Josep Pastells

Els escriptors frustrats han perdut bona part de la seva trempera literària i agrairien de tot cor que algú comercialitzés una píndola capaç d’aixecar-los la moral. Al cap i a la fi, la seva frustració és perfectament comparable amb els problemes d’erecció de molts mascles del planeta, resolts en molts casos amb dosis de viagra que els converteixen en autèntics sementals. La crua realitat, però, és que deixant de banda l’enorme quantitat de fàrmacs i pastilles fabricats per pal·liar els efectes dels estats d’ànim més oposats a la felicitat i a l’alegria de viure, que potser alleugereixen però no acaben de resoldre res, els escriptors frustrats no disposen ara mateix de cap píndola capaç de proporcionar-los les satisfaccions que tant anhelen.

I el pitjor de tot és que els intents per consolar-los acostumen a ser inútils i fins i tot contraproduents, sobretot perquè els benintencionats que els practiquen tendeixen a treure importància a la seva frustració o als motius que l’han provocat, sense tenir en compte que els escriptors impotents (entenent-ho sempre en termes literaris) estan envaïts per sentiments tan negatius que les paraules i les reflexions difícilment els serviran de res.

El plaer d’escriure

I què es pot fer, arribats a aquest punt? En primer lloc, tenir molt clar que no hi ha fórmules màgiques i, a continuació, recordar que l’objectiu de qualsevol escriptor ha de ser, per sobre de tot, experimentar el plaer d’escriure. Tot plegat requereix molta paciència, però si un escriptor frustrat té ganes d’abandonar el seu estat farà bé d’enlairar-se per sobre dels seus pensaments negatius, o com a mínim intentar-ho.

Higiene de l’esperit

I això com es fa? Qualsevol psicòleg, per mediocre que sigui, ens podrà donar la resposta: evitant que es repeteixin els pensaments. Ja fa quasi un segle, el filòsof francès Émile Chartier aconsellava practicar la higiene de l’esperit amb el canvi d’idees, una mena de massatge cerebral que amb la pràctica acaba sent força senzill. És clar que aquí no hauria d’interessar-nos massa el que diuen els filòsofs o els psicòlegs, però sí els consells d’alguns literats que saben molt bé de què parlen, escriptors que de ben segur han sentit o van sentir en algun moment sobre la seva pell les urpes de la frustració.

El consell de Bukowski

“No escriguis per diners; escriu perquè has d’escriure; si esperes el reconeixement, deixa-ho; si esperes un premi, deixa-ho. Escriu perquè si no ho fessis et moriries”.

L’anàlisi de Naguib Mahfuz

“La vida es compon de lluites, enveges, saviesa i bellesa. Si ignores algun d’aquests elements, perdràs l’oportunitat de comprendre l’existència en la seva totalitat i la capacitat d’influir en la teva pròpia vida per millorar-la”.

El mono gramàtic d’Octavio Paz

“És la història d’un home que camina per un camí meitat real i meitat inventat, un sender que du a Galta, un poblat proper a Delhi. Aquest camí és també un llenguatge que es busca i es perd, s’interroga i s’afirma. La narració contínuament es desfà, torna al punt de partida i recomença de nou per, un instant després, desfer-se. Camí: llenguatge que es bifurca sense cessar i que no va enlloc, excepte a la trobada d’ell mateix”.

Seriositat, metàfores i repeticions 

Bukowski ve a dir-nos que escriure és quelcom molt seriós. Mahfuz ens ofereix una descripció perfecta de la vida, que és tant com dir una excel·lent metàfora de la literatura. I Paz ens parla d’una espiral de reiteracions i repeticions que només tenen sentit si l’escriptura condueix al plaer. És molt possible que l’escriptor frustrat que hagi arribat fins a qui digui Molt bé, i què? La reacció és perfectament normal. Seria estrany que no es mostrés escèptic pel que fa a la possibilitat de desempallegar-se d’una sensació que li provoca malestar i patiment. Però encara seria més estrany que no tingués ganes de recuperar la normalitat, o com a mínim de deixar enrere una insatisfacció que d’alguna manera és provocada per errades en el seu comportament, sentiment o pensament.

Si efectivament té ganes de deixar d’estar frustrat, és molt possible que li puguin interessar unes quantes frases que l’ajudaran a marcar-se objectius més realistes o, si més no, acceptar els límits que imposa la realitat.

La saviesa de William James

“La saviesa consisteix a aprendre què podem passar per alt”

La teràpia de Graham Greene

“Escriure és una forma de teràpia. Serveix per escapar de la bogeria, de la melancolia, del pànic inherent a la condició humana”.

La metàfora de J.N. Santaeulàlia

“Els escriptors som com nàufrags”

La proposta de Georges Perec

“Preocupada únicament per les seves grans majúscules (l’Obra, l’Estil, la Inspiració, la Visió del Món, les Opcions fonamentals, el geni, la Creació, etcètera), la història literària sembla ignorar deliberadament l’escriptura com a pràctica, com a treball, com a joc”.

La vocació de García Márquez

“La veritat és que el fet d’escriure obeeix a una vocació, que el que té la vocació d’escriptor ha d’escriure, ja que només així pot treure’s els mals de cap i la mala digestió”.

Teràpies i necessitats

L’escriptura com a necessitat, ens diu García Márquez. I com a teràpia, afegeix Graham Greene, convençut també que sense escriure no podria viure. Perec, en canvi, ens indica que cadascú és lliure de cercar el seu propi camí, de perseguir els seus propis interessos, mentre que J.N. Santauelàlia ens adverteix de la solitud de l’escriptor, de la necessitat de fer-nos a la idea que en aquest ofici sempre cal lluitar per trobar el teu lloc, i William James ens alliçona sobre la importància de saber distingir les qüestions rellevants de les que no ho són.

Qüestió de voluntat

Llegir aquests consells no garanteix que un escriptor deixi d’estar frustrat de manera automàtica; ni tan sols implica que deixi d’estar-ho alguna vegada, però sí que pot ajudar als que tenen l’esperança de millorar i comencen a mostrar símptomes de recuperació, als que són conscients que retrobar l’alegria i deixar enrere la insatisfacció només depèn d’ells mateixos, de la seva capacitat per ordenar els pensaments i sentiments. En aquest sentit, l’objectiu de qualsevol escriptor hauria de ser concentrar-se en el plaer que li proporciona l’escriptura, arraconar les idees negatives i tenir present que l’optimisme és una qüestió de voluntat i, per tant, exigeix un compromís. Un compromís amb ell mateix, per descomptat. I també amb la literatura, és clar, però en primer lloc amb ell mateix. Superar les adversitats, treure’n conclusions i lluitar per sentir-se més a gust, per continuar escrivint amb ànims renovats i amb l’única missió de gaudir, és potser la millor forma de deixar enrere les petites o grans derrotes pròpies de l’ofici d’escriptor.

La raó al servei de la vida

Qualsevol persona té motius per sentir-se infeliç o descontenta, per viure la vida com una tragèdia. Però tenir fe en un mateix, motivar-se amb objectius més o menys realistes, treballar per aconseguir-los i, tant si s’aconsegueixen com si no, saber passar pàgina i cercar nous objectius, és propi de qui ha entès que la raó ha d’estar al servei de la vida, i no a l’inrevés. Frustrar-se per qualsevol motiu és molt fàcil, sobretot si l’escriptor no és capaç d’agafar les regnes de la seva vida, de la seva obra, i cridar ben fort “Jo valc el que vull!”, com diria Paul Valéry per recordar-nos la importància de la voluntat quan es tracta de mantenir el rumb o dissenyar noves estratègies.

Una decisió personal

I és que la decisió d’escriure, de ser escriptor, és tan personal que només qui la pren està capacitat per decidir, a partir de les seves qualitats personals, quines són les seves metes, fins a on aspira arribar. I això no hauria de tenir res a veure amb els individus sotmesos a la tirania de la imatge (l’aparença superficial de les coses té més valor i importància que l’ésser autèntic i profund de la realitat) que Milan Kundera descriu i satiritza a la seva novel·la La immortalitat, ni amb la necessitat imperiosa de complaure i atraure l’atenció del major nombre possible de persones.

Objectius propis

Només cada escriptor, insisteixo, és sobirà per marcar-se els seus propis objectius. Ningú no hauria de donar per suposat que aspirar a obtenir el Premi Nobel té més valor que intentar escriure un conte que agradi a la teva filla. Ni que guanyar el Nobel sigui millor que complaure la filla. És molt possible que la majoria de la gent tingui una idea prefixada del que és l’èxit, però cada persona, cada escriptor, té el dret i quasi l’obligació de cercar la seva pròpia definició per a una paraula que, d’altra banda, tampoc no hauria de ser la més important quan es tracta d’escriure. O potser sí, però sempre en funció dels interessos i els paràmetres de cada escriptor, o almenys dels escriptors que han decidit seguir el seu propi camí.

Viure, llegir i escriure

Les fórmules màgiques no existeixen, però crec que, una vegada ha estat capaç d’establir els seus objectius, siguin els que siguin, l’escriptor té el deure de no donar-se per vençut abans d’haver lluitat amb totes les seves forces. Viure, llegir i escriure, si pot ser les tres coses alhora (un consell, per cert, de Vicenç Pagès), és potser un dels millors sistemes per cercar la felicitat en l’escriptura. Perseguir un objectiu abastable, gaudir mentre el cerques, mostrar confiança en les teves possibilitats i perseverar en la feina (escriure, escriure i escriure) és possiblement la millor manera de no convertir-se en un escriptor frustrat, de no necessitar viagra per aconseguir el plaer desitjat.

El món és ple d’escriptors frustrats. Tot i que els motius de frustració poden ser tan amplis com el nombre d’escriptors, sembla evident que, sigui quina sigui l’ambició literària o personal de cadascú, sempre obeeixen a la impossibilitat de fer alguna cosa de manera satisfactòria, d’acomplir les intencions declarades o d’assolir els objectius previstos. Podríem trobar milions d’exemples de reptes que acaben en fracassos, però aquests fracassos són tan personals i intransferibles que qualsevol d’ells ens permetria obrir un amplíssim ventall d’interpretacions.

Vegem-ne un exemple: no tenim cap motiu per suposar que Josep Pla mentia en afirmar que era incapaç de transcriure els sentiments i les emocions que li produïa la contemplació del mar, però sí que sabem que molts lectors de Pla consideren que els seus textos sobre el mar són una meravella. De la mateixa manera, és molt possible que Dan Brown sigui sincer quan assegura que no li preocupa en absolut que la majoria dels crítics considerin que les seves obres no tenen cap valor literari, però també ho és que molts escriptors en la seva mateixa situació (vendes milionàries, fama i diners) patirien un greu disgust si rebessin un tracte similar. Com sempre, tot és relatiu. I la frustració, un sentiment tan particular que tan sols l’afectat té una idea exacta del seu abast, només apareix si no es satisfan unes expectatives determinades, siguin les que siguin.

Obrir nous camins

La recerca de la satisfacció, de plaers més o menys objectius però decididament personals i relacionats amb la pràctica i els efectes de l’escriptura, pot tenir conseqüències especialment traumàtiques quan l’autor, per la raó que sigui, diposita totes les seves esperances en una fita que no acaba assolint. Vist des de fora, res no sembla tan greu. Sempre hi ha altres objectius; a cada pas que fem podem obrir nous camins, engrescar-nos amb noves il·lusions, començar de nou. Però és difícil que l’escriptor frustrat ho vegi amb aquest punt d’optimisme si abans no dedica ni un segon a reflexionar sobre les causes del seu empipament, a pensar que, com tothom, es troba sotmès a un futur incert que només dependrà en part de la seva voluntat i de les seves qualitats. Les frustracions es poden combatre, i tant que sí, però només si l’afectat es reconeix com a tal i, acte seguit, contempla la possibilitat d’obrir un altre camí que pot ser tant o més satisfactori que el que ha hagut d’abandonar perquè no el duia on esperava o se li feia massa costerut. Sentir-se impotent i frustrat és molt humà. Tothom s’enfronta alguna vegada a situacions que superen les seves forces i els escriptors no són precisament una excepció. La realitat els pot decebre de moltes formes, sobretot quan es barreja amb la imaginació.

Plantar cara a la frustració

El futur és imprevisible i les valoracions del present i del passat, tan variables com les lectures que permet qualsevol obra, qualsevol vida. Els mateixos fets que duen un poeta a la frustració més profunda poden ser rebuts per un altre amb total indiferència, però segur que aquest altre també tindrà motius per sentir-se decebut. En qualsevol cas, és impossible calibrar el nivell de desengany de cadascú. I només l’autor que pateix de forma sistemàtica –o el que és víctima habitual de petites decepcions derivades de qualsevol fotesa, o el que sovint se sent impotent per assolir el plaer que persegueix amb la pràctica de l’escriptura– està capacitat per plantar cara a la frustració i, en conseqüència, avançar a la recerca de la satisfacció.

La majoria dels escriptors no tenen cap problema per distingir les seves ficcions de la realitat, però de vegades no succeeix el mateix amb els lectors. Si aquests no coneixen de res l’autor no acostumen a imaginar-se que pugui ser el protagonista de les seves històries. S’endinsen en cada llibre sense cap idea preconcebuda; en descobreixen els personatges i es deixen seduir –o no– per la trama i per l’estil, sense pensar que la relació entre qui signa l’obra i els personatges pugui anar més enllà d’una invenció ben documentada. Tot canvia, però, si coneixen l’autor del llibre, especialment si es tracta d’un poemari que descriu situacions o sentiments (com més torturats, millor) o de contes o novel·les escrites en primera persona.

En aquests casos, bona part dels lectors tendeixen a confondre l’autor amb el narrador. Donen per suposat que els fets relatats, que de sobte presenten als seus ulls l’aparença d’una realitat viscuda, són absolutament verídics i, per descomptat, han estat protagonitzats per l’autor.

Lectura perversa

Una lectura d’aquest tipus és doblement perversa. D’una banda, tendeix a restar mèrits a l’obra, ja que molta gent opina (de forma completament errònia, al meu parer) que traslladar al paper fets reals és molt més senzill que inventar-se’ls. I de l’altra, provoca que la motivació principal per llegir les poesies, els contes o les novel·les sigui cercar anècdotes o episodis morbosos que, gairebé amb total seguretat, han estat protagonitzats per l’autor a la vida real. Això provoca que l’interès literari quedi molt en segon terme, i fins i tot pot donar-se el cas que el lector digui que l’obra li ha agradat i li ha semblat molt interessant però no sàpiga discernir si val la pena per ella mateixa o si sobretot s’ha sentit atret per la certesa quasi absoluta que els fets eren reals i formaven part de la biografia personal del seu familiar, amic o conegut. Per aquest motiu, penso que el lector ideal és aquell que no coneix de res l’autor i, per tant, es limita a jutjar l’obra per ella mateixa, sense pensar en elements extraliteraris que inevitablement condicionen la seva percepció i valoració.

Dubtes, sospites i conjectures

En realitat, l’autor hauria d’escriure sempre per a aquest lector ideal i no deixar-se influir de cap manera pels comentaris de la gent que insisteix a identificar-lo amb el narrador de les seves històries. Però això no és gens senzill i, en molts casos, aquesta confusió entre ficció i realitat per part d’alguns lectors pot arribar a resultar frustrant. També és cert que hi ha determinats autors que per la seva forma d’escriure, pel costum de seleccionar temàtiques extretes de la seva pròpia experiència i relatar-les en primera persona, mostren certa facilitat per provocar aquest tipus de situacions. De vegades fins i tot els agrada crear dubtes, provocar sospites, alimentar conjectures que en cap cas pensen aclarir. Aquests escriptors no acostumen a patir pels comentaris dels seus coneguts, que sovint fins i tot els diverteixen. No és el cas, però, dels autors més sensibles o susceptibles, que sempre estan molt pendents de qualsevol aspecte relacionat amb la seva obra i, si tenen la desgràcia de ser identificats amb algun personatge o amb el narrador, poden veure’s abocats a situacions que, des del seu punt de vista, poden esdevenir molt incòmodes.

El conte del travesti

Imagineu-vos, per exemple, el cas d’un escriptor que acaba de publicar un llibre de contes, posem que el seu primer llibre, sobre les peripècies d’un personatge que té certa predisposició als petits desastres personals. Un individu que de seguida et cau simpàtic, però no pas pel seu encant natural, que també en té, sinó per la seva inqüestionable facilitat per acumular fracassos i decepcions. Imaginem-nos ara que en un dels contes aquest individu acudeix a un pis de relax anunciat al diari amb l’objectiu de contractar els serveis d’una prostituta i que fins al cap d’uns minuts, quan tots dos ja són nus al llit, no s’adona que es tracta d’un travesti. Imaginem-nos finalment que, víctima de la seva timidesa, el protagonista de la història és incapaç de rebutjar al travesti i, amb gran dolor físic i anímic, consent que el penetri i fins i tot intenta fingir que experimenta una gran satisfacció. Vegem ara què pot succeir quan un lector malpensat, o malèvol, o incapaç de diferenciar el seu amic escriptor del narrador, aprofita la primera oportunitat per dir-li Déu n’hi do, no?, el conte del travesti… Sí, t’ha agradat? Sí, he rigut molt, però no entenc com vas deixar que seguís fins al final. L’escriptor s’imagina que el seu amic fa broma i riu d’un forma un pèl forçada. La broma no li ha fet cap gràcia, però quan descobreix que no es tracta de cap broma, quan la insistència del seu amic li demostra que està convençut que efectivament va anar amb un travesti, intenta explicar-li que ell no té res a veure amb el narrador, que aquest s’expressa en primera persona perquè així resulta més proper, potser més creïble. Ja ho pots ben dir, li diu l’altre; sembla molt viscut, molt real, afegeix abans de deixar anar una riallada. El problema s’intensifica quan l’escriptor descobreix que té altres amics i coneguts que també l’identifiquen amb el narrador, que bona part del seu cercle més proper es pensa (o fa veure que es pensa) que l’episodi del travesti és real. Tots els esforços per desmentir-ho semblen reforçar la idea majoritària i l’autor acaba sentint-se impotent per desmuntar una interpretació que no li fa cap mena de gràcia i, inevitablement, acaba conduint-lo a la frustració. I és que, per anecdòtica que pugui semblar la història del travesti, els seus efectes poden ser devastadors. Pensem que es tracta d’un autor amb la pell molt fina, d’algú que ja no podrà deixar de pensar que faci el que faci a partir d’ara sempre el recordaran per un episodi grotesc que en cap moment s’havia imaginat que poguessin relacionar amb la seva vida familiar. Això condicionarà de forma inevitable la futura selecció d’arguments narratius, o fins i tot la seva forma de narrar. Ja no gosarà parlar de segons què o fer-ho d’una manera determinada, perquè en cap moment l’abandonarà el temor de ser confós amb els seus personatges. I el pitjor de tot, potser, és que arribarà a la conclusió que ningú no el creu capaç d’haver-se inventat el conte del travesti. Està convençut que és un conte molt bo, amb un gir sorprenent i un final imprevisible però alhora inevitable, com marquen els cànons, però la crua realitat és que la gent (o almenys unes quantes persones que així li han comunicat) ni es planteja que pugui ser una ficció ben pensada i ben assolida, sinó que dóna per fet que són fets verídics que ell s’ha limitat a recrear.

Mèrit o frustració

Només és un exemple, certament espectacular, del que pot succeir quan els lectors no tenen gens clares les diferències entre ficció i realitat. Sovint s’afirma que la realitat supera qualsevol ficció, però molts escriptors saben per experiència que algunes ficcions poden esdevenir reals. El problema apareix quan en lloc d’agafar-s’ho com un mèrit literari ho converteixen en un motiu de frustració.

El caràcter de cada escriptor i les experiències que acumula al llarg de la vida, el que podríem resumir com l’herència i l’ambient, incideixen d’una manera directa en la forma de viure les situacions que poden fer-lo sentir impotent i conduir-lo a la frustració. Però la veritat és que cada persona és diferent i les mateixes situacions que per a determinats autors poden tenir una lectura positiva que els ajudi a enriquir-se i perfeccionar-se, en altres poden provocar reflexions negatives i desvaloradores amb efectes clarament destructius. En qualsevol cas, cada escriptor té una forma de sentir i d’actuar pròpia i peculiar que en certa forma el fan únic i irrepetible. Per aquest motiu, qualsevol intent de classificar-los en diferents tipus presenta força dificultats.

En primer lloc, els tipus purs no existeixen; molts escriptors poden ser alhora insegurs o mesells, o histriònics i envejosos, per citar només quatre dels tipus que proposo a partir de la meva pròpia experiència i, sobretot, de la lectura i l’observació. De fet, en molts casos hauríem de parlar de tipus intermedis, ja que en la realitat els trets característics de cadascun es troben barrejats. A més, pot donar-se la circumstància que un escriptor sigui clarament infeliç durant bona part de la seva vida i que en algun moment, per qualsevol raó de pes relacionada amb la repercussió de la seva obra, passi a ser optimista. O que un altre sigui covard de mena i de sobte es converteixi en un il·lús. Els trets característics de qualsevol escriptor poden romandre invariables, però també canviar al llarg de la seva vida. I és ben possible que molts d’ells destaquin per algun motiu que permet classificar-los d’una determinada forma però també mostrin en major o menor grau característiques pròpies d’altres tipus. Així mateix, quan parlem d’escriptors frustrats ens referim una reacció molt personal que en alguns casos sí que pot ser apreciada i avaluada des de fora però en molts d’altres, en tractar-se de qüestions íntimes, només permet especulacions que poden aproximar-se de forma poc precisa a la realitat. En certa forma, el meu objectiu és aportar una certa orientació dins d’un laberint prou complicat, ple de matisos i de persones que de vegades es mostren tal com són i en moltes altres ocasions fan tot el possible per ocultar els seus pensaments més profunds. No obstant això, crec que els deu tipus descrits, de cap manera excloents, ens poden ser útils si pretenem conèixer una mica millor les frustracions dels escriptors.

El covard; li fa por escriure, però encara més mostrar o publicar el que escriu. Acostuma a dir que és pudorós, però sovint li falta valor per enfrontar-se a la possibilitat de no aconseguir l’èxit que pensa que es mereix. Incapaç d’arriscar-se, tem amb mesos d’antelació les diferents proves a què tard o d’hora s’acaba sotmetent, més que res perquè la seva vanitat és encara més gran que la falta de valor. Li fa por presentar-se a premis davant la possibilitat de no guanyar-los, però també publicar un llibre que potser no agradarà als lectors, rebre crítiques que podrien ser negatives o participar en tertúlies on algú es pugui mostrar més brillant. Per estrany que sembli, no és un tipus del tot infreqüent entre els escriptors consagrats, però abunda més entre els novells i els poc reconeguts. La seva frustració és quasi permanent: poques vegades gosa fer el que de debò li agradaria fer.

L’insegur; quasi sempre és molt susceptible i acostuma a patir per multitud de detalls en què la majoria dels autors ni tan sols es fixarien. Sovint és negatiu i pessimista, però això no impedeix que actuï mogut per les ganes de destacar. La seva manca de confiança desemboca en dubtes de tota mena que poden aparèixer en qualsevol moment del procés creatiu i, per descomptat, després de publicar un llibre. Mai no està convençut d’haver aconseguit els seus propòsits, ni de que els afalacs de la gent siguin sincers. Podríem dir que l’escriptor insegur aplica el dubte metòdic a qualsevol qüestió relacionada amb la seva activitat literària. Dins d’aquest tipus podem distingir dos sotstipus ben diferenciats: els autors que d’una manera o altra revelen la seva inseguretat i els que fan tot el possible per mantenir-la oculta.

L’insatisfet; és el tipus d’escriptor que pateix amb més constància i freqüència els efectes del desengany i la decepció. En realitat, és un autor que sembla condemnat a la frustració permanent, ja que faci el que faci o passi el que passi és quasi impossible que vegi acomplerts els seus desitjos. Té molts menys dubtes que l’insegur, però viu permanentment estressat per motius que en molts casos no passen de ser banals. Sempre es troba molt a prop de l’angoixa i de vegades cau en profundes depressions que tenen en comú la seva insatisfacció per algun error més o menys aparatós o per qualsevol situació que considera indigna del seu talent. Una errada insignificant en qualsevol pàgina del seu llibre més exitós (una paraula que hauria de dur accent i per alguna raó que s’escapa a la seva comprensió no en du, per exemple) pot mortificar-lo durant mesos, igual que una crítica malèvola o qualsevol referència inadequada a la seva obra. Fins i tot quan qualsevol observador objectiu afirmaria que no té ni la més mínima raó per estar disgustat, és capaç de trobar algun motiu que el durà de forma automàtica a la frustració.

L’envejós; competitiu des de sempre, el seu interès per destacar només es veu superat per la consternació que l’envaeix quan qui sobresurt és qualsevol altre escriptor, especialment si és amic seu. Des del seu punt de vista, totes les persones que escriuen poden ser considerades rivals. No és gens estrany, per tant, que es passi la major part del temps de mal humor, ja sigui perquè algú acaba de rebre un premi que ell mai no ha obtingut (si ja l’ha guanyat també sentirà enveja, però una mica menys), perquè algú altre participa en un programa televisiu o perquè un tercer encapçala la llista de vendes amb el seu últim llibre. Els èxits o les alegries dels companys d’ofici es converteixen per a l’escriptor envejós en un motiu de tristesa, una tristesa que, per raons òbvies, apareix molt sovint i, amb l’única excepció dels seus moments de glòria particulars (suposant que en tingui algun), el converteixen quasi sempre en una persona infeliç.

L’il·lús; és potser una de les figures més patètiques dins del món dels escriptors frustrats. Completament bolcat en la seva obra, convençut de posseir una qualitat indiscutible, o com a mínim de comptar amb tots els elements necessaris per assolir-la a base de constància i esforç, es presenta a tots els premis i s’entrevista amb tots els editors amb la seguretat que tard o d’hora acabaran reconeixent-li els seus mèrits. La seva ingenuïtat no té límits, ni tampoc un optimisme que ningú no acaba d’explicar-se d’on neix, sobretot perquè tothom que coneix la seva obra i ha viscut més o menys de prop la seva evolució té molt clar que no té fusta d’escriptor. El problema és que ningú no gosa dir-li-ho i ell, aliè a la realitat, manté (o això diu) l’esperança de triomfar. Aquest tipus d’autor abunda especialment entre els inèdits i els novells, però també és detectable entre els que han aconseguit publicar un o més llibres però no han vist satisfetes les seves expectatives.

El mesell; en certa forma s’assembla a l’il·lús, però amb la diferència que ja ha deduït ?o li han dit més d’una vegada? que li costarà molt destacar de la manera que ell voldria. A pesar de que es fa ben poques il·lusions i sap que és molt possible que mai no aconsegueixi els seus objectius, no pot deixar d’intentar-ho una vegada rere l’altra. Alguns escriptors d’aquest tipus semblen gaudir amb pràctiques que molts considerarien masoquistes, però en general provoquen més admiració que compassió. Igual que els il·lusos, creuen cegament en les seves possibilitats i són capaços d’apostar tot el temps que calgui per una obra que consideren meritòria. La diferència és que mentre els primers es limiten a cercar nous lectors o editors amb el convenciment que tard o d’hora algú s’adonarà de la qualitat de la seva creació, els mesells són conscients que els convé millorar-la i demanen consells a tort i a dret. Acostumen a ser treballadors compulsius i sovint, després de molts esforços, acaben obtenint el que desitgen. Tot i que la seva fama d’insensibles sembla prou justificada (per moltes garrotades que rebin no paren de lluitar), la veritat és que bona part de la seva força neix de la ràbia i la frustració.

El resignat; és l’antítesi de l’il·lús, i en certa forma del mesell. Té un punt de covardia, però de cap manera és insegur: sap perfectament que mai no aconseguirà el nivell o el reconeixement que havia somiat. Malgrat que presenta sovint símptomes d’insatisfacció, aquests acostumen a ser lleus, ja que està ben dotat per encaixar les adversitats i conviure amb el patiment. Avesat a la manca de bones notícies, ha après a no esperar res. Si fos possible comparar un literat amb un esportista, podríem dir que és un bon perdedor. Això no implica, naturalment, que en el seu interior no tingui unes ganes enormes de triomfar, de manera que el seu sotmetiment a la fatalitat, la seva resignació davant l’infortuni o les circumstàncies desagradables que acompanyen la seva carrera d’escriptor, no són res més que un bàlsam per combatre la frustració.

El fals humil; li encanta parlar d’ell i de la seva obra, quasi sempre per assenyalar que no acaba d’escriure tan bé com li agradaria i que el marge de millora encara és molt gran. De vegades costa distingir el fals humil de l’autèntic humil, però aquesta última figura (en els casos purs, gens sospitosa de patir frustracions) és tan poc habitual que farem bé de dubtar de la sinceritat dels autors que, per exemple, ens diguin que la seva última novel·la no acaba de funcionar, que encara tenen moltes mancances tècniques o que sempre han tingut moltes dificultats amb l’estructura de les seves narracions. En la majoria dels casos, el que pretenen amb aquestes queixes és que l’interlocutor els digui que són massa modestos i exigents, que en realitat la seva obra està molt i molt bé, que possiblement es troben entre els millors escriptors de la seva generació. Els falsos humils són autèntics mestres en l’art de provocar afalacs i sovint no paren d’autoflagel·lar-se fins que els obtenen. El pitjor del cas és que semblen convençuts que els altres s’empassen la seva falsa modèstia i l’atribueixen a un sentit de la perfecció desmesurat. El grau de frustració que poden arribar a experimentar quan algú els dóna la raó i els diu obertament que la seva obra deixa molt que desitjar és directament proporcional a la seva vanitat.

El superb; l’orgull desmesurat, la necessitat d’atraure l’atenció i deixar clara la magnificència de la seva obra en comparació amb la dels demés, que acostuma a menysprear sense contemplacions, provoquen que sigui el tipus d’escriptor que desperta més antipaties. Tot i que sempre hi ha alguna excepció, l’escriptor superb no acostuma a ser un gran autor, de manera que les seves exageracions resulten encara més còmiques i lamentables. Histriònics, sovint histèrics, adopten en tot moment un paper que els dóna protagonisme, conferint a totes les seves declaracions una teatralitat que sempre necessita espectadors. Depenen dels altres d’una manera malaltissa, i això els du a fanfarronejar, mentir, exagerar i fer tot el que calgui per enaltir unes obres i una trajectòria que se situen molt per sota del que havien imaginat en els seus somnis. També pot donar-se el cas d’autors superbs que realment tenen o han tingut èxit i que no tindrien cap necessitat de vantar-se’n ni d’emfasitzar els seus mèrits. En aquests casos, l’orgull i l’egocentrisme són tan excessius que de seguida es converteixen en personatges detestats fins i tot pels seus lectors més fidels. Tot i que d’entrada sembla l’antítesi del fals humil, l’escriptor que no para de presumir persegueix exactament el mateix: afalacs que si no arriben el condueixen al territori de la frustració.

El retirat fracassat; és el tipus d’escriptor que veu amb major claredat que ha estat incapaç de tirar endavant els seus projectes amb l’encert previst. L’acumulació de decepcions i desenganys acaba conduint-lo a una mena de carreró sense sortida on només és capaç de distingir un rètol enorme amb la paraula fracàs. Tot i que es tracta d’un terme molt relatiu i sovint s’aplica de manera injusta, l’autor sap millor que ningú que no ha aconseguit el que pretenia. Llavors pren una decisió tan noble com dolorosa: no escriurà ni una línia més. És una decisió a l’abast de qualsevol escriptor, des dels inèdits o novells fins als més reputats, que a pesar d’haver rebut un munt de reconeixements també poden tenir la impressió d’acabar xocant amb un mur infranquejable. El fet de reconèixer que no poden saltar-lo és en certa forma un alleujament, però també garanteix la frustració.

Qualsevol escriptor pot ser víctima de la impotència literària, entesa com la falta de poder per fer alguna cosa. L’èxit de vendes, les bones crítiques o la popularitat de l’autor no garanteixen de cap manera que aquest no se senti impotent i, per tant, frustrat davant la impossibilitat d’aconseguir el que pretén. Cadascú es fixa els seus propis objectius, que tant si semblen senzills d’assolir com si són molt elevats es converteixen en una mena de llistó que si no arriba a ser franquejat pot provocar diferents graus de frustració, tan variables com el nivell d’exigència de l’escriptor o la intensitat amb què viu la seva carrera literària. És obvi que ningú no té una disposició d’ànim prou estable per no caure en canvis d’humor més o menys justificats en funció de les circumstàncies, però també resulta indiscutible que la majoria dels escriptors es troben sotmesos a conflictes interns que interfereixen en la seva capacitat per ser més productius o, sovint, els impedeixen ser més feliços.

La vanitat condueix a la impotència

Hi ha moltes formes d’impotència literària, però totes tenen en comú un motiu que alhora pot ser considerat un dels trets característics de qualsevol escriptor: la vanitat. L’obsessió per destacar, per demostrar que són millors que la resta o com a mínim que formen part del grup dels elegits, acaba provocant en molts escriptors una mena d’insatisfacció permanent amb la seva obra i amb ells mateixos. La pressa i la vanitat han estat sempre els dos grans enemics dels autors novells, però mentre la primera quasi sempre desapareix amb el temps la segona acostuma a mantenir-se. Així, tant els autors inexperts i desconeguts com els prestigiosos i consagrats tendeixen a prendre’s massa seriosament. Per això, quan xoquen amb els límits que sempre imposa la realitat s’acaben enduent un disgust en comprovar que no són tan poderosos (o bons) com voldrien. I el problema és que aquest disgust no és momentani, sinó que es manté i fins i tot creix. Com que els autèntics escriptors (suposarem que la majoria dels membres d’aquest col·lectiu) dediquen bona part del temps a pensar en la seva obra i en la seva trajectòria, és inevitable que si conserven un mínim de lucidesa s’adonin que de cap manera han aconseguit el que havien pensat i planificat. La impotència per algun fet concret acaba conduint-los a una frustració que en molts casos acaba sent crònica.

Exemples de frustració literària

La llista pot ser tan llarga com vulgueu, però em limitaré a citar alguns dels casos més freqüents:

 L’escriptor que no escriu; per les raons que sigui, no troba el moment de posar-s’hi. Se sent escriptor i està convençut que pot fer-ho molt millor que la majoria, però per molt que ho intenta és incapaç d’acabar res. Pot ser que sigui inèdit, però també que hagi quedat bloquejat després de publicar un o més llibres.

 L’escriptor que no escriu tan bé com voldria; és una figura habitual entre els novells, però també entre els consagrats. En tots dos casos, però, es tracta d’autors conscients; és molt possible que rebin crítiques i comentaris positius, però el seu afany de perfecció els condemna a ser realistes i comparar-se amb els millors. Evidentment, la frustració està assegurada.

 L’escriptor que no aconsegueix editor; amb internet seria una figura en vies d’extinció, però ens estem referint a l’edició convencional, en format llibre. Els editors, tots els editors amb qui ho ha provat, rebutgen totes les seves obres. De vegades li comenten que té qualitat però no s’ajusta a la seva línia editorial; en moltes altres ocasions, es limiten a no dir-li res.

 L’escriptor que s’autoedita les obres; acostuma a fer-ho després d’acumular un munt de negatives. Independentment de si queda arruïnat o no, és quasi segur que el simple fet d’haver-se hagut de costejar ell mateix l’edició d’una obra que en la major part dels casos ni arribarà a les llibreries el situarà en un estadi força avançat de frustració. De tota manera, hi ha més d’un autor d’economia solvent que ho fa per sistema i (almenys en públic) es mostra molt satisfet d’ell mateix.

 L’escriptor que no guanya cap premi; fa anys que es presenta a multitud de convocatòries, però mai n’ha guanyat cap. Al principi intenta convèncer-se que els jurats són uns ineptes, que bona part dels premis estan adjudicats, però amb el pas dels mesos o els anys les teories de la conspiració van donant pas a la certesa que no té prou qualitat.

 L’escriptor que no guanya el premi que vol guanyar; és possible que acumuli una bona col·lecció de guardons, però acostumen a ser de segona fila. L’impossibilitat d’obtenir els que voldria obtenir és un motiu permanent de frustració, tant mentre ho intenta com quan deixa d’intentar-ho. També es dóna el cas d’autors que ja han guanyat algun premi prestigiós però ho intenten reiteradament amb un altre de nivell similar o superior sense obtenir cap resultat. El grau d’obsessió acostuma a ser notable i en la immensa majoria dels casos només du a una frustració de nivells còsmics.

 L’escriptor que no ven; pot ser que publiqui amb certa facilitat i no és descartable que els crítics en parlin bé, però els seus nivells de venda són paupèrrims.

 L’escriptor que no destaca; publica sempre que vol, no té males crítiques, les seves xifres de venda se situen en nivells força dignes… però no el coneix quasi ningú.

 L’escriptor que no rep ni una crítica; ja ha publicat uns quants llibres, però mai no han despertat l’interès de cap crític.

 L’escriptor que rep una mala crítica; està content que algun diari s’hagi fixat en ell, però la crítica és tan àcida i corrosiva que no sap ni si guardar-la. En la majoria dels casos ho fa i acaba rellegint-la unes quantes vegades al llarg del temps, sempre per frustrar-se una mica més.

 L’escriptor que col·lecciona males crítiques; ni una sola vegada ha pogut llegir una lloança d’una obra seva. Amb cada nou llibre té noves esperances que ràpidament queden frustrades.

 L’escriptor que voldria millors crítiques; no hauria de queixar-se perquè no el deixen gens malament, però considera que encara no l’han catapultat als nivells que es mereix.

 L’escriptor que voldria vendre més llibres; des dels més desconeguts als més consagrats, hi ha pocs escriptors que no desitgin vendre més. Alguns ni que sigui per compassió, i els autors de best sellers, perquè la cobdícia també és humana.

En aquest post em refereixo, per descomptat, als autors que com a mínim han publicat un llibre, ja que els potencials i els inèdits només provoquen, com a molt, expectatives.

Per simplificar, podem parlar de tres graus de repercussió de les obres. De menys a més, tenim les que no obtenen cap o quasi cap ressò (només se n’assabenten els amics i familiars de l’autor, la premsa no en parla, es venen menys de cinquanta llibres), les que no passen del tot desapercebudes (el llibre surt a la premsa local o regional, se’n publica alguna crítica, el compra gent que ni tan sols coneix a l’autor, se’n venen entre cinquanta i mil exemplars) i les que són rebudes amb un cert entusiasme. És complicat descriure aquesta darrera categoria, perquè també convindria dividir-la en uns quants apartats, però a grans trets podem dir que els autors que venen poc més de mil llibres d’una de les seves obres (a Catalunya no és una xifra tan baixa com podria pensar algun profà) formen part de la cua d’un grup que també inclou als (pocs, molt pocs) que en venen més d’un milió.

Fama, prestigi i qualitat
En general, com més vendes, més surt el llibre a la premsa, ja no només a nivell local i regional sinó també nacional, continental i planetari. Les crítiques poden ser bones o no, però és segur que se’n publiquen moltes. És, evidentment, la categoria dels best sellers, i també quasi sempre de les obres escrites per autors consagrats. No és gens fàcil definir a un escriptor consagrat, però tampoc és la meva intenció. Només vull aclarir, suposo que innecessàriament, que la fama, el prestigi i la qualitat no van sempre junts i que els grans autors escassegen en la mateixa mesura que els grans llibres.

Frustracions
D’altra banda, tot i que el nivell de ressò pot tenir certa incidència sobre l’aparició de frustracions, la veritat és que no és tan determinant com podria semblar. Hi ha escriptors (pocs, és cert) que omplen totes les seves expectatives amb la publicació d’un llibre i concedeixen ben poca importància a les vendes, la manca de propaganda o les crítiques negatives. I també n’hi ha que per molt que venguin, apareguin als mitjans de comunicació o col·leccionin elogis i lloances, mai no estaran satisfets. La complexitat de la conducta humana es fa encara més evident en el cas dels escriptors, molts dels quals no admetran mai sentir-se frustrats i mantindran en secret un malestar que amb el temps acostuma a intensificar-se.

Són, al meu parer, tres elements que tenen en comú tots els escriptors. Les ganes d’escriure semblen d’entrada les més fàcils de posseir, però no són tan habituals com podríem suposar. De fet, la seva mancança constitueix un dels principals motius de frustració.

Vegem un exemple. Un autor determinat vol escriure una novel·la concreta i ja té decidits els personatges, l’enfocament, els girs argumentals i fins i tot el final. El problema és que mai no troba el moment de posar-s’hi. O pitjor encara. S’asseu sovint davant l’ordinador o el full en blanc i és incapaç d’escriure ni una línia. Per empipadora que sigui, aquesta incapacitat acostuma a ser temporal. Tard o d’hora l’escriptor recupera la fluïdesa perduda i és capaç de posar fil a l’agulla. Amb la tècnica i el talent no succeeix el mateix. Tot i que resulta complicat posar-se d’acord sobre el grau de tècnica o de talent de determinats autors, sí que és cert que els escriptors conscients tenen una idea molt aproximada de les seves carències i, en detectar-les, poden tenir motius raonables per sentir-se frustrats. En el cas de la tècnica, sempre es pot millorar a base de treball i, per tant, les frustracions dels autors conscients acostumen a ser momentànies. No és el cas del talent, que ni s’aprèn ni s’explica i, en conseqüència, quan no existeix o és poc abundant pot conduir a terribles frustracions, sobretot quan un escriptor poc dotat compara la seva obra amb la d’un gran autor. Tot això, però, és molt teòric. El cert és que els autors conscients són poc abundants. En general, als escriptors els costa detectar les seves mancances, els dol haver d’admetre que el marge de millora tècnica és immens i que el seu talent és quasi inapreciable en comparació amb el de determinats autors.

Hi ha escriptors de tota mena i moltes formes de ser escriptor. Qualsevol reducció de les persones que escriuen amb voluntat literària a uns models determinats, a unes categories que ens permetin dividir-les en tres o quatre grups a partir d’alguna similitud bàsica, no és res més que un intent de descriure-les de forma genèrica abans d’entrar en el tema central d’aquest assaig. Amb tot, crec que els quatre models que proposo poden ser aplicats als escriptors des de fa uns quants segles, almenys des que Gutenberg va inventar la impremta. Potser no caldria remuntar-se tant enrere, però estic convençut que cap revolució tecnològica ha modificat en absolut el temperament humà ni, per tant, la manera de ser i de reaccionar de les persones, escriguin o no. És clar que d’això, i molt especialment de l’enorme percentatge d’escriptors que tard o d’hora, de vegades sempre, se senten frustrats, ja en parlaré més endavant. En aquest capítol només em referiré als quatre models d’autor que em serviran de punt de partida, d’objecte d’estudi al llarg d’aquest treball.

Autor potencial

Per a molts ni tan sols és escriptor, però m’interessa incloure’l en aquesta classificació perquè, des del meu punt de vista, no només escriu qui realment escriu, sinó també qui pensa que algun dia escriurà o qui és reclamat per escriure (i, per tant, es planteja ni que sigui per un moment aquesta possibilitat). Com indica el seu nom, l’autor potencial potser es convertirà algun dia en escriptor. O potser no. Podríem dividir-los en dues grans subcategories: els que mantenen més o menys en secret els seus projectes literaris i els que de tant en tant reben ofertes d’editors o són reclamats per escriure alguna obra per part de persones que donen per descomptat que són capaços de produir obres de mèrit. No és el prototipus més castigat per les frustracions, però tampoc en queda exempt.

Autor inèdit

Encara no ha publicat res, però sí que ha escrit com a mínim un llibre, sovint més. Aquest grup permet tota classe de matisos, però podem establir dos pols oposats: els autors que a pesar de tots els seus esforços no aconsegueixen publicar i els que ni tan sols ho han intentat. Com veurem després, és un dels grups més propensos a les frustracions.

Autor d’un sol llibre

Ha publicat només una obra. És possible que no tingui cap intenció de repetir o que, per molt que ho intenti, no trobi cap editor disposat a apostar per la seva segona obra. De fet, els autors d’un sol llibre també acostumen a acumular grans col·leccions d’inèdits que, per raons òbvies, els converteixen en bons candidats a les frustracions.

Autor de més d’un llibre

Aquesta quarta classe d’escriptor, que tanca el model proposat, és potser la més arbitrària, perquè engloba des dels que només han publicat dos llibres als que n’han produït un centenar o més. En qualsevol cas, em sembla que el fet d’haver escrit almenys dos llibres ja situa a l’autor, com a mínim teòricament, en un nivell més avançat que, com és obvi, no té res a veure amb la seva qualitat literària. De tota manera, sigui quina sigui l’extensió de l’obra o el ressò obtingut per aquesta, els membres d’aquest grup no són pas invulnerables a les frustracions, sinó més aviat al contrari.

L’assaig que teniu a les mans parla dels escriptors que senten o han sentit algun tipus de frustració relacionada amb el seu ofici; es refereix, per tant, a la immensa majoria dels escriptors. Ja m’imagino que molts que potser es podrien encabir sense problemes en aquesta categoria rebutjaran categòricament la possibilitat de formar-ne part, però crec que fins i tot en aquests casos el text que segueix pot arribar a interessar-los, com també a qui alguna vegada s’hagi plantejat la possibilitat d’escriure amb intencionalitat literària, a les persones que després d’uns quants intents han decidit abandonar o a qualsevol que en algun moment s’hagi preguntat per què molts escriptors van pel món amb cara d’empipats o deprimits.

Parlaré de frustració en sentit ampli, entenent-la sempre com la impossibilitat d’aconseguir el que es pretén, i partiré del supòsit que és una conseqüència de la impotència de l’escriptor, de la seva falta de poder per fer alguna cosa en l’àmbit de la creació literària o en qualsevol de les seves múltiples ramificacions. És possible que referir-se a la viagra sigui un pèl forçat, sobretot perquè des d’ara mateix deixaré clar que no parlaré de cap píndola que faci miracles, però després de descartar uns quants títols que em semblaven força més ortodoxes he acabat elegint el que encapçala aquest assaig perquè, al cap i a la fi, el meu objectiu és demostrar que els desenganys a què s’enfronten tots aquells que han decidit ser escriptors no són de cap manera insuperables. I, sobretot, intentaré restar transcendència a les seves frustracions, tan inevitables com la sorra al desert o les discussions matrimonials.

Dificultats per destacar
El motiu més comú i genèric de frustració són, sens dubte, les dificultats per destacar, que en el cas dels lectors equivalen en certa forma a les complicacions per triar una nova obra per llegir. I és que a la l’enorme quantitat de novetats editorials que arriben cada mes a les llibreries s’hi afegeixen els milions d’escriptors que publiquen a internet en totes les llengües. Com és obvi, això complica extraordinàriament la selecció que en puguin fer els lectors, però també la feina dels crítics. Qui distingirà entre aquests escriptors?, qui els diferenciarà?, qui tindrà la força necessària per afirmar que una ment, un talent individual, sobresurt en l’enorme i amorf oceà en què s’ha convertit la xarxa? Són algunes de les preguntes que es formula Harold Bloom a El futur de la imaginació, però no cal ser una de les personalitats més influents dins del món dels estudis literaris per adonar-se que les invocacions al futur, a les avantguardes, al que és nou, no tenen massa sentit quan ja fa temps que hem entrat a l’era d’internet, quan ja fa uns quants anys que ens trobem immersos en una gran mutació, en canvis constants que han trencat la nostra visió de la literatura –o almenys de l’evolució de les formes literàries– com un procés lent i progressiu per abocar-nos a un horitzó ple d’interrogants.

Sensació de fracàs
Aquest assaig no aspira pas a donar respostes científiques ni a respondre als interrogants de Bloom, però sí que pretén convertir-se en una eina útil per als escriptors novells i no tan novells que, més enllà dels debats sobre el futur de la literatura i la irrupció del llibre electrònic, no veuen recompensats els seus esforços i, tot sovint, acaben sentint-se víctimes de la impotència i es converteixen en la viva imatge de la frustració. En la immensa majoria dels casos, són escriptors que no es conformen amb escriure. També volen publicar. I, si és possible, sobresortir. I després, per què no?, triomfar. Com és natural, n’hi ha ben pocs que assoleixin les seves fites i la resta, o bona part de la resta, no acaben de treure’s de sobre una sensació de fracàs que pot ser més o menys intensa en funció dels objectius de cadascú.

Obstacles i aspiracions
L’assaig, dividit en nou apartats, neix amb vocació universalista i, per tant, prescindirà quasi completament de les referències lingüístiques o geogràfiques per centrar-se en els obstacles que han de superar la majoria dels escriptors que, per una raó o altra, no aconsegueixen la repercussió desitjada. L’aspiració final d’aquest text, condemnada al fracàs en tots aquells casos en què la vanitat superi el sentit comú, és defensar que el que de debò importa és escriure o, si ho preferiu, participar. 

Estic llegint A sang freda de Capote i la veritat és que és d’aquests llibres que fan que et diguis a tu mateix “idiota, de debò et penses que tens la més mínima oportunitat d’escriure res que valgui la pena?”.  No ho dic jo, sinó l’amic Xosé Mexuto, que m’ho escriu al mur del Facebook.

Admeto, però, que no penso massa diferent de Xosé. Llegir grans novel·les fa que  t’adonis de la distància que et separa dels grans autors. I no és gens descartable que et faci caure en el desànim. Amb tot, també és cert que si de debò vols escriure i de debò penses que potser algun dia crearàs una història que pugui ser qualificada d’obra d’art, no et queda cap més remei que posar-te un llistó alt, ambiciós, pensar que no ets cap idiota si et consideres capaç d’escriure alguna cosa que valgui la pena. No sé si escric això  per animar  Mexuto, per animar-me a mi mateix o per animar-nos a tots dos, però tinc molt  clar que el millor encara ha d’arribar.

Tot i que aquesta vegada no podré assistir-hi, em ve de gust recomanar-vos el pròxim recital poètic del meu amic Pedro Fernaud. Si algú que llegeixi aquest bloc es troba demà al vespre a Madrid sense saber què fer (ja m’imagino que si ja és prou complicat que algú llegeixi aquest bloc encara ho serà més que es trobi a Madrid un dijous al vespre i sense cap pla definit, però deixeu-me que ho intenti), li recomano que a dos quarts de nou es presenti al Café Oeste-Celeste (número 18 del carrer Buenavista, metro Lavapiés i Antonio Martín) i es deixi envair per una allau de sensacions poètiques i vitals.

Segur que valdrà la pena. En Peter llegirà alguns poemes nous (darrerament es dedica molt als haikús) i altres d’antics i, de ben segur, en dedicarà algun a tots els presents, llevat que siguin multitud i li resulti materialment impossible tenir un detall amb tothom. En qualsevol cas, estic segur que la immensa majoria dels assistents sortiran del local amb la sensació d’haver viscut una gran vetllada; el poeta madrileny és tot un expert en l’art d’aconseguir que tothom se senti protagonista. Com s’ho fa? Per a mi continua sent un misteri, però suposo que té relació amb la seva facilitat per recordar i millorar una realitat que ens homogeneïtza més del que imaginem.

Estil propi

Ja fa algun temps que Fernaud exhibeix un estil propi que, al meu parer, es basa en la creença que tota obra literària és un exercici d’eliminació i no pas d’afegiment. Amb el seu permís, reprodueixo algunes de les últimes creacions que es poden trobar al bloc Misteriosas en la playa:

Prosa pop

Salón fantasmal.
Dispersión belleza.
Perfume, azul.

¿Me das una galleta?

Es frío amable.
Hace cuerpo bonito.
Besa ya al hambre.

Fire hair blues

Preciosa y nuda.
Dialéctica de espejos.
Des(control) creando.

Málaga

Desierto de agua.
Copos de sol y música.
Chicas pintadas.

We are beautiful, we are doomed

Por favor, agua.
Corazón ninguna parte.
Y con dignidad.

No, no vull parlar pas de la Inés i de mi, sinó de la novel·la The feast of love, que Charles Baxter (Minneapolis, 1947) va publicar l’any 2000 i que ara fa set anys, gràcies a la traducció d’Ernest Riera, vaig poder llegir en català.

Poques novel·les m’han agradat tant com aquesta. En molts moments resulta hilarant i en d’altres, irremeiablement trista. És plena de personatges plens de vida que, units per les sinuositats de l’amor, formen una mena de mosaic que escriu la força més irresistible de la vida.

Les raons del cor

Quan la va publicar La Magrana i alguns crítics van afirmar que es tractava d’un gran descobriment, que era el tipus de novel·la que no ens importaria tornar a començar un cop llegit: penetrant, veraç, carregada de matisos, vaig pensar que, com de costum, exageraven. Una tarda d’estiu, però, la vaig fullejar a la Llibreria 22 de Girona i vaig intuir que m’agradaria. La vaig comprar i aquella mateixa nit no vaig parar de llegir-la fins acabar les 284 pàgines. Em va semblar un llibre molt enginyós, carregat de delicadesa i violència, de salvació i destrucció, ple d’observacions exquisides sobre les inexplicables raons del cor.

Ideal per fer l’amor

L’endemà mateix em vaig sentir obligat a fer-ne propaganda i, quan vaig tenir l’oportunitat, li vaig llegir a la Inés, traduint al castellà la traducció d’Ernest Riera al català. Aquest cop vam trigar tres o quatre nits, la millor prova que El festí de l’amor també és un llibre molt recomanable quan estàs fent l’amor. No paràvem de riure, però alguna vegada també vam plorar i tota l’estona vam tenir la impressió que estàvem llegint una novel·la molt especial i que la nostra vida, o almenys aquell moment de la nostra vida, també era molt especial.

Ideal per al desamor

Poc després, la desfeta sentimental d’un bon amic que constantment es preguntava per què?, per què? em va semblar raó suficient per deixar-li el llibre. “No et donarà cap solució, però potser t’ajudarà a entendre que no cal que t’esforcis a entendre res. I a més riuràs”, li vaig dir. “Dubto que res ni ningú em faci riure durant uns quants anys”, va dir ell. Però al cap de menys d’una setmana ja m’estava trucant per dir-me que era un llibre molt bo, que sí que havia rigut i que gràcies pel regal. Li vaig haver d’aclarir immediatament que no era cap regal, que me l’havia de tornar. Quasi mai em fixo en si la gent em torna o no els llibres que els deixo (em consta que no ho fan quasi mai), però El festí de l’amor és diferent.

Una novel·la per conservar

Des de llavors la novel·la ha passat per les mans de mitja dotzena d’amics i amigues que, inevitablement, han intentat quedar-se-la i m’han obligat a reclamar-la amb certa contundència. Al final, molts l’han acabat comprant. En el meu cas, puc dir que aquest mateix estiu, set anys després descobrir-la, l’he tornat a llegir i m’ha agradat tant o més que la primera vegada.

Les semiximpleries de Kierkegaard

Només un petit tast, per acabar i potser, si no l’heu llegit, animar-vos a buscar el llibre. Un dels personatges és un professor de filosofia que veu passejar un veí que es diu Bradley amb un gos que també es diu Bradley. Després de preguntar-se quina mena d’home posaria el seu mateix nom al seu gos i assabentar-se que la seva segona dona l’ha abandonat per un altre home, decideix parlar-li de Kierkegaard. “Solitari, excèntric i embogit, Kierkegaard es capficava contínuament sobre el mode en què podia pensar-se, o era possible de pensar, sobre dos inconeguts: Déu i l’amor. Per al pobre Kierkegaard, aquests dos eren els temes més irresistibles de tots. El tenien lligat amb unes corretges que el torturaven. Sobre els dos immensos temes dels quals mai no se’n pot saber res del cert i que per tant exigirien més aviat silenci, Déu i l’amor, Kierkegaard, un solter, afirmava ser-ne especialment expert. L’homenatge de Kierkegaard a tots dos tòpics va ser una verbositat múltiple. Va escriure unes semiximpleries intrincadament belles i, per tant, es va convertir en un heroi de la classe intel·lectual”.

Parlo de la novel·la curta L’Assassina, escrita per Aléxandros Papadiamandis ara fa cent sis  anys. I em refereixo, per descomptat, a la traducció realitzada per Toni Góngora, editada ara fa uns mesos per El Tall. Circula pel mercat una altra traducció recent al català, però la bona, creieu-me, és la de Góngora. Si us animeu a comprar-la (a l’Espai Mallorca de Barcelona, per exemple) és molt probable que la llegiu d’una tirada, que us quedeu enganxats al seient i a la història de la Frangogiannú.

Ja a la primera pàgina d’aquesta magnífica novel·la, una petita joia de la literatura grega moderna, Papadiamandis resumeix en quatre línies la història de la protagonista: “Quan era petita servia els pares. Quan es casà es convertí en esclava del marit -i no obstant això, per raó del seu tarannà i de la feblesa d’ell, a la vegada n’esdevingué tutora. Quan va tenir fills, es convertí en la seva criada. Quan els fills tingueren fills, es convertí de bell nou en minyona dels néts”.

La planta de l’esterilitat

No és, certament, una vida massa engrescadora. Per això, quan la Khadula, o la Frangogiannú, arriba als seixanta anys i, a l’inici de la novel·la, fa una mena de balanç de la seva existència a l’illa, li vénen al cap pensaments d’aquesta mena: “Quin servei se’ls pot fer als pobres? El favor més gran que se’ls podia fer seria donar-los la planta de l’esterilitat”.

No dur més infeliços al món

És una idea que va prenent forma al seu cervell i acaba convertint-se en una mena d’obsessió. En un altre passatge de l’obra, per exemple, quan sent ressonar la petita campana del monestir “amb un so dolç, humil i monòton, que desperta els ecos de la muntanya i fa vibrar la brisa suau”, pensa: “Com eren de feliços aquests homes, que ben aviat, a la joventut, com per inspiració divina, havien decidit que el millor que podien fer era no dur més infeliços al món”.

Casaments, dots i penalitats

I parlar d’infeliços a Skiathos (l’illa on va néixer Papadamandis, l’illa que va inspirar bona part de la seva obra) equival a parlar de pobres i, sobretot, de dones. I és que “cada família al veïnat, al barri i al poble, tenia de dues a tres filles. Algunes en tenien quatre altres cinc. Una mare tenia sis filles i cap fill, una en tenia set i un fill, que semblava predestinat a ser un inútil”. Si hi afegim la necessitat de casar-les, de proveir-les de dots que obligaven les famílies, les mares, a patir tota mena de penalitats, és fins a cert punt comprensible que la Frangogiannú acabi pensant que ja n’hi ha prou de guanyar-se la glòria del cel i decideixi que ha de fer alguna cosa per evitar tant dolor i patiment. Llavors, ja ho haureu deduït, fa mèrits per rebre el qualificatiu que dóna títol a la novel·la.

Entre la justícia divina i la humana

La protagonista, acostumada a córrer amb els peus esquinçats i ensangonats per les ortigues i les espines, va néixer a la costa nord, “vora el mar salvatge i blau, a l’antiga Ciutadella construïda damunt una roca gegantina batuda pel mar”. Podríem dir que és un element més de la natura i, com a tal, acaba tornant a la natura mentre els efectes de les seves accions la situen entre la justícia divina i la humana.

Un estrany cas de bellesa literària

No és estrany, per tant, que la novel·la estigui plena de poesia, de prosa poètica, si voleu, però també de ràfegues de lucidesa, comentaris plens d’ironia i diàlegs gens forçats, naturals, que demostren que l’autor sabia molt bé de què parlava. Les descripcions acurades i un coneixement exhaustiu de la matèria més vulgar del melodrama confús de l’existència humana són altres dels trets distintius d’una obra que ens recorda que, també en literatura, la bellesa és més aviat una excepció.

I una traducció impecable, és clar

Però l’esforç de Papadiamandis, el talent i el treball necessaris per escriure L’Assassina, haurien servit de ben poc, almenys per als lectors en català, si Toni Góngora no hagués decidit traduir la novel·la guiant-se en tot moment pel respecte a la versió original i pel gust per les construccions ben fetes, deixant-se seduir per la voluptuositat de les formes obtingudes amb paciència i intel·ligència, amb amor per la llengua.

La tercera novel·la de Federico Moccia ja ha venut més d’un milió d’exemplars. Em va caure a les mans quasi per casualitat i, no sé ben bé per què, em vaig acabar empassant les quasi set-centes pàgines.

El poder de l’amor i els carrers de Roma són els eixos d’un best-seller que sens dubte tindrà la seva versió cinematogràfica, com ja ha succeït amb les dues anteriors novel·les de Moccia.

Ganes d’acabar

El seu valor literari és força dubtós, però enganxa. Al principi tenia ganes de deixar-ho per dedicar-me a alguna de les desenes d’activitats més productives que se’m passaven pel cap mentre devorava sense adonar-me’n pàgines i més pàgines lleugeres i plenes de diàlegs insubstancials. No vaig poder. Era massa àgil, massa ràpid, i quan vaig ser conscient que ja portava més de 400 pàgines que per al meu gust estaven escrites massa a raig, amb un estil insuls que recorre amb una freqüència extenuant als clixés, era obvi que tenia ganes d’acabar el llibre, de veure què passava amb els personatges.

Trobar la fórmula

M’anava repetint que només ho feia per curiositat, que era una manera com qualsevol altra de perdre el temps, però la veritat és que m’hauria costat deixar el llibre sense saber com acabava. No puc dir que em sorprengués; ni tampoc, encara menys, que m’agradés, però és innegable que me’l vaig llegir. Per plaer? Segur que no. Més aviat per tafaneria, potser per intentar trobar la fórmula de Moccia per tenir tants lectors i vendre tants llibres.

Enveja i desconcert

Suposo que, en el fons, és enveja. Amb els grans literats em passa sovint, però com a mínim tinc el consol (suposo que absurd) de pensar que tenen més talent. Amb Moccia tot és més desconcertant. És directe i senzill, sí, però no sóc capaç de veure-li cap mèrit literari. De fet, Perdona si et dic amor em sembla una novel·la ensucrada i plena de defectes que no tindria gaire sentit detallar aquí.

Només per passar l’estona

Tampoc no em flagel·laré per haver-la llegit, però reconec que no ha estat una de les millors idees de l’estiu. Només us la recomano si sou molt romàntics i poc exigents, si el vostre únic objectiu és passar l’estona i després de sospesar totes les opcions al vostre abast decidiu que no teniu res millor a fer.

Propaganda de nou? Sí, suposo que sí, però aprofitaré aquest post per remarcar que finalment, després d’una arrencada un pèl vacil·lant, L’últim alè de Fidípides ja es pot comprar a un grapat de llibreries.

Després de les presentacions de Getafe i Girona, alguns amics m’havien comentat que no trobaven el llibre enlloc. I era cert: excepte les llibreries 22 de Girona i Muga de Madrid, L’últim alè de Fidípides era il·localitzable. “Paciència, el procés és lent”, els deia jo en un intent d’apaivagar el seu neguit.

Primera notícia

Dues setmanes més tard, mentre rastrejava per internet vaig trobar la meva darrera criatura a una llibreria de Màlaga. “Si voleu, podeu encarregar el llibre a Màlaga”, vaig avisar d’immediat als meus amics. La majoria són força educats i només uns quants van ser incapaços de reprimir la riallada.

Noves opcions

Vaig intentar no pensar-hi més, però quan l’altre dia vam tornar de Budapest amb la Inés una ràpida recerca a la xarxa em va permetre respirar alleujat: L’últim alè de Fidípides també es podia adquirir a llibreries de Sevilla, La Rioja, Astúries i  Canàries. Em va faltar temps per comunicar-ho als meus amics. “Si l’encarregueu a Canàries per internet us sortirà una mica més car, però segur que valdrà la pena”, hauria pogut dir-los per arrodonir la notícia.

A la Casa del Libro

Però no va ser fins ahir al matí quan definitivament em vaig quedar tranquil. El llibre ja es pot comprar a la Casa del Libro. A Madrid, Barcelona, A Coruña, Bilbao i no sé quantes ciutats més. Això sí, l’anuncien com El último aliento de Fidípides. En realitat, però, no hi ha dues versions; o, millor dit, sí, però ambdues, la catalana i la castellana, són al mateix volum. No cal que juri que tots els meus amics ja estan assabentats de la bona nova.

Grans ofertes

Ara només pateixo perquè no s’esgoti massa ràpid. Em sabria greu que entre les multituds que segur que els buscaran hi hagués alguna persona que es quedés sense llegir els meus contes. I és força probable, no ho dubteu pas. Només cal veure les ofertes que fan a la Casa del Libro, amb importants descomptes si compres L’últim alè de Fidípides juntament amb El aliento de las tinieblas, de Karen Chance. O amb cinc relats autobiogràfics de Thomas Bernhard. O, millor encara, amb un marcapàgines del Gat Moggy o unes ulleres de lectura amb la muntura elàstica i el pont reforçat. Ja m’imagino que ara mateix entrareu com fletxes a la web de la Casa del Libro, però potser us hauríeu hagut d’espavilar abans, no sé.