Josep Pastells

Josep Pastells (2003), Pell de cilici, Empúries, Barcelona.

Dolors i temors

Josep Pastells ens ofereix en aquesta novel·la una interessant visió del patiment a través de la comparació entre el pas per l’Opus Dei i per una comissaria de policia.

D’entrada, cal dir que la proposta de Josep Pastells és, si més no, ambiciosa. A Pell de cilici se’ns retrata la complexa personalitat d’algú que sempre ha seguit els designis que han sigut marcats per a ella i dels quals ha tractat d’eixir sense més ajuda que la seua consciència. Així, l’Alícia de la narració és una dona en certa mesura turmentada pel seu passat però no tant per allò que ha viscut, o hauríem de dir sofert, sinó més prompte per allò del que no s’ha desfet, ço és, la seua pell de cilici, la seua condició de dona resignada i patidora. I és aquest el major encert de la novel·la, el dibuix del personatge de l’Alícia i els seus dubtes que, al capdavall són tots dos –dubtes i Alícia– els protagonistes. També l’esquizofrènica i en algun punt paranoica personalitat de Koldo resulta atraient pel seu retrat desenfadat dels xats d’internet i dels ambients tecno. Encara que aquest altre personatge, que apareix amb intenció de constituir un segon registre, l’altra cara d’una realitat sempre esbiaixada, no arriba a assolir la contundència del personatge principal

Pastells utilitza un recurs senzill (i poc original, també s’ha de dir) per a fer transcórrer la història, amb la juxtaposició de dos històries paral·leles –el pas per l’obra i per la comissaria de policia–  i el monòleg interior d’un segon personatge, com dèiem abans, no tan ben dibuixat com el primer. En tot cas, a pesar de ser un recurs conegut, l’autor li sap traure partit i el lector es deixa transportar per aquestes històries paral·leles amb el convenciment que cap al final convergiran. Precisament aquest deixar-se portar és un altre dels valors d’aquest llibre ja que la lectura enganxa pràcticament des del principi, amb la detenció clarament injusta i injustificada de l’Alícia a la qual se li aplica la llei antiterrorista.

És d’agrair que el marc de la novel·la: el terrorisme d’ETA, l’abús i crueltat de les forces de seguretat de l’estat, etc. no es convertisca en una gàbia on només es puguen declarar tòpics sobre la pau, els maltractaments policials i el poble basc. La cruesa de l’acció no lleva ni posa en el conflicte basc i Pastells aprofita la circumstància per cenyir-se a l’àmbit literari i fer una arriscada comparació entre les vexacions infligides en la comissaria i l’aprenentatge de la resignació i la convivència amb el dolor que la protagonista va sofrir durant el pas per l’Opus Dei. I cal dir que se n’ix amb certa elegància, sobretot en allò que toca a l’anàlisi del dolor. Això no vol dir que l’esgarrifosa descripció dels mètodes de tortura no tinga un valor de denúncia, és clar, però no constitueix el seu principal objectiu.

En conjunt, una interessant proposta que es llig amb interés i que conté valors literaris (i no sols de recreació de la realitat) més que suficients per justificar la lectura.

                                                                                           Xavier Mínguez 

UNIVERSO EUGENIO

La distancia más larga entre dos puntos puede ser un atajo, pero también la ruta espiral que eligen para encontrarse dos cuerpos en el vacío atraídos gravitacionalmente entre sí o, en el mejor de los casos, un libro formidable que, si nos dejáramos dominar por el afán de lograr un resumen imposible, podríamos describir, yo qué sé, como un delicado ejercicio estético sobre el sexo y la soledad, o como una obra clásica pero decididamente moderna, o como una serie de historias repletas de sabiduría sobre la tragedia de nuestras vidas. Pero no voy a intentar resumir nada. El libro de Eugenio López García hay que leerlo entero, sin saltarse ni una coma ni un acento, conscientes de que los cuerpos juveniles, endiosados y procaces ocultan en realidad crueles premoniciones, quebrantos definitivos e irreparables, convicciones irrefutables sobre la inutilidad de la esperanza. 

Los recovecos de la mente
Eugenio –poeta en cuerpo de boxeador, intelectual atado a unas anchas espaldas que no desentonan con el tamaño del cerebro que alberga entre su maraña de pelo blanquecino– exhibe a menudo en sus obras una tendencia casi enfermiza a diseccionar sin piedad los recovecos más ocultos de la mente humana. Con cinismo. Con pesimismo. Con una profundidad ácida y lúcida que ya quisieran para sí muchos escritores de postín que no le llegan ni a la suela de los zapatos. Leer a Eugenio duele. Duele mucho. Su poderosa visión personal de la absurda sociedad en la que nos ha tocado vivir, de las personas empeñadas en dañarse las unas a las otras y también, cómo no, a ellas mismas, está tan teñida de tristeza y melancolía que en ciertos relatos, en ciertos pasajes, el derrumbe del ser humano es percibido por el lector como una especie de fracaso personal y colectivo, como una incitación a acabar con todo de una vez. Por suerte, en los últimos años apenas se cuentan tres o cuatro casos de suicidio entre los seguidores de Eugenio. El resto, la abrumadora mayoría, seguimos leyéndole, ansiosos por saber hasta dónde llegarán esta vez los límites de la desgracia, los estados lastimeros y ruinosos de sus protagonistas, las desventuras de unos personajes que, por mucho que intentemos negárnoslo, nos recuerdan demasiado a alguien que conocemos muy bien.

Desesperanza extrema
La distancia más larga entre dos puntos es probablemente el libro más desesperanzador que he leído nunca. Provoca desazón, angustia, desamparo. Te hace sentir como una mosca chocando inútilmente contra el sucio cristal de una ventana, como alguien que corre hacia el abismo con la inequívoca intención de saltar mientras grita que esta vida es una puta mierda. Pero no puedes dejar de leerlo. No. Si tienes una mínima sensibilidad humana y estética (cada vez escribe mejor, ¡qué cabrón!) no puedes abandonar sus páginas y te sumerges con enorme y contradictorio placer en  una prosa que aúlla, en una poesía que ruge gracias a una clarividencia que sólo puede surgir de la pluma de un psicópata de las letras, de un personaje que ha nacido para leer y escribir, para follar y contar el mundo.

Risas y rabia
Debería ser obligatorio, este libro. Debería ponerse como ejemplo de estilo riguroso, de admirable forma de mezclar los géneros e incitar a la reflexión. ¿Las alegrías son tan efímeras como parecen?, ¿las frustraciones son siempre inevitables?, ¿tener fe en una vida absurda, demente y desesperada es necesariamente una locura? La distancia más larga entre dos puntos contiene muchos niveles de lectura. Contiene, me atrevería a decir, todo el universo del autor, filósofo oculto en la piel del artista. Y es, por encima de todo, un intento muy logrado de perturbar nuestro estado de ánimo. De conmovernos. De hacernos rabiar y, por supuesto, hacernos reír. No me atrevo a calificarlo de libro humorístico, pero que nadie dude que contiene mucho humor. Corrosivo, eso sí. Y tan certero y eficaz que nos arroja a un callejón sin salida, a un callejón tan especial que se amplifica hasta convertirse en un universo donde los cuerpos soberbios se marchitan como la leche agria, donde la gente se acumula con un halo de tristeza y derrota, como combatientes vencidos y mutilados volviendo de una guerra. El universo, al fin y al cabo, que frecuentan los perros apaleados por la vida, los mayores puteros, los hombres de barro e incluso las sirenas hermosas. Universo Eugenio, podría llamarse el libro, pero es un título tan malo que dudo que ni siquiera me permita colocarlo al inicio de este texto.

Mesos enrere vaig escriure uns fulls sobre Miquel Pairolí. Era un intent de parlar-ne amb certa distància, sense que es notés l’amistat, però suposo que no me’n vaig sortir. En tot cas, ara els publico en aquest humil bloc.

El dia que va morir Miquel Pairolí, el brogit causat per l’allau de comentaris elogiosos contrastava espectacularment amb la placidesa dels boscos de les Gavarres i la quietud de l’Onyar. Aquell sis de juliol, els plors del món cultural català rebentaven el silenci que l’escriptor de Quart s’havia imposat mentre veia passar el món cap a la posta. Cinc setmanes abans, quan la malaltia es va revelar irreductible, Pairolí va acomiadar-se dels lectors d’El Punt-Avui amb el seu Teló, un article memorable en què enumerava els quatre ingredients d’una bona columna periodística: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d’estil, “que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”.

Cant a la vida
La certesa que el rellotge s’aturava no va interferir amb la discreció i l’aplom que sempre l’havien caracteritzat, ni tampoc amb la coherència dels seus actes: encara va tenir el coratge d’escriure un text postrem, de to elegíac, en què els ressons d’Horaci, Kavafis i Vinyoli amplifiquen un exquisit cant a la vida, a la terra i la llum, a l’amor i la força de les paraules. Un dels seus grans amics, el poeta cassanenc Lluís Freixas, va rebre l’encàrrec de llegir No ha estat un somni, no el dia de l’enterrament, i ha continuat fent-ho en homenatges en què, més enllà dels inevitables i justificadíssims adjectius laudatoris, intel·lectuals molt centrats i sobris en l’expressió dels sentiments (Xavier Pla, Enric Soria, Imma Merino, Màrius Serra o Lluís Muntada, per citar-ne només uns quants) han coincidit a assenyalar que el missatge pòstum de Pairolí és fruit d’una reflexió molt fonda, d’una saviesa que sembla venir de molt lluny.

La cadència del temps
Tot va començar ben a prop, però. A la casa de Quart on va néixer el 9 de desembre del 1955, situada al costat de la carretera de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Allà, i també a la casa pairal de Palol, on l’avi i el pare tenien cura del bestiar, Pairolí va descobrir de ben petit la cadència justa del temps, el color dels matins i els capvespres. No és gens estrany que anys després la natura es convertís en un dels seus temes favorits, tractat sempre amb paraules ajustades que sembla que brollin de la terra. La rutina aparent de les estacions, l’olor dels solcs que obre amb el tràmec, la flaire de l’alzina després d’una tempesta o el sabor de les cireres acabades de collir són descrits per Pairolí amb una precisió que permet assaborir els mots com si fossin comestibles o ensumables, com si estiguéssim al seu costat mentre dina i llaura o trepitgéssim el mateix terreny per on passeja al captard entre ombres i rierols.

Mots i camions
Però si llegir Miquel Pairolí és fer camí amb ell, resseguir les seves petges ens ofereix troballes que indiquen que va avançar sempre en la mateixa direcció. En viure al costat d’una carretera prou transitada, una de les seves principals distraccions a l’estiu, quasi sempre en companyia de l’avi Francisco, el Babu, consistia a veure passar els cotxes estrangers per endevinar el país d’on venien, un al·licient menor comparat amb les caravanes multicolors de voltes ciclistes que de tant en tant llançaven alguna gorra. Ben a prop de la casa també circulaven molts camions amb enormes caixes plenes de paraules que el petit Miquel no entenia. Per això preguntava: “Què posa aquest camió, Babu?”. Com que els camions acostumaven a passar ràpid, l’avi sovint no tenia temps de veure-ho bé i en Miquel s’enfadava amb ell, però a còpia d’insistir va arribar un dia en què era capaç de desxifrar els mots sense cap ajut. Molt abans d’anar per primer cop a l’escola, Pairolí va aprendre a llegir tot sol.

Lletres i música
La facilitat per adquirir coneixements no va abandonar-lo mai, ni tampoc l’interès per les lletres. Tot i que els pares no eren grans lectors –de tant en tant compraven el diari, això sí–, quan en Miquel va matricular-se a primària la casa es va començar a omplir de Tebeos i Patufets. I també de llibres. Primer eren de gran format i plens d’il·lustracions, però aviat va predominar el text. Sovint llegia mentre feia temps per agafar l’autobús de la Hispano Hilariense, i també al pis de la cosina de Girona on anava a dinar i més d’un cop es quedava a dormir. Allà hi va trobar una biblioteca prou ben assortida, que de seguida va complementar amb la de la Casa de Cultura. No tot era llegir, però. També el seduïa la música: de ben petit improvisava bateries per fer ritmes amb culleres de fusta, olles i pots quan la mare els eixugava per desar-los al rebost, i més endavant fruïa d’allò més amb cassets de la Nova Cançó (Llach, Maria del Mar Bonet, Sisa i Raimon, sobretot) i de cantants com Joan Baez, Leonard Cohen i Paco Ibañez que també feia escoltar a la seva germana Fina, nou anys més petita que ell.

Perseverança
Les notes a l’escola confirmaven el que ja s’intuïa: no només mostrava una curiositat infinita, sinó que excel·lia en totes les assignatures. És fàcil imaginar-se’l. Absort. Amb els ulls verdosos, esquitxats de filaments marrons, fixos en les pàgines que devorava a gran velocitat. Era com si des de ben jove ja hagués decidit que no faria ni un gest sobrer, que per molt que la realitat s’embrollés com un eixam de papallones boges, mai no es desviaria del camí de l’anàlisi i la reflexió. Això no vol pas dir que no fes les entremaliadures pròpies de qualsevol dels seus amics de Quart o de la Salle, ni que més endavant, quan cursava secundària a l’institut Vicens Vives, no cometés els excessos habituals dels adolescents, però el cas és que l’any 1974, en iniciar els estudis de filologia al Col·legi Universitari de Girona, era evident que aquell noi més aviat alt i prim sabia molt bé cap on volia anar. I, a pesar que mai no havia sentit un gran entusiasme per les feines del camp, que en aquella època assumia quasi per obligació per ajudar el pare, feia camí amb l’esperit de treball i la paciència i perseverança pròpies dels pagesos, amb la vista clavada en un horitzó de lletres que contemplava amb delit.

Un estil clar
Llavors ja se sentia fascinat per la prosa de Josep Pla, amb qui compartia la capacitat d’observar d’una manera incisiva i reposada, la solidesa d’un estil que, per sobre de tot, cercava una forma reeixida de dir les coses. Però també admirava Montaigne, Lampedusa, Plató, Márai, Steiner i una llarga sèrie d’autors grecollatins que mai no deixarien d’acompanyar-lo. Quan encara no tenia vint anys, Pairolí ja s’havia convertit en un lector molt sòlid. Els seus primers articles de crítica literària a Presència, publicats l’any 1976, són textos precisos i aguts que, perfeccionista com era, no acabaven de satisfer-lo. “Intento aconseguir un estil clar, sonor, una prosa que pugui ser llegida en veu alta i que tingui una cadència, una claredat, una harmonia”, afirmava ell mateix en una carta dirigida a Narcís Jordi Aragó amb motiu de l’edició, al 1984, del seu primer relat, El carrer de la Llebre. En els vuit anys transcorreguts entre l’ingrés al món periodístic i el debut en la narrativa de ficció, Pairolí va col·laborar en les pàgines literàries de l’Avui i del Punt Diari, a més de completar els estudis de filologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, complir el servei militar a Santiago de Compostela i fer classes de català per a mestres i funcionaris a l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB i a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Cartes de la mili
La mili a Santiago va treure’l de polleguera. En una carta datada el vuit de setembre del 1979 i escrita mentre feia guàrdia al polvorí, afirma que “el principal problema d’aquest quarter és que es fan molts de serveis, moltes guàrdies, moltes cuines, moltes limpiezas, etcètera, i que cada mes he d’estar una setmana de maniobres a los Monegros, una setmana fent el ximple pel mig d’aquells deserts”. A més d’anar en helicòpter, dormir a terra i muntar tendes de campanya, “pugem i baixem turons que només crien quatre romanís i quatre farigoles”, comentava Pairolí als pares i la germana en una missiva en què descrivia així aquelles operacions militars: “Molta fressa, molt de fum i molta pudor de pólvora. Més o menys com els focs que fan a Girona l’últim dia de Fires”. Durant l’estada a la Brigada de Infantería Ligera Aerotransportable Galicia VII també va constatar la seva tendència a engreixar-se i es va deixar barba per primer cop, convençut que així dissimulava els quilets acumulats. De tota manera, en reincorporar-se a la vida civil, l’esveltesa es va convertir en un objectiu indefugible que al llarg dels anys el va dur a posar-se a dieta en més d’una ocasió.

Determinació
En tornar a Catalunya, les fluctuacions en el pes i en l’aspecte físic (la barba apareixia i desapareixia, de tant en tant només duia patilles, en alguna ocasió es va deixar els cabells llargs –i arrissats– per la part del clatell) no el desviaven en absolut de la direcció elegida. “Volia anar al Parnàs, amb els grans noms de la literatura”, va escriure fa poc Antoni Puigverd. I és veritat. Amb la mateixa determinació que el pagès que escampa les llavors, Pairolí es preparava per escriure “una obra literària que justifica de sobres tota una vida de dedicació”, en paraules del mateix Puigverd. És clar que el tracte exquisit de la llengua i l’energia i la sagacitat amb què dotaria molts dels seus textos no eren exclusius de la narrativa, sinó que es podien aplicar perfectament als articles periodístics, els dietaris, les biografies i els assajos.

Efervescència i retorn
Entre 1987 i 1990 va treballar a la redacció d’El Punt i de 1990 a 1994 va fer-ho al Diari de Barcelona i al Nou Diari. Va ser potser l’època de major efervescència vital, amb multitud de tertúlies i presentacions, nombrosos viatges per Europa i alguna relació sentimental que en cap cas es va allargar més d’un any. Al seu primer dietari, Paisatge amb flames (1990), ja parla de la lluita contra el temps, i també del pes de les circumstàncies en els esdeveniments que marquen la vida. Quatre anys més tard, la fallida del Nou Diari va propiciar el seu retorn a Girona i l’inici de les col·laboracions regulars a El Punt, primer a la secció El Tríptic i a partir del 2000, a L’escaire.

El lloc ideal
La decisió d’abandonar el pis del carrer Julià Romea de Barcelona per instal·lar-se a la casa de Quart que els seus pares havien construït abans de casar-se, la mateixa casa on de fet havia viscut quasi sempre, no era en absolut improvisada. Havia rebut ofertes d’alguns dels millors diaris del país, però va rebutjar-les. Preferia quedar-se al que mai no va deixar de ser el seu lloc ideal. Així faria companyia a la mare, Montserrat Sarrà, que havia quedat vídua tres anys enrere. I estaria més a prop de la germana i del nebot. I segur que trobaria la tranquil·litat necessària per llegir i observar, per escoltar música clàssica, òpera i jazz, per pensar i, sobretot, per escriure.

Talent
El seu despatx –ample, lluminós, ple de lleixes atapeïdes de llibres– va convertir-se en l’espai perfecte per assolir el silenci i la solitud imprescindibles per tirar endavant la tasca periodística i literària. En tornar a Quart ja feia temps que patia la miopia de l’estudiant. El forçava a dur ulleres que, a més de reforçar l’aspecte d’intel·lectual, contribuïen a que la seva visió de la realitat fos més nítida i senzilla, més lúcida i directa. El talent i la tenacitat van fer la resta. En aquell despatx gairebé idíl·lic, ben a prop de l’hort que treballava, de les Gavarres i de les ribes de l’Onyar i del Celrè on passejava amb la seva gossa Kuin, Pairolí va escriure milers d’articles farcits d’opinions argumentades i assenyades, sovint iròniques, mai pirotècniques, amb frases tan concloents com aquesta: “A la fi sempre hi ha el mur de Madrid, en les lleis grosses, en les mitjanes i en les petites que elabora el Parlament de Catalunya. Tot acaba encallat, empantanegat, rectificat, ribotejat, esporgat i generalment triturat a Madrid”. Ho va escriure al 2010, uns quants mesos abans que es fes pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Textos inoblidables
Era com si ho tingués tot controlat, com si ho veiés tot, com si ho intuís tot. No li calia fer-se notar, ni menys encara pertànyer a cap capelleta. Més amable que esquerp, tenia els amics que volia tenir i, amb els anys, va ser cada cop menys solitari. De tant en tant jugava a tennis, li agradava molt veure futbol, boxa i automobilisme, sovint anava al circuit de Montmeló… Era un home normal i ple de sentit comú, un literat que traduïa del francès i l’italià i que va escriure assajos sobre Pla i Lampedusa, biografies vibrants com les d’Oró i Badia i Margarit, una peça teatral inspirada en Voltaire, quatre novel·les resplendents (El camp de l’ombra, El convit –traduït recentment al francès per Editions Autrement–, Cera i El manuscrit de Virgili) i, potser en un nivell superior, tres dietaris inoblidables: el ja citat Paisatge amb flames, L’enigma i Octubre. En aquest últim, publicat a les acaballes del 2010 i mereixedor del Premi de la Crítica Serra d’Or, Pairolí ens ofereix la seva visió d’un món que complerts els cinquanta anys comença a mostrar-te el camí de baixada. Resseguint un any sencer de la seva vida, amb una primera peça que relaciona La Creació de Haydn amb un pit-roig jove i vigorós que s’atura a l’ampit de la finestra i una darrera que al·ludeix Montaigne i la llibertat de morir, basteix un text de tanta volada que, si en lloc de néixer a Quart ho hagués fet a Nova York, tothom parlaria d’ell com un dels escriptors més notables dels darrers temps.

La vida que s’escola
En qualsevol cas, la seva vàlua no es limita de cap manera a l’obra. Fins a l’últim instant es va comportar amb una calma impressionant, sense rebel·lar-se inútilment contra la injustícia (només tenia 55 anys!) ni renunciar a la claredat que tant percaçava en els seus textos. Ja ben a prop de l’últim alè, quan algun amic el trucava o el visitava per interessar-se pel seu estat rebia una resposta inequívoca i contundent: “Això s’acaba, m’estic morint.”. Sense esgarrifar-se, conseqüent amb el que dotze anys enrere havia escrit a L’enigma: “És com si la vida que es va escolant i la mort que ens atrapa perdessin el dramatisme, la transcendència i la tristesa”. Fins que un mal dia, el sis de juliol del 2011, a dos quarts de tres de la matinada, es va confirmar la mala nova. L’endemà, com ell mateix havia previst, el seu multitudinari funeral al tanatori de Girona va incloure música de Raimon, amb el poema d’Espriu He mirat aquesta terra.

Un ritme propi
Tot i que les seves obres sempre van ser ben acollides per la crítica, que llibre rere llibre propagava suaument les virtuts d’una prosa acadèmica però exempta de pedanteria, mai no va arribar al gran públic que sens dubte es mereixia. Per sort, com apuntava Josep Maria Fonalleras el dia del seu funeral, els escriptors no deixen de ser-ho després de morts i l’autor d’Octubre encara menys, potser perquè, com ha remarcat Vicenç Pagès, “es desplaçava a un ritme propi, digne, com si passegés per un camí de Quart en una tarda de primavera. Aquesta diferència de velocitat –d’actitud–, aquesta diferència de pòsit, és el que manté vius els seus llibres”.

Sempre present
Era, millor dit, és tantes coses que costa parlar-ne sense deixar-se endur per l’emoció. És un d’aquells estranys autors que aconsegueixen introduir-se en l’ànima del lector. I també un escriptor ample, profund, resistent, que tot i saber que rere els grans silencis hi ha les paraules més franques, és capaç de convertir el paisatge quotidià en literatura. Per això persistirà. Miquel Pairolí és un dels grans, un dels mestres. Sempre viu, sempre present.

Els motius de la meva correguda em semblen de sobte ridículs, patètics en grau extrem, la prova més clara que sóc una dona de quaranta-quatre anys que no sap què fer amb la seva vida. Lluny de rendir-me, quan experimento aquests símptomes m’esforço a imaginar-nos lligats, estranyament feliços, tan ben avinguts que res ni ningú podrà separar-nos. I torno a córrer. Amb més força que abans, fruint de cada gambada i de cada batec del cor, imaginant-me que les fulles que trepitjo, la sorra, les pedres i la graveta, el bosc i els camps, l’Onyar i el Celrè, tot el que m’envolta mentre avanço amb el meu xandall lila, no és res mes que l’escenari del nostre amor, una superposició d’objectes i paisatges creats per unir-nos per sempre més.

Ja fa més de tres mesos que m’he convertit en amant del running i, per bé que de tant en tant penso que sóc una il·lusa i que potser no he triat el camí correcte, la veritat és que cada vegada corro més ràpid i amb els ulls més oberts, com si fos conscient que calçar-me les vambes dia sí dia també em serveix per conèixer millor les artèries d’aquest poble de suro i terrissa, els corriols més concorreguts i les dreceres menys fressades, tots els secrets d’un món que també és el teu i, per tant, se’m revela com una terra plena de sorpreses. Mentiria si negués que penso en tu totes les hores, que l’únic objectiu d’aquestes curses en solitari és arrossegar la mirada metre rere metre fins a trobar els teus ulls, però també és cert que, mentre el trepitjo, el terreny es torna més amistós. No parlo pas de les persones, ulls incerts que se’m claven a l’esquena mentre avanço en silenci, amb prou feines deixant anar algun esbufec. Parlo de les panoràmiques, de l’aire que m’omple els pulmons, de les sensacions que m’alimenten l’esperit a mesura que les cames se’m tornen més fortes i he de fer un esforç per convèncer-me que no estic boja, que no m’equivoco, que l’única vida que val la pena viure és al teu costat.

Admeto, això sí, que de vegades m’envaeixen els dubtes, que a la fatiga física provocada pels quilòmetres acumulats s’hi afegeix la incertesa derivada d’ignorar els teus autèntics sentiments, de no saber ni com et dius, d’haver d’admetre que l’únic que sé de tu és que ets alt i morè i camines enèrgicament en passejar el teu setter beix. Però persevero. Surto a córrer cada dia amb l’exaltació pròpia dels que sabem que només tenim el present i que cal assaborir cada instant amb tota la seva plenitud. Encara no tinc ni la més remota idea de què faré o diré quan arribi el gran moment, però és obvi que els meus passos són cada cop més precisos, que a poc a poc vaig estrenyent el cercle al teu voltant i que, si exceptuem les comptades ocasions en què, per algun imprevist, et desvies de les rutes habituals, podríem dir que tinc perfectament apamats els teus moviments.

Sí, em sé de memòria els horaris en què surts a passejar el gos, les rutes que segueixes, l’estona que hi dediques. Només és qüestió de temps i de coratge que escurci la distància que ens allunya i em decideixi a avançar-te o encreuar-me amb tu. Llavors, no en tinc cap dubte, faré el primer pas per deixar enrere la solitud que m’acompanya des que vaig instal·lar-me a Quart després del divorci i iniciaré cada nova correguda amb la certesa que tu i el teu gos us aneu acostumant a veure’m, que el principal al·licient de les vostres passejades es trobar-vos amb mi i que els somriures d’orella a orella que tu em dediques i els seus frenètics moviments de cua són un senyal inequívoc que us comenceu a fer a la idea que tard o d’hora viurem plegats.

Periodista, jardiner, escriptor i, per sobre de tot, ésser entranyable entre els éssers entranyables, Martí Batlle Amat (Girona, 1969) va presentar ahir al vespre a la Llibreria Abacus de Figueres la meva novel·la ‘Vida i miracles d’Odell Kraus’. Reprodueixo aquí el text que va servir de base a la seva intervenció, molt aplaudida pel selecte grup d’amics que van assistir a l’acte.

L’altre dia, bé, el 10 de febrer, vaig baixar expressament de Figueres a Girona per ser present a la presentació del darrer llibre d’en Josep Pastells a la Llibreria 22, la d’en Guillem Terribas, al carrer Hortes. Vaig pensar que ha de ser fotut presentar un llibre i que no hi hagi ni Déu. Em vaig prometre que, almenys, seriem quatre: En Josep, en Terribas, qui fos que fes la presentació, i un servidor. La llibreria, al final, va quedar petita. No hi cabia ni una agulla. Els exemplars de Vida i Miracles… es van exhaurir. Jo, com que sóc puntual, en vaig poder comprar un. Mira Josep, el que va passar, no que jo comprés el teu llibre, sinó que la llibreria estigués plena a vessar, no va ser cap miracle. És el que té ser un bon Jan. Si la presentació fos d’un llibre meu…no sé que hagués passat..

¿I jo per què havia d’agafar el cotxe per ser al costat d’un paio, que al cap i a la fi, feia anys que no veia?

Eren les Fires de Girona de l’any 2002 i em vaig trobar en Josep Pastells a les portes de la Planeta, on es feia l’entrega de premis del Casero: “Hola Martí, que hi fas aquí?”, em diu. Jo me li apropo i, a cau d’orella, li explico: “He presentat una novel·la i en Guillem Terribas em va trucar ahir i em va dir que seria bó que avui vingués a l’entrega de premis”. En Jep es va posar vermell, és una cosa que li passa sovint, es va torbar un xic i em va dir; “A mi també m’ha trucat”. La resta és història. En Jep va afegir el Just M. Casero a la seva llarga llista de premis i jo em vaig quedar amb un pam de nas, i una novel·la, “La Cicatriu”, encara per publicar. L’endemà, el Diari de Girona destacava que dos plomes sorgides de la seva redacció havien copat la nit dels Casero.

Aquest és un altre punt que em va fer agafar el cotxe per ser al costat d’en Josep a la presentació del llibre.

Tots dos vam treballar al Diari de Girona, al “Sitios”, quan el Diari era un rotatiu provincià, de províncies, caspós i rònec. Sé del cert que ara no és així. Compartíem un destí miserable en una redacció miserable, on l’únic que es podia salvar eren els companys de naufragi. En Josep, en Jordi, l’Alfons, en Lluís Freixas, avui director de la Casa de la Cultura, l’Albert Requena, ara delegat de Catalunya Ràdio a Girona…i molts altres. Alguns, avui, fins i tot tenen professions honorables. En David Quintana, el fotògraf, per exemple, és bomber i salva vides…

Jo no tinc cap professió honorable. En Josep, tampoc, que jo sàpiga.

Compartir destí miserable, com compartir cel·la a la presó, però, crea uns vincles perennes, com un tatuatge o una cicatriu. Potser se’n podria dir amistat. I això també va fer que agafés el cotxe i anés a la presentació d’un llibre, uns actes que acostumen a ser pesats a més no poder! Per això avui m’he proposat ser breu.

Si podia ser inexplicable que jo anés a la 22, però, encara ho és més que jo estigui fent la presentació a Figueres. Suposo que és perquè no ha trobat ningú més! Segur que no és per la meva capacitat oratòria, nul·la: de fet he de llegir perquè sinó em quedaria en blanc.

Una altra explicació es podria trobar en la simpatia que en Jep sempre ha sentit cap als fracassats. De fet, és autor d’un llibre amb un títol revelador: “Simpático fracasado”, i la presentació de Girona va anar a càrrec de Mercè Saurina, una altra finalista del Casero. És una condició, la de finalista, que per un autor d’èxit és un fracàs, però que per a un fracassat, en canvi, és un gran èxit. Veieu la diferència?

Ja us he dit abans que vaig ser a la presentació que va fer la Mercè Saurina. I que abans havia comprat el llibre. La Mercè va fer una presentació brillant i ens va donar uns quants tastets, dels moments més sorprenents de “Vida i miracles”. Va arribar un moment, però, que vaig estar a punt d’aixecar-me de la cadira i dir-li: “Si em rebentes el final, et faré pagar el llibre! Per això jo no us llegiré cap fragment. No vull que ningú em faci pagar el seu exemplar! En tot cas destacaré la pàgina 73  del capítol L’Institut. No té pèrdua!

Us vull fer una confessió. A casa tinc pocs llibres. No és que llegeixi poc, o que no n’entrin molts. El que passa és que visc en un pis petit, un pis de single, que en diuen ara, i l’espai és limitat. A més, els llibres, són magatzems d’àcars i fongs, a més de saviesa, uns pocs, i bestieses, els molts.

Així que fa temps que només guardo els llibres que sé que rellegiré (de fet rellegeixo més que llegeixo), o que puc recomanar i deixar a algú sense que em caigui la cara de vergonya. Els que no passen aquest examen, sever, van a dues caixes. I en aquesta selecció no hi ha amics que valguin. Els llibres d’en Josep son examinats amb igual duresa que qualsevol altre. La primera de les caixes, la dels indultats, els regalo a la biblioteca o els abandono a alguna cafeteria. Els altres, van directes al contenidor blau, per fer pasta de paper.

Per això en Josep va fer una cara estranya quan em va dedicar el llibre. Li vaig demanar que posés la dedicatòria a la primera fulla del llibre. És aquella pàgina en blanc que hi ha abans del títol del llibre. L’objectiu d’aquest comportament estrambòtic era poder arrancar la pàgina de la dedicatòria si decidia enviar-lo a la biblioteca. Us podeu imaginar un dia en Jep fullejant un llibre seu a la biblioteca i llegint la seva afectuosa dedicatòria a en Martí? Podria ser el final d’una llarga amistat.

Ja podeu haver endevinat, veient que no he arrencat la pàgina, que “Vida i Miracles d’Odell Kraus” m’ha agradat. I molt. Ús la recomano. De fet, crec que és la millor novel·la escrita fins ara per en Josep Pastells. I té un lloc a la meva biblioteca, entre Vicenç Pagès i Manuel de Pedrolo. Si, ordeno els llibres per ordre alfabètic de l’autor.

Moltes gràcies.

Acabo de llegir Els diaris d’Adam i Eva, de Mark Twain, un llibre publicat fa quatre anys per Angle Editorial i traduït per Ernest Riera. “Deliciosament divertit, lleugerament irreverent i extraordinàriament enginyós”, resa la contraportada. Exagera? No.

Són 141 pàgines que es digereixen molt bé, plenes de troballes i d’humor. Hi surten elefants tigres de Bengala que s’afarten de maduixes i cebes, converses memorables i hilarants, diàlegs aparentment banals però increïblement profunds i frases tan lúcides com aquestes d’Eva: “M’estima tan bé com pot; jo l’estimo amb tota la força de la meva naturalesa apasssionada i això, trobo jo, és adient a la meva joventut i al meu sexe. Si em pregunto per què l’estimo m’adono que no ho sé, i que no dono cap importància a saber-ho”.

De vegades, quan comences a pensar que el camí fa tanta baixada que mai més no tornaràs a pujar, la vida t’obsequia amb gestos inesperats, actituds que t’ajuden a millorar la teva opinió de la naturalesa humana. No parlo de diners ni de possessions espectaculars, sinó de petits detalls que t’aixequen la moral amb l’eficàcia del millor dels reconstituents, dels dotze llibres que l’Ernest Riera (Cassà de la Selva, 1966) em va regalar ahir mentre li feia una breu visita al seu despatx del barri vell de Girona.

Un matrimoni amateur, Al turó negre, Escorxat viu, El virrei d’Ouidah, Emboscada a Fort Bragg, Una dona difícil, Els diaris d’Adam i Eva, L’àlbum negre, I els hipopòtams es van escaldar vius, La vella escola, Experiència i El sindicat dels policies jueus. Anne Tyler, Bruce Chatwin, Tom Wolfe, Mark Twain, Martin Amis, Michael Chabon, Hanif Kureishi, John Irving, Edmund White, Tobias Wolff, William S. Burroughs i Jack Kerouac. La llista impressiona i, en el meu cas, també mostra les meves carències com a lector. Dels dotze llibres només n’havia llegit un (Una dona difícil, i no pas la traducció d’Ernest). També he llegit obres de Wolf, Twain, Tyler, Amis, Chabon, Burroughs i Kerouac, però ara mateix seria incapaç de citar-ne cap. La meva falta de memòria es va posar de manifest dues setmanes enrere, en un sopar d’ex alumnes del Vicens Vives en què, després de molts anys, em vaig retrobar amb el reputat traductor cassanenc.

– Coneixes Michael Chabon? -em va preguntar l’Ernest mentre bevíem una cervesa.

– Sí, i tant! -vaig respondre, convençut.

– Quines obres?

– Glups. Ara mateix no me’n recordo -vaig haver de confessar.

– Wonder boys?, El sindicat de policies jueus?

– No, no… Ja me’n recordaré.

Uns dies després em va venir al cap un títol, una imatge, i li vaig comentar a l’Ernest via Facebook:

– Chicos prodigiosos. He llegit Chicos prodigiosos. Publicada per Anagrama amb les cobertes grogues. Potser algun dia d’aquests recordaré algun detall de l’argument…

– Va d’un escriptor fracassat que ensenya a la universitat, un parell dels seus alumnes i una visita del seu editor -em va respondre de seguida, amb l’elegància necessària per no remarcar que Wonder Boys i Chicos prodigiosos és la mateixa novel·la i jo no tinc ni punyetera idea d’anglès.- Passa un dia pel despatx i et regalaré un parell d’exemplars de les meves traduccions -va afegir.

Un talent especial
Dit i fet. Dos dies després vaig passar a veure’l i em va allargar dues bosses plenes de llibres, els dotze que he citat abans. Evidentment, l’Ernest n’ha traduït molts més (passa de la vuitantena) que, treball rere treball, el confirmen com un professional de primer nivell. De moment ja m’he llegit els tres primers contes d’Escorxat viu i l’habilitat estilística de White, la fluidesa d’unes frases plenes d’humor i tragèdia, es trasllada amb una gran eficàcia al català. I és que traduir bé no és gens fàcil. Els bons traductors escassegen tant o més que els bons escriptors. Per traduir de l’anglès al català cal dominar a la perfecció ambdues llengües, sí, però també és necessari posseir un talent especial per crear un llenguatge que faciliti (i no destorbi) la recepció de l’obra original. A més, convé dur a terme una interpretació literària encertada, imprescindible per decidir quins trets lingüístics s’han d’emfasitzar.

El plaer de la lectura
Davant el meu agraïment per la muntanya de llibres, l’Ernest es va limitar a respondre “A casa estaven criant pols. De tota manera no crec que te’ls llegeixis tots”, va afegir. Primer em pensava que no, però aquests dies que tinc temps i ganes estic començant a pensar que potser sí, que hi ha poques maneres més plaents de passar el temps que llegint literatura de qualitat traduïda per Ernest Riera.

Primer vaig pensar que no era del tot objectiu, que el meu entusiasme obeïa a l’amistat amb Miquel Pairolí, a les nombroses referències al municipi on vaig viure fins als 26 anys, a les contínues descripcions d’una natura que sempre he sentit molt propera. Però a mesura que devorava les pàgines d’Octubre els dubtes s’esvaïen per donar pas a la certesa que el tercer dietari de Pairolí –un quadern d’apunts i reflexions sobre la vida quotidiana,  la música i els llibres, el pas del temps i les estacions– és una magnífica crònica de la seva intimitat, un artefacte creat per reflexionar sobre la vida i la mort, una proesa literària nascuda de la determinació d’explorar el seu entorn.

Parlar d’un Pairolí d’alta volada pot semblar redundant, sobretot per als que han llegit novel·les com Cera o el Manuscrit de Virgili. Tothom sap que l’autor de Quart escriu molt bé, que domina perfectament l’estructura de les seves obres, que sempre es posa un llistó molt alt i sovint aconsegueix superar-lo. Lúdic i exigent, sincer i realista, errant però mai erràtic, Pairolí aprofita els seus dots d’observador  per oferir en aquest tercer dietari (editat per A Contravent, l’editorial de Quim Torra, en la col·lecció dirigida per Xevi Planas) la seva visió d’un món que complerts els cinquanta anys comença a mostrar-te el camí de baixada. Resseguint un any sencer de la seva vida, amb una primera peça que relaciona La Creació de Haydn amb un pit-roig jove i vigorós que s’atura a l’ampit de la finestra i una darrera que al·ludeix Montaigne i la llibertat de morir, l’escriptor quartenc no estalvia reflexions de caire filosòfic per oferir una visió calidoscòpìca d’una realitat tan complexa com inextricable.

Memòries fragmentades i autoretrat
Algú pot pensar que, en tractar-se d’un dietari, Octubre és per sobre de tot un text sobre el mateix Miquel Pairolí. No és pas una visió desencertada (el mateix autor va admetre durant la presentació a la Llibreria 22 de Girona que, tot i no ser-ne massa conscient mentre ho escrivia, podria parlar-se d’unes memories fragmentades, i també va referir-se a les peces del diari com a formes d’autoretrat), però crec que Octubre és molt més que això. També és un llibre sobre escriptors i per a escriptors, un llibre sobre músics i per a músics i un llibre sobre Quart que no només interessarà els quartencs, sinó qualsevol lector capaç de valorar uns textos aliens a la solemnitat, escrits amb la senzillesa dels grans mestres, elaborats amb la cura pròpia de qui sap que un dietari pot convertir-se en una de les formes més elevades de literatura.

Enfadada, Glenny recull les escombraries i la desa al fons de la gruta més profunda del gran llac. Quan se li passa l’enrabiada, sent alleujament i remordiment alhora. L’últim ninot de goma li recorda…

L’últim ninot de goma és la prova que encara hi ha persones que la continuen buscant. I mentre això succeeixi, elles, les persones, i Glenny continuaran vives.

Ella no imagina el negoci muntat a la seva costa, encara que bé podria suposar-se’l quan, de vegades, a l’aigua, hi troba bosses de plàstic, ninots i altres coses com la figura d’un infantil dinosaure de color verd -de vegades- o lila -d’altres vegades- amb una mirada somrient al costat del seu nom en lluïdes lletres vermelles:Glenny.

Però en aquestes ocasions pot més el disgust per la brutícia que les persones deixen al seu pas que la possible alegria per saber-se tan famosa. En aquestes ocasions desitjaria emergir majestuosa i cridar, rugir, a les persones: “!No embrutiu tant!”.

Glenny ignora que és la protagonista d’unes quantes llegendes, de moltes fotografies -totes falses-, d’infinits objectes amb el seu nom: ninots de peluix i de ceràmica, imants, samarretes, adhesius, bosses, gots, gorres…

Tot un món gira al seu voltant en la superfície del gran llac, als pobles i ciutats on arriben les onades de turistes cada mes per escrutar la seva aigua plomissa, i navegar-lo, i circumval·lar-lo, amb el somriure als rostres davant la possibilitat, tan remota com ingènua, de veure aparèixer al cap, o el llom o la cua del monstre legendari.

Glenny sap que ha de romandre oculta per continuar vivint com viu, sense córrer riscos, sense dependre de ningú. El fons del gran llac té moltíssims racons i forats i ombres on amagar-se i passar desapercebuda. Moltes vegades ha vist bussos, submarins i aparells molt rars rondant per les aigües, buscant, i ha sentit la temptació de fer-los alguna broma, o espantar-los, o tocar-los per l’esquena, o girar al seu voltant i ocultar-se ràpidament; però ha resistit, s’ha limitat a veure’ls passar i, si de cas, seguir-los amb moltíssima cautela.

De vegades, en les cèl·lules tan sensibles de la seva pell, nota curiosos impulsos, com ones diminutes, ultrasons, que li provoquen pessigolles, però els evita sense entretenir-se. Sap que són les persones, entestades a trobar-la, i s’ha convertit en tota una experta esquivant-les de seguida que les sent o, fins i tot, les intueix.

Glenny viu sola al llac. El llac també viu sol, tot i que la seva aigua circula des del nord fins al sud gràcies a dues obertures que els homes van fer ja fa molts anys. L’anomenen canal i serveix per comunicar el mar del nord amb el mar del sud; així, els vaixells que volen anar d’un mar a l’altre poden travessar el gran llac i estalviar-se una marrada força llarga.

Glenny sap que les persones són molt curioses. Sap que gràcies a aquesta curiositat han descobert i inventat un munt de coses, bones i dolentes, però moltes. També sap que porten molt de temps entossudits a creure en ella. Les persones també són molt crèdules, sembla que necessiten creure en coses, éssers, que no veuen-senten-toquen-oloren-mengen per quedar-se a gust. Són estranyes les persones.

‘En el gran lago’ es el títol original d’un conte de Carlos Lapeña Morón (Cuenca, 1962) publicat en versió bilingüe per l’editorial Alfasur i adreçat a nens de més de deu anys. La traducció a l’anglès ha anat a càrrec de Beatriz Bejarano del Palacio i les il·lustracions són de Fernando Ferro. A partir d’avui aniré traduint-lo al català en petites dosis, una cada setmana.

Les bombolles que han esclatat a la superfície del llac i que ningú no ha vist han pujat 180 metres, des del fons més profund, on acostuma a jugar la petita però enorme Glenny. Uns segons després, és el seu cap el que comença a sortir sobre la superfície de l’aigua fosca, plomissa, del gran llac, llarg, llarg, com el seu cos, i fosc, fosc, com el seu cos també.

El joc consisteix a prendre aire, baixar fins al més profund, deixar-lo anar pel nas i seguir la pujada de les bombolles fins a la superfície, al seu ritme, sense avançar-les. Quan arriba a dalt, pren aire de nou i el joc torna a començar.