Josep Pastells

Aquest podria ser el primer capítol d’un nova novel.la, potser la continuació d’ A la recerca de l’equilibri. Però no ho serà.

No era només la traïció ­–o revenja– de la Sònia. Li havien passat tantes coses que els dies següents no va fer res més que caminar pels carrers de Madrid, amb un munt de sensacions contradictòries a l’esquena i el pressentiment que res del que fes a partir de llavors li serviria per compensar la disbauxa del passat. Si algú volgués saber què li va fer la Sònia, en tindria prou llegint les tres últimes pàgines de l’última novel.la d’en Santi, però com que aquesta no va tenir un èxit tan esclatant com ell s’esperava, serà millor dir que, després que l’enganyés reiteradament amb una altra dona (que, per cert, era la seva), ella va aconseguir que obrís la porta de la seva habitació just quan estava cavalcant sobre un penis descomunal. Aquest va ser el principal motiu perquè ell, que per fi havia decidit abandonar la dona després d’uns quants mesos de dubtes i rela­cions a dues bandes, sortís a esbravar-se per uns carrers que coneixia força bé. En menys de dues setmanes es va gastar en putes els sis mil euros que li quedaven al compte corrent i després, absolutament convençut que el seu lamentable estat físic i econòmic no li per­me­tria acostar-se ni a les dones que pul.lulen per certs locals amb el cony sec de set­manes sense follar, va tancar-se al pis de Pozuelo de Alarcón per escriure amb una lentitud exasperant –en dos dies i dues nits en què va sobreviure a base de cocacoles– un text que, si fos necessari, podria servir per exposar la seva situació i que, tant per aquest motiu com per la necessitat de bastir amb uns mínims antecedents la història que vindrà després, convé reproduir tot seguit.

Un lleó de fusta. Llaunes de cocacola buides. L’últim llibre de Kundera. Un ordinador portàtil cobert de pols. Projectes de poesies per escriure. Pensaments confusos, idees contradictòries, sentiments destrossats. Alguna revista porno. Uns quants diaris oberts per les pàgines de relax. Records dolorosos i humiliants. Algun disc compacte. Vistes a una avinguda lletgíssima. La cuina ennegrida pel fum d’alguna cassola abandonada al foc. Una flor que agonitza. Molta roba bruta. Angoixa i por. Paraules, imatges, records, errors. Desgast. Un gran desgast. Una identitat sempre en fugida i resultats efímers, com si la desubicació constant fos l’únic destí possible i el canvi, l’única constant.

No va escriure res més, però ja n’hi havia prou. Mentre abandonava Madrid amb el Tren Estrella, l’únic mitjà de transport que es podia permetre amb els quatre quartos que li quedaven, no feia res més que pensar com afrontaria la mirada dels seus pares, sobretot la de la mare.

– Ets un desgraciat i ho seràs sempre –li dirien sense paraules.

– Mai no arribaràs enlloc ­–coincidirien amb el cap cot.

– Més et valdria tornar amb la Neus –afegirien sense esperança.

En arribar a Girona, molta gent va poder veure’l assegut a un dels bancs de l’estació. Era un home trist amb un bloc de notes a la mà. Per la inclinació del seu cap, s’hauria pogut dir que observava detingudament l’ampolla de cocacola que s’havia begut feia estona, però en realitat no veia res més que la seva pena. De tant en tant s’incorporava una mica, respirava fons i, quan semblava disposat a aixecar-se, tornava a la posició inicial, potser ajupint el cap uns mil.límetres més. Si en aquell moment algú l’hagués mirat de prop, hauria descobert uns ulls botits per les llàgrimes, que se li escapaven lentament. Havia perdut la pressa i la il.lusió, ja quasi ni li quedava sentit del ridícul. Va estar-se dues hores o més fent-se preguntes sense resposta, fins que va reunir el valor necessari per aixecar-se sense saber cap on aniria ni per què.

Ho escrivia Edgardo Dobry l’altre dia, i crec que té raó. L’argentí Antonio Di Benedetto (1922-1986) és un dels pocs escriptors que han sabut elaborar un estil propi, basat en l’exactitud i l’economia. Ara que acaben de sortir els seus contes complets (una prosa fresca, exquisida i precisa) no és un mal moment per recuperar novel.les com ‘Zama’ i ‘Els suïcides’, obres que, lluny de la grisor que alguns li atribueixen, mostren una consciència formal extraordinària i una densitat increïble. Obres que, al capdavall, podrien situar-lo en el cànon de la millor literatura del segle passat.

Es iranià, del 1956, i ha escrit cinc llibres molt interessants. Com la novel.la ‘El reflex de les paraules’, editada recentment per Salamandra i traduïda per Diego Puls. En aquesta última obra Abdolah recrea la vida d’Aga Akbar, un reparador de catifes sordmud que plasma en un diari, amb una bonica escriptura de signes i dibuixos, les frases i històries que crea el seu cervell. La novel.la comença quan Ismail, el fill d’Akbar, rep el quadern del seu pare mort, i és impossible deixar de llegir-la si tens un mínim de sensibilitat i curiositat. Parla de l’inexplicable i d’Al.là, sí, però també, sobretot, d’amor.

Els ‘Viatges per l’Scriptorium’ d’Auster són, en el fons, un exercici de narcisisme, una excusa per raonar sobre el seu acte creatiu. Les aparicions de personatges d’anteriors novel.les, en concret la de Mr. James P. Flood -que li demana al protagonista d’aquest últim llibre, un home gran que es diu Blank, que recordi un somni sobre ell-, recorden molt a una escena de ‘Niebla’ d’Unamuno. Ficció sobre ficció, com sempre en Auster, però més fluixeta, quasi una broma. Un impàs.

Autora radical, incòmoda, Elfriede Jelinek camina sovint pels terrenys de la paradoxa. El conflicte i el diàleg tendeixen a diluir-se per afavorir un discurs narratiu rítmic, quasi musical, que sense caure en el dramatisme aconsegueix desgranar les principals contradiccions de l’ànima humana. A Clara S., per exemple, es parla de la trobada anacrònica entre Clara i Robert Schumann i Gabriele D’Anunzio, poeta hedonista i heroi nacional italià. En el relat de Jelinek, Clara i el seu marit, ja completament dement, visiten D’Anunzio per demanar-li diners. L’escriptor italià és descrit com un vell verd que ven el seu suport a canvi dels favors de Clara, que no accedeix a les seves peticions. I ella, potser, és feliç en la triple condició de mare, parella i cos del geni.

Diuen que va escriure ‘L’amant de Lady Chatterley’ a partir de la seva experiència consentida (de fet, incitada) de marit enganyat. És un dels nombrosos exemples que podríem trobar d’una frase tan contundent com la que diu que sense vida no hi ha literatura i que la literatura pot modificar la vida. Totalment d’acord.

Segurament és un bon consell, el seu:

escriu sobre aquells moments

en què els ponts de l’amistat

aparenten ser més duradors

que la desesperació.

“Stendhal sembla desconèixer aquell tipus d’amor en què una persona queda lligada a una altra per sempre. De fet, opina que l’amor sempre es consumeix, quan potser la veritat és més a prop del contrari”. Són paraules d’Ortega y Gasset als seus ‘Estudis sobre l’amor’, que aquests dies rellegeixo en plena (o ja no tant) depressió. Ortega contraposa Stendhal amb Chateaubriand, que sosté que un amor ple, nascut a l’arrel de la persona, no pot morir d’una forma versemblant, sinó que s’insereix per sempre a l’ànima sensible. Les circumstàncies, potser la llunyania, podran fer-li perdre volum i allotjar-lo al subsòl de la consciència, però mai no morirà. Són versiones contraposades, i potser les dues tenen part de raó. Llàstima que l’amor sigui tan irracional!

Un llibre ideal per als deprimits que s’autocomplauen en la depressió, per als amants dels conflictes individuals, dels exercicis narratius sobre la insatisfacció i la infelicitat d’una persona, sí. Però també un fluir torrencial, faulknerià, laberíntic i devastador. Literatura de la bona per foragitar els dimonis de la ruïna i la desolació, de la pèrdua i el desencís.

La vida de qualsevol persona és una novel.la bella i extensa; la meva, per exemple. Són paraules del narrador d’un llibre del suís Robert Walser (1878-1956), ‘L’habitació del poeta’, unes proses aparentment superficials que acaben salvant-se gràcies a la solvència d’un estil detallat i precís. Però el que més m’atrau d’aquest llibre, potser, és la barreja magistral entre alegria i desolació, les flamarades d’ironia que li permeten tenyir de colors lluents la grisor, convertir la banalitat en poesia.

La vida porta al poeta per diferents i memorables ciutats que en moltes ocasions han aconseguit que desitgés aturar el temps, allunyar-se de les circumstàncies per gaudir amb la visió enlluernadora d’una bellesa humana o d’un alè molt semblant a la brisa de matinada. Però el poeta sap que tota bellesa és efímera, coneix el contrast entre les dolces il.lusions de l’esperit i la variable realitat del viatge. La neu a Budapest, els freds matins de París o la pluja sobre Berna contrasten també amb la llum de Lisboa, la brillantor de Buenos Aires o la bellesa de Córdova, però cap de les diferències aconsegueix trencar aquest formigó profund que vincula sensibilitat i poesia, aquest estrany i preciós material que permet que la persona s’uneixi als fonaments de la seva existència.

I el poeta (José Luis Esparcia, diguem-ho d’una vegada) recorre a la lírica per expressar un reguitzell de records i sensacions que ens porta l’ànima de les ciutats que ha cantat i estimat. I ho fa amb uns versos sensuals, directes, que constitueixen autèntica poesia perquè defugen el pamflet i la tesi. Però el més important, el millor, és que Esparcia eleva les paraules fins a alçades imprevisibles per impulsar al lector no només a deixar-se seduir per uns versos plens de ritme i sentiment, sino també a visitar o revisitar, no importa, unes ciutats unides per sempre al seu cor.

L’obra de l’escriptor búlgar ve a ser una terrible i tràgica denúncia. La denúncia contra la megalomania dels arquitectes d’una utopia que s’aixeca amenaçadora i s’expandeix al ritme d’una intervenció militar contra l’individu, contra l’ésser humà.

En realitat, Pavlov parla d’una tempesta sense trons, submergida en l’imperceptible dolor de moltes persones aixafades per un sistema que les converteix en ciment per als fonaments de les seves abstractes i absurdes construccions socials. Com a Babilònia, a Egipte, a la Xina, a Roma o a Nova York. Com ara.

… i la crítica es dedica a insta.lar-los on considera adient. De vegades fins i tot sembla que el sistema rutlla i que és possible viure tranquil.lament en aquesta petita i afable república de les lletres. No importa que de tant en tant hi hagin polèmiques: és normal. Però pot passar que en un moment determinat surtin veus discordants que van per lliure, tant en l’escriptura com en la crítica.

Algunes d’aquestes veus ja fa temps que són entre nosaltres. No hi fa res que algunes s’hagin adaptat a les normes del mercat i d’altres ni tan sols tinguin lloc a l’aparador. L’important és que existeixen i que, si hi tenim algun interès, podem trobar-les. En un terreny tan subjectiu i relliscós com el literari, que és del que parlo avui sense tenir gens clar per què m’enrotllo tant, quasi prefereixo no donar noms, no pas perquè els ignorats puguin ofendre’s (al capdavall jo no sóc ningú i aquest bloc no el llegeix ni Déu), sinó perquè la llista seria massa llarga i parlaria d’escriptors i escriptores molt diferents, tant per edat com per la seva proposta estètica. És obvi que algun dia m’agradaria referir-me a tots (n’ hi ha uns quants, per exemple, de les comarques gironines), però si acabo fent-ho serà en un tipus de publicació molt diferent. Per ara, i ja acabo, només vull dir que si sortim dels camins més fressats -o si en passar-hi ens esforcem a canviar la nostra perspectiva- és força probable que descobrim gent que escriu molt seriosament, és a dir, que ha assumit una responsabilitat amb els seus conflictes i amb l’art d’escriure.

Tinc la sensació que, darrerament, molts poemes (molts poetes) han elevat el seu nivell. Tots sembla que transmetin alguna porció de màgia i emoció, tots han modernitzat el llenguatge, tots sembla que barregin tecnologia i tradició.

Alerta, però. Només els autènticament bons superaran aquest bon nivell generalitzat. I, a més, molts s’assemblen massa entre ells. Tots tenen un regust d’experiència mínimament amanit, formen un conjunt de sons harmònics i contenen el ressò de les tendències més recents, una aproximació visible als grans autors. Tots sonen igual, quasi són clons.

Què cal fer, doncs? Deixar de llegir? Llegir o rellegir només els que ja ens han convençut? Crec que no. Davant el dubte, és millor deixar-se dur pel plaer. No importa que un poema tingui poques metàfores i repeteixi massa sovint el que ja ens sabem de memòria, aquells tocs metafísics tan elevats i reiteratius que fan més fressa que res. Tampoc no importa que falti o sobri l’entusiasme adolescent. El que realment convé és deixar-se endur per les paraules i el ritme, assaborir críticament uns versos que, amb una mica de sort, ens aportaran una mirada nova, un so diferent.

Potser no hi ha tants poetes bons com sembla, però tots mereixen una oportunitat, no creieu?