord-est i durarà fins a l’eixida del Sol.
Si aguantem durant la nit, veurem que Perseu va ascendint i que el nombre de meteors brillants també augmentarà. Cap a les 2 o les 3 del matí de la nit de l’11 al 12 d’agost podrem veure dotzenes d’estels fugaços creuant el cel cada hora. Bé, açò són les previsions.
Per observar les pluges d’estels no cal cap equipament especial, ni prismàtics, ni telescopis. Potser, si en sabeu, podeu utilitzar una càmera reflex muntada sobre un trípode, apuntar cap al cel amb un temps d’exposició de 15 a 30 segons i esperar captar-ne alguna. Si ho feu bé, tindreu sorpreses…
Per observar visualment els Perseids només caldrà que us estireu a terra sobre una tovallola a la platja (si està ben fosca) o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company o companya que mira en una altra direcció diu: “una, la veus….”! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura….
Per als Perseids, oblideu-vos de tractar de mirar des del centre d’una ciutat. El resultat sempre serà molt decebedor. En l’entorn de les ciutats la contaminació lumínica ens ha furtat les estrelles.
Per gaudir dels Perseids serà millor observar-les des d’un lloc fosc. Segur que coneixeu un lloc allunyat de les ciutats on el cel nocturn encara està impol·lut i des d’on podeu gaudir encara de la visió de la Via Làctia.
A Catalunya podeu trobar aquests cels foscos dels nostres avis a l’entorn del Montsec, al voltant d’Àger, o a l’interior del Bages, per exemple a Talamanca, o a la Segarra o cercant la foscor del Pirineu.
Al País Valencià cal cercar la foscor nocturna cap a l’interior, cap als Serrans. Un bon indret d’observació seria l’entorn d’Aras de los Olmos on hi ha diversos observatoris astronòmics instal·lats. També podem viatjar a la comarca de la Foia de Bunyol o la Vall de Cofrents per trobar cels foscos.
Algunes organitzacions d’aficionats a l’astronomia i ajuntaments estan organitzant observacions populars a les quals s’hi podrà acostar tothom. L’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), per exemple, organitza una observació la nit del 12 al 13 d’agost des del Centre Social de la Marxuquera a Gandia amb la col·laboració de l’ajuntament. La mateixa AAS organitza també a Oliva durant la nit del 11 al 12 i la nit del 12 al 13 d’agost (ací també)) en la Muntanyeta Verda, un indret pròxim a la població l’observació de la pluja. També amb la col·laboració de l’ajuntament. Per altra banda també s’organitzaran observacions a Ador (la Safor) i Elda (Vinalopó mitjà).
Cal destacar com els ajuntaments s’han adonat que els grans esdeveniments astronòmics són també un recurs cultural i turístic que cal aprofitar.
Si esteu de vacances fóra de les nostres terres, podeu acostar-vos a algunes de les observacions que fan a Galícia, Navarra o Aragó. Segur que sereu benvinguts…
Aquests dies els astrònoms planetaris estan en plena feina. No només estan pendents de la nau Rosetta al voltant del 67P/Churyumov-Gerasimenko, o de Juno al voltant de Júpiter. També s’interessen pels meteors dels Perseids. Així l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), en col·laboració amb la Asociación AstroInnova i el grup Daedalus, llançaran la nit de l’11 al 12 d’agost un globus sonda para gravar per primera vegada, en color i alta definició, la pluja d’estels des de l’estratosfera.
Així que, si els núvols ens deixen, busqueu un lloc fosc les pròximes nits i espereu a veure com cauen els “estels”. I mirant-ho, penseu com d’insignificants som…
Imatges:
1.- L’astrònom Fred Bruenjes va gravar una sèrie de moltes fotos de 30 segons d’exposició durant unes sis hores la nit de l’11 d’agost al 12 d’agost, 2004, utilitzant una lent gran angular. La combinació de les fotos fa aquest aspecte espectacular. Hi ha 51 meteors dels Perseids a la imatge composta, entre ells un vist gairebé de front. Fred Bruenjes. De la web de NASA.
2.- Video
3.- Representació artística de l’entrada de la Terra a els corrents de partícules cometaries.
4.- En aquest diagrama, l’astrònom francès Jeremie Vaubaillon ha traçat la interacció de la Terra a través del corrent de meteoroides dels Perseids d’enguany. L’òrbita de la Terra es representa en color taronja. Les dates s’indiquen com dia/mes (exemple 11/8 = 11 d’agost les 0 hores UT). Space.com.
5.- Previsió del pic d’activitat dels Perseids. Bill Cooke, cap del NASA Meteoroid Environment Office.
6.- Radiant dels Perseids. Mirant cap al nord-est.
La primavera ha deixat enrere un hivern descafeïnat i el bon oratge s’imposarà a tot arreu en molt poc de temps.
L’observació del cel serà més còmoda i les constel·lacions estiuenques s’hi van fent presents de mica en mica.
Júpiter continua sent el rei de cel de la nit aquest mes. El passat 8 de març el planeta gegant estava en oposició, és a dir, que es trobava alineat amb la Terra i el Sol, estant el nostre planeta al mig. Ara ja no està completament alineat però encara el podem veure durant gran part de la nit. A la posta de Sol el veiem alt en l’horitzó est i es pondrà ben tard a la matinada.
Aquest mes també podrem gaudir d’un planeta esquiu i, per això, gairebé oblidat. El planeta Mercuri, en girar al voltant del Sol dins de l’òrbita de la Terra, no es separa visualment massa de la nostra estrella i per això és tan difícil copsar-lo. Només el podem veure poc després d’amagar-se el Sol (posta) o poc abans de l’eixida (alba) i quan la separació angular és prou gran.
Aquest mes tindrem l’oportunitat de gaudir d’una d’aquestes màximes separacions. El dia 18 al vespre Mercuri assolirà la màxima elongació oriental i es trobarà en aquest moment a 19,7º a l’esquerra del Sol. Així pot després de la posta, si mirem cap a l’oest podrem observar un punt brillant prop de l’horitzó. Per suposat caldrà tindre un horitzó oest lliure d’obstacles com ara muntanyes, arbres o edificis.
Saturn i Mart continuen prop de la constel·lació estiuenca de l’Escorpí. Fins ara els hem de veure de matinada però a partir dels últims dies del mes la seua sortida per l’horitzó est serà ja a partir de les 12 de la nit. Per trobar-los al cel res millor que esperar que la Lluna ens els assenyale. La matinada de la nit del 25 al 26 d’abril la Lluna es situarà ben prop de Saturn. No us perdeu l’esdeveniment.
Aquest mes també tindrem l’oportunitat de tornar a veure com cauen els meteors en la pluja d’estels dels Lírids. La nit del 21 al 22 d’abril, cap a la matinada serà el màxim de la pluja de meteors dels Lírids de la que s’espera observar uns 18 meteors per hora, vistos en llocs foscos. La pluja dura uns pocs dies, així que també se’n podran veure els dies anteriors i posteriors. Tanmateix enguany no tindrem una vista espectacular ja que la pluja es produirà sota la brillantor del cel causat per la Lluna plena.
El radiant de la pluja està situat en les proximitats de la constel·lació de Lira que es trobarà cap a l’est a la matinada del 22 d’abril. La font dels meteors dels Lírids és la pols produïda pel cometa de llarg període C/1861 G1 Thatcher.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes d’abril de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- ll·lustració d’Eugène Grasset (1896) del llibre, Walk Me Through My Dream (Un llibre dde versos) per Joe Lindsay. Wikipedia Commons.
2 i 3.- Stellarium
4.- Radiant dels Lírids. Bruce McClure i Joni Hall – EarthSky.org. Wikipedia Commons.
Finalment sembla que el fred ha arribat per portar-nos de cap a l’hivern. La volta celeste ja ens mostra els paisatges nocturns de les nits llargues i estelades si tenim la cura de fugir dels indrets il·luminats. Per l’oest ja fugen, en fer-se fosc, les constel·lacions plenament d’estiu com el Cigne, Lira i l’Àguila. Per l’oest ja guaita desafiant i rebel el gegant Orió, una gran constel·lació que sembla immensa vista prop de l’horitzó est. L’acompanya la constel·lació de Taure, protegint les belles Plèiades de la depravació del gegant caçador, mentre que als seus peus i a la l’esquerra s’hi troben les constel·lacions canines Ca Major, amb Sírius, l’estel ben brillant del cel, i Ca Menor amb Proció.
Com qui no vol la cosa, els dos bessons, Càstor i Pòl·lux, germans d’Helena de Troia, passegen també pel cel hivernal sota la mirada atenta del cotxer o Auriga, que no voldrà, de cap de les maneres, xafar als fills de Zeus.
Els planetes continuen situats a la dreta del Sol vist des de la Terra i, per això, només són visibles durant la matinada poc abans de l’eixida del Sol.
Júpiter serà el més matiner. A principi de mes ja el veurem per l’est cap a les 2 de la matinada. La nit del 3 al 4 de desembre rebrà la visita de la Lluna. A final de mes, però, el planeta gegant s’aixecarà per l’horitzó est dues hores abans. Com a curiositat, en el moment de les campanades de la benvinguda de l’any nou 2016, Júpiter, acompanyat per la Lluna, estarà eixint per l’horitzó est. Bona vista tindreu la gent que celebre la Nit de Cap d’Any a la platja.
L’espectacle celeste, però, continuarà més tard amb l’afegit dels planetes Mart i Venus. Com he dit abans, poc abans de l’eixida del Sol veurem com la Lluna es situarà al costat de Júpiter la nit del 3 al 4 de desembre, mentre que la matinada del dia 6 la Lluna fregarà Mart. Venus no tindrà tanta sort ja que encara que el nostre satèl·lit s’acostarà al planeta les matinades del 7 i 8 de desembre no s’hi posarà tan prop. Aquest ball planetari, que tècnicament rep el nom de conjunció, serveix per veure com es mouen els objectes celestes de dia en dia i, amb l’ajuda de la Lluna, identificar-los.
El mes de desembre també ens durà una pluja d’estels important encara que no tan coneguda, les Gemínides. Assoliran el seu màxim la nit del 14 de desembre en que es podrien arribar a veure, segons les previsions, uns 120 meteors per hora, això sí, observant-les des de llocs lliures de contaminació lumínica. Les Gemínides són conseqüència de l’objecte 3200 Phaethon, el qual es pensa que és un asteroide de la família Pal·les. Aquest asteroide també seria el responsable de les Quadràntides. Aquestes pluges, per tant, no estan originades per un cometa, sinó per un asteroide ben estrany. La seua òrbita s’assembla més a la d’un cometa i la composició fan pensar que té un origen cometari. És 3200 Phaeton un cometa o un asteroide? O aquest asteroide és el residu sòlid d’un antic cometa? No se sap ben bé.
I finalment l’hivern ja té data i hora d’arribada. El Sol arribarà al seu punt més baix al cel, a 23º 27′ per sota de l’equador celeste, a les 5:48 del 22 de desembre. Serà el solstici d’hivern.
Cal destacar dues festes del País lligades al solstici d’hivern. Una seria l’alineació solar de l’arc de Santa Llúcia a Penàguila, l’Alcoià, i l’altra és l’alineació de la llum del Sol eixint per les dues rossasses de la Seu de Palma. Si podeu ser-hi present quan el Sol es posa en el punt perfecte per llançar la seua llum a través d’arcs naturals o finestrals humans, arribareu a tastar la mateixa essència i poesia dels moviments celestials.
Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- El cel de primers dies de desembre en fer-se fosc. Stellarium.
2.- Restes del que va ser el temple dels Dioscurs, Càstor i Pòl·lux, a Roma. Wikimedia Commons.
3.- El cel de est a les 6 del matí del 6 de desembre 2015.A
El mes comença i el retorn a la rutina es fa inevitable. Les nits càlides, clares, lliures de núvols durant gran part del mes, han permés observar les meravelles del firmament. Júpiter, omnipresent, Saturn, menys evident, les constel·lacions estiuenques ben conegudes, i per això, tan estimades: el Cigne, la Lira, l’Àguila, Hèrcules, Sagitari i l’Escorpí, totes elles amb belles però terribles històries mitològiques al seu darrere.
Al setembre, però, els grans planetes Júpiter i Saturn continuen dominant el cel nocturn, encara que cada vegada, en fer-se de nit, es troben més cap a l’oest, senyal que ben aviat ens deixaran durant una llarga temporada.
Cap altre planeta serà visible durant el mes. Mart està en conjunció amb el Sol, és a dir actualment en la direcció solar i serà, per tant, inobservable. També com a conseqüència directa, el robot Curiosity, que ara explora el cràter Gale al planeta vermell, quedarà incomunicat de la Terra durant dues setmanes. Només Mercuri i Venus es veuran fugaçment durant uns minuts després de la posta del Sol cap a l’oest.
En setembre tindrem dues pluges d’estels poc importants. La primera, alfa-Aurígids, només amb 6 meteors/hora previstos, tindrà el pic d’emissió l’1 de setembre, però durarà uns 8 dies. La font dels meteors és el cometa Kiess (C/1911 N1).
