Josep Pastells

Un relat ideal per llegir en un trajecte curt en avió. Una nouvelle perfecta per conèixer la potència de l’escriptora ucraïnesa. Un conte ple de sensibilitat, capaç de sumir-te una bona estona en la més profunda de les tristeses.

La família d’Irène Némirovsky (Kiev, 1903 – Auschwitz, 1942) es va refugiar a París durant la revolució russa. A la capital francesa, aquella noia d’ulls foscos i enormes va escriure unes quantes obres molt interessants, gens superficials, inquietants, d’indiscutible qualitat literària.

Un talent molt especial

Un nen prodigi es va publicar quan Némirovsky només tenia 24 anys, però sorprèn per la seva maduresa. El nen protagonista, Ismael, té un talent molt especial: inventa de forma espontània cançons molt apropiades per escoltar en moments nostàlgics.

Com una joguina

Això fa que adquireixi un cert prestigi social i passi de cantar a les tavernes del Mar Negre a fer-ho a la cort d’una aristòcrata que el considera una joguina. No és, estrany, per tant, que en fer-se un home deixi de ser motiu de diversió.

Dividits entre dos mons

Ismael és un home-nen que vol ser estimat, però mai no acaba d’aconseguir-ho. Dividit entre dos mons, se sent com si no fos d’enlloc. Una mica com l’autora del relat, russa i francesa, jueva i catòlica, eternament esquinçada entre mons diversos. Víctima de la intolerància i la barbàrie, sense salvació.

El gran clàssic de la prosa grega moderna, l’obra mestra del gran Aléxandros Papadiamandis, ha estat traduïda al català per Toni Góngora. L’Editorial El Tall de Palma de Mallorca garanteix així que aquesta petita joia de la literatura universal ens arribi amb tota la seva força i plenitud.

Traduir bé no és gens fàcil. Els bons traductors escassegen tant o més que els bons escriptors. Per traduir del grec modern al català cal dominar a la perfecció ambdues llengües, sí, però també és necessari posseir un talent especial per crear un llenguatge que faciliti (i no destorbi) la recepció de l’obra original. A més, convé dur a terme una interpretació literària encertada, imprescindible per decidir quins trets lingüístics s’han d’emfasitzar.

Dues figures singulars

Papadiamandis, que no va publicar cap llibre en vida, és una figura singular en el panorama de les lletres neohel·lèniques. Toni Góngora, que ha publicat ja un munt de traduccions del grec modern (d’autors tan rellevants com Roïdis, Mirivilis o Alexakis), també és un cas molt especial en el món dels traductors. El rigor i l’interès que posa en cada línia, en cada paraula, es detecten d’immediat quan tens la sort d’obrir algun dels llibres que ha traduït.

El Dickens del neohel·lenisme

La combinació Papadiamandis-Góngora, o Góngora-Papadiamandis, tant se val, ens permet capbussar-nos d’una vegada, en català i sense cap mena de prevenció, en la peça cabdal de la narrativa d’un autor que molts consideren el Dostoievski o el Dickens del neohel·lenisme. 

Temes essencials

Ara no és el moment de parlar de la novel·la, sobretot perquè encara no me l’he pogut llegir, però tinc entès que tracta alguns dels temes essencials en l’obra d’Aléxandros Papadiamandis (els pobres, els orfes, la debilitat, la duresa i el patetisme de la vida) i estic convençut que la traducció mantindrà la màgia i la intensitat d’una prosa que, per sobre de tot, pretenia reflectir i desxifrar els misteris del dolor i l’ànima humana.

Traductor incansable

Acabo amb un parell d’apunts sobre Toni Góngora. A més de ser una de les ànimes de l’Associació Catalana de Neohel·lenistes, ha creat a la xarxa un diccionari grec-català i, com no podia ser d’una altra manera, ja està treballant en noves traduccions que ens ajudaran a conèixer millor alguns dels grans autors del grec modern.

La nova novel·la de Haruki Murakami, 1Q84, s’ha esgotat en menys de dues setmanes a les llibreries japoneses. L’obra, que arriba a les 1.055 pàgines i potser per això es divideix en dos volums, ja va per la vuitena edició i acaba de superar el milió d’exemplars venuts.

Tot i això, un portaveu de Shinchosha, l’editorial que ha publicat la novel·la més voluminosa de Murakami, ha declarat que “amb l’aparició d’internet el món editorial ha d’enfrontar-se a un futur de decadència. Quan un llibre arriba a les 50.000 còpies venudes ja és tot un èxit”, ha afegit.

De milió en milió

De moment, la darrera obra de l’autor de Tokio Blues o Kafka a la platja multiplica per vint aquesta quantitat, però això només acaba de començar i Murakami ja està acostumat a xifres que no acaben de quadrar amb la crisi econòmica ni amb la decadència vaticinada pels editors: de Kafka a la platja se n’han venut uns 2,5 milions d’exemplars, i de Tokio Blues, traduïda a 36 idiomes, deu milions només al Japó.

Entre el best-seller i la gran literatura

Tot i produir un best-seller rere l’altre, Murakami acostuma a rebre crítiques força bones. Al seu país el consideren un escriptor comercial de qualitat i Occident el saluda como el gran literat japonès. Potser un dels motius és que els seus personatges sempre van a la recerca de la seva identitat, més o menys com la majoria dels lectors conscients. Són personatges que d’alguna forma estan aïllats i lluiten per comunicar-se amb algú mentre s’endinsen en la complexitat del món.

1Q84

Amb la seva última novel·la, l’escriptor japonès fa l’ullet a la famosa 1984 de George Orwell i, pel que sembla, descriu un univers paral·lel al Tòquio del 84, amb la història de dos joves, l’assassina Aomane i el professor Tengo, a través dels ulls d’una tercera persona. Llegir 1Q84 serà l’única forma d’esbrinar si Murakami continua sent un gran seductor.

Tradueixo del castellà el text que l’amic José Miguel de Barea, filòsof i poeta, va llegir el dissabte passat amb motiu de la presentació del meu darrer llibre de relats, L’últim alè de Fidípides, al Fender Club de Getafe. Sóc conscient que les lloances i comparacions són desmesurades i que, per tant, no pot acabar de descartar-se que m’estigués prenent el pèl. També entenc que es tracta d’un nou acte propagandístic, però per alguna cosa és el meu bloc.

Il·lustríssimes senyores, il·lustríssims senyors, noctàmbuls de dents de préssec, frikis de cor absent, aprenents de torero de saló, molt bona nit i benvinguts al senzill però principal instant en què, en un lloc més proper a Madrid que a la Manxa, concelebrarem juntament amb l’autor la presentació d’un llibre de relats. Un artefacte literari amb què Josep Pastells ens encerta de nou en ple rostre, que és tant com dir a l’epicentre de les nostres teranyines de bucaners de la literatura… Aquí mateix, a Getafe, discorre l’ofici de viure, l’ofici d’escriptor, d’aquest gironí que ja ens va malacostumant a publicar les seves pulsions un any sí i l’altre també, de manera que no hi ha forma de sentir-se orfes de la seva paraula, de la seva tossuda invasió a la nostra línia telefònica, a les nostres llars, a les nostres biblioteques.

Què ens vol comunicar en Josep amb aquests quinze relats?, a quins predis ens convoca perquè puguem sentir molt a prop del nostre alè l’últim alè de Fidípides, hel·lènic personatge que allà pel segle V a.C. va ser capaç de córrer a tota llet la distància que separa Marató d’Atenes per donar la feliç notícia que els perses havien estat derrotats? Crec que justament això: una feliç notícia, la notícia d’una literatura íntegra que, valent-se de diversitat de paisatges (Madrid, Barcelona, Varsòvia, Berlín, Suècia), ens introdueix en un remolí, en una tourné que només acaba quan arribem a les antípodes, a Nova Zelanda, on el pare de la marató moderna, Arthur Lydiard, ens escriu des de la tomba per comunicar-nos que la satisfacció plena, el triomf definitiu, no s’assoleix en arribar primer, sinó en arribar, havent travessat en tan llarg camí tota una experiència vital, un bagatge fructuós. La unitat temàtica d’aquests relats resideix en un dels pilars bàsics de la mostra civilització sense fronteres, d’aquesta postmodernitat que és seducció (cossos elegants, ments individualistes, societats cool en què prima el lliscament: jooging, running, ala delta, surf) i que realça precisament la univocitat, l’aïllament que persegueix l’individu com a tal, emprant al seu antull el màrqueting, la televisió, el món apart que proporcionen diversos mitjans informàtics i mecanicistes. I tots aquests personatges que utilitza Pastells són individus descentrats, outsiders, happy few que, recorrent sempre a la tercera i primera persona del singular (solipsisme?, egocentrisme com a forma de coneixement?), se serveixen del sentit de l’humor, la situació sorprenent, l’angoixa menor, per parlar-nos de les seves circumstàncies en relats tancats però alhora susceptibles d’altres finals. Jo aquí, no sé si en Josep hi estarà d’acord, entreveig tints de Quim Monzó, d’Eduardo Mendoza, d’Arreola, el mexicà perdut, del Juan Marsé d’El embrujo de Shangai. No conec, per raons òbvies, la literatura en català de Pastells, però sí el seu Simpático fracasado i els seus Héroes flacos, ambdós d’alè major en tractar-se de novel·les, i albiro un avenç imaginatiu important, una escriptura menys rebuscada, més feta, senyal inequívoc que l’autor va assolint aquella “veu pròpia” de què parlava Rilke i és per tant un Pastells ja reconeixible, ja original i discernible entre la tribu d’allò que abans es denominava república de les lletres.

Esport, molt d’esport en aquest llibre. Però crec que no és res més que un aparador en què s’entreveuen aquelles ànimes solitàries, convulses, conformistes i resignades amb què ens creuem tots els dies en qualsevol vorera, vagó de tren o carretera on coneixem l’inici però mai no sabem on acaba. I és que Pastells és un introvertit, algú que escriu i després sent un pudor extrem, un neguit conscient quan ha d’enfrontar-se al públic. A L’últim alè de Fidípides aquestes característiques se’ns fan més evidents als cinc relats d’animals (porcs senglars, conills porquins, estruços, una vedella, tres gossos) on, a més de les possibles influències literàries dites anteriorment, la figura Pastells-Kafka apareix amb una omnisciència que ratlla la patologia, on la desraó i la crueltat humanes denuncien, gràcies a un finíssim i assolit simbolisme, la desolació, l’intent de supressió de la personalitat, el terror-pànic, la incredulitat pel que està succeint, per aquella espessa boira que ens cobreix l’anima sense que puguem fer res, inermes, malaurats, ciutadans abandonats com a persones, persones sense un indici de ciutadania, coses posades en moviment, peons d’escacs corrent, corrent, corrent, sense aturar-se a preguntar “qui sóc jo?”, homes sense atributs. Però prou, ja està bé. Quedem, estimats amics, en què aquest llibre de Josep Pastells és un bon llibre, un llibre excel·lent que ens divertirà, ens farà pensar i, perquè ningú no s’enganyi, ens posarà en circulació quilòmetre rere quilòmetre, versta rere versta, milla rere milla, eó rere eó, encara que, com Baudelaire, no ens hàgim mogut del nostre sedentari seient. Moltes gràcies.

Chus Visor, l’editor de bona part dels llibres de poemes de Mario Benedetti, va recórrer a aquesta comparació per defensar l’autor uruguaià, que va morir tres dies enrere, de les crítiques d’Antonio Gamoneda, guanyador del Premio Cervantes l’any 2006. Gamoneda, gens partidari “del llenguatge de la comunicació col·loquial i de la paraula merament informativa”, havia qualificat Benedetti de “poeta menor”. 

“L’obra de Benedetti no s’inclou dins de la veritable modalitat essencial del pensament poètic”, va deixar anar Gamoneda quan el cadàver de l’escriptor uruguaià encara no s’havia refredat. Vés a saber què deu ser això de la “veritable modalitat essencial del pensament poètic”, però si el que ho diu ho fa per remarcar que ell sí que és un autèntic poeta ja ens deixa clar d’entrada que és un d’aquells poetes que no entén ningú.

No puc comparar

De tota manera, com que no sóc cap entès en poesia, ignoro si Gamoneda és millor poeta que Benedetti o si en realitat és “un poeta de segona divisió”, com afirmava ahir Chus Visor. L’únic que sé és que m’he llegit uns quants llibres de Benedetti i que gairebé sempre m’han agradat. En canvi, no n’he llegit cap de Gamoneda i, per tant, no puc aclarir si comparat amb l’autor d’Inventario és com l’Alcoyano davant del Barça.

Que parli Benedetti

Fa uns mesos, per cert, vaig comprar el llibre Vivir adrede, on Benedetti, potser sense saber-ho, responia d’alguna forma les crítiques de Gamoneda. Tradueixo, per exemple, uns fragments de Diccionario: “Quan les paraules ingressen al diccionari les pobres estan perdudes. Si la paraula està sola, a l’aire lliure, s’aixeca en el seu significat, diu alguna cosa, s’aguanta. Però quan entra al diccionari l’ofega la munió de significats (…) A Argentina, Costa Rica, Cuba, Hondures, Uruguai i Veneçuela, al diccionari l’anomenen mataburros, potser perquè els burros són per ara analfabets. Sé que algú va projectar fa un temps editar un diccionari amb les paraules corrents, però era un volum tan reduït que ningú el va voler publicar”.

Reprenc aquest bloc després de quinze dies molt intensos que m’han servit per desconnectar de la vida quotidiana amb activitats tan diverses com córrer cent quilòmetres (Sant Feliu de Guíxols-Olot) en tres dies per preparar una crònica per a la Revista de Girona, assistir al casament de la Laura i en Jordi al Mas d’Osor, retrobar la família i visitar Milano amb la Inés. Però avui és Sant Jordi, toca parlar de llibres i, per una vegada a la vida, em ve de gust parlar de la meva darrera obra, L’últim alè de Fidípides.

No us proposo pas que el compreu per Sant Jordi. M’agradaria fer-ho, però seria força absurd: encara no ha arribat a les llibreries. L’editorial, Adhara, preveu que estigui a punt d’aquí a quatre o cinc setmanes i jo començo a preparar el terreny. Si després de la diada d’avui enc ara us queda algun caleró, potser em podríeu fer un petit favor, ajudar-me a sortir de la misèria i, per què no, enlairar-me d’una vegada al cim de la literatura en català.

La crua realitat

M’afanyaria a dir que és broma, però no seria ben bé cert. Sóc pobre com un rosegador i ja fa anys que escric (serà el setè llibre en solitari) sense anar gaire més enllà del cercle d’amics (grans amics, bons amics, els millors) que, em llegeixin o no, em compren tots els llibres que publico amb l’esperança que algun dia sigui prou conegut com per oblidar-me de convidar-los a les presentacions. La fita queda prou lluny: el meu rècord de vendes supera per poc el miler d’exemplars d’un llibre. Si us dic que a mi m’arriba el deu per cent del que costa un volum, no us costarà massa fer-vos una idea de la migradesa del meu compte corrent.

Potser us agrada

Prou de plorar, però. Encara pensareu que vull convèncer algun lector incaut, entendrir-lo perquè d’aquí a un mes o un mes i mig pregunti per L’últim alè de Fidípides. I no, aquest no és pas el meu objectiu. Segur? Home, si ens posem així hauré d’admetre que potser sí que voldria que el compréssiu, però és que en el fons penso que us pot agradar. De debò. Com us el podria vendre? Ufff, ara em costaria molt improvisar un parell de frases coherents i convincents, però sí que us puc donar unes quantes dades objectives:

– Són quinze contes. De fet, catorze, perquè el primer text no és res més que el relat de la meva primera marató, correguda aviat farà un any a Madrid.

– La majoria són molt curts, un avantatge indiscutible si no us acaben de fer el pes.

– Tots tenen en comú que els protagonistes corren, però les similituds s’acaben aquí.

– Són força variats o, si ho preferiu, variacions d’un mateix acte.

– Hi surt Fidípides.

– Hi surten uns quants animals.

– Hi surto jo.

– Per primer cop a la història, em publiquen un llibre bilingüe: català-castellà.

– L’editor és madrileny.

– Els dos últims apartats acumulen, crec, uns mèrits indiscutibles.

Mala i bona notícia

Ho deixo aquí, perquè ja començava a introduir brometes que no vénen al cas. En fi, ja sabeu la mala notícia: aquesta diada no podreu comprar cap llibre meu. (A veure, si esteu molt interessats segur que encara se’n pot trobar algun d’altres anys; un parell d’idees: Héroes flacos, Pell de cilici). Però passat Sant Jordi, quan comenci a insinuar-se l’estiu, us estarà esperant L’últim alè de Fidípides. Demano solidaritat, companyes i companys!

Són 24 capítols. 500 pàgines amb només tres punts. Tres frases llarguíssimes. Un intens monòleg en què l’ex milicià croata Francis Servain Mirkovic relata els seus malsons després de pujar a un tren que enllaça Milà amb Roma. Parlo de la novel·la Zona, l’última obra del francès Mathias Enard (Niort, 1972).

Víctimes i botxins, herois i criminals, pintors i escriptors, mercenaris i enamorats. Tots es confonen en convertir-se en cadàvers o assassins, opcions que en la majoria dels casos no han elegit. A través d’un viatge pels conflictes del segle XX, Enard s’endinsa en una arqueologia dels cadàvers que ens envolten i aconsegueix que llegir la seva novel·la sigui una experiència molt semblant a un malson. Però no pas perquè estigui mal escrita, sino per la duresa del que s’explica, per la sensació que tot és ben real i no para de repetir-se.

Experiment narratiu

El genocidi armeni, la guerra civil espanyola, el conflicte palestí i els horrors a l’antiga Iugoslàvia són quatre dels escenaris de Zona, un meritori experiment narratiu sobre una temàtica que Enard ja havia tractat a Perfecció del tret i Manual del perfecte terrorista.

Remordiments de Burroughs i Céline

L’autor, o més ben dit l’ex milicià Mirkovic, també parla de Burroughs i Céline, dels seus remordiments. El primer va assassinar la seva dona; el segon mai no va amagar el seu antisemitisme ni les seves relacions amb l’extrema dreta.

Perfil d’espia

Quan era més jove, l’autor va viatjar per l’Iran, Líban i Síria. Tot i que volia ser diplomàtic o periodista, es guanyava la vida fent de guia i donant classes d’àrab i francès. Els seus amics es pensaven que era un espia. Ell ho desmenteix.

Avui va de lletres, però potser hauria d’anar de cine, o de lletres i cine. El cas és que Salman Rushdie (Bombai, 1947), tristament famós pels seus Versos Satànics (per la desgràcia que li han causat, vull dir), ha criticat amb certa duresa la pel·lícula Slumdog millionaire, que a mi, ja vaig confessar-ho l’altre dia, m’ha agradat molt. Rushdie, tot un mestre en el camp del realisme màgic, considera que el film de Danny Boyle és “d’una vanitat clarament ridícula”, que es tracta d’un exercici “visualment brillant però mancat de tota credibilitat”.

L’escriptor indi es pregunta, per exemple, “com és possible que els tres nens protagonistes, sense cap tipus de recursos, apareguin de sobte davant del Taj Mahal, a més de mil quilòmetres de l’escena anterior”, o “com poden aconseguir amb tanta facilitat una pistola a la India d’avui”.  Segons ell, però, el problema no és tant del guió com de la novel·la que ha estat adaptada, obra del diplomàtic indi Vikas Swarup: “La trama desafia la versemblança i fa que la història no sigui creïble”.

Més crítiques

Rushdie també ha criticat les adaptacions cinematogràfiques d’El curiós cas de Benjamin Button (“al final no té res a dir”) i El lector (“una pel·lícula que es perd per la respectabilitat”), que curiosament també em van agradar.

Dubtes i pirotècnia

Com és comprensible, les paraules del mestre Rushdie m’han fet dubtar del meu criteri com a espectador. Al capdavall, és possible que tot el ritual d’anar al cine (coca-cola, gominoles, xocolatines) em resulti tan agradable que la meva capacitat crítica quedi anestesiada i qualsevol film em pugui fer passar una bona estona. En part és possible que sigui així, però ara mateix sóc capaç de recordar unes quantes pel·lícules que he vist fa poc i no m’han agradat gens. I també recordo que el mestre Rushdie és un amant de la pirotècnia verbal, un encantador de serps que, sobretot en els seus últims llibres, és capaç de treure suc d’històries que en realitat tenen poca substància.

Opinions i seducció

Després penso que Rushdie és ben lliure d’opinar el que vulgui ì que això no ha de fer trontollar les meves opinions. Que de vegades em deixo seduir per històries gens creïbles que em fan xalar d’allò més? Sí, segur que sí, però també tinc dret a desconnectar de tant en tant, no? I si aquestes històries són capaces d’atrapar el meu interès, de fer-me riure o entristir-me, de fer-me fàstic o provocar-me maldecaps, entenc que ha valgut la pena veure-les.

A veure què

A més, i ja concloc, Rushdie juga amb cert avantatge: cap de les seves obres ha estat encara traduïda cinematogràficament. Amb tot, sembla que ja s’està duent a terme una producció que s’inspira en els seus Fills de la mitjanit, una novel·la plena de màgia, humor, compromís polític i humanitat que el va convertir en un autor mundialment reconegut i que es pot classificar dins del que els crítics anomenen realisme màgic. A veure què en surt.

El títol original d’aquest llibre de contes de John Updike era The afterlife and other stories. Un conjunt de relats sobre aquella etapa de la vida que, un cop superada la maduresa, s’obre davant les persones que intueixen –saben amb certesa, ben mirat– que ja han entrat en una mena de recta final però ignoren quan s’acabarà. Perquè, deixant de banda suïcidis, eutanàsies o execucions, és una data que només es coneix quan ja és massa tard perquè l’interessat faci cap tipus de previsió. En el cas d’Updike, ja sabem que es va morir el dimarts, a Beverly Farms (Massachusetts), d’un càncer de pulmó. Tot i que era un autèntic colós de les lletres nord-americanes, he de confessar que no m’he llegit cap de les històries de Harry Rabbit Angstrom –segons tots els experts, la seva gran creació literària–, ni tampoc la novel·la Les bruixes d’Eastwick, duta al cinema el 1984, però anys enrere sí que vaig submergir-me amb gran plaer en el llibre de contes que dóna nom al text d’avui.

“M’interessa descriure les coses amb precisió, però mai no m’he vist com algú que escrigui bonic”, declarava fa tres mesos Updike al Daily Telegraph. Bonic no sé, però amb experiència, coneixement i distància segur que sí. Els seus contes, almenys els que jo he pogut llegir, se centren en els fets més corrents, des de les vel·leïtats de l’amor i del sexe fins a la mort dels pares o el naixement dels néts, amb el desig d’aprofundir en els detalls i transmetre’ls amb una gran claredat. A mesura que s’acosta la fi, els seus herois quotidians, conscients de la seva fragilitat, recorren a la memòria i la nostàlgia com exercicis de supervivència. I a pesar que, com sempre, les parelles es barallin, els amants s’abandonin i la vida familiar s’encamini directament a la dissolució, Updike ens ho explica amb humor i bon ànim, entestat a demostrar que l’innocència subsisteix i els inicis refrescants semblen imposar-se a les pèrdues inevitables.

Conflictes desoladors

“Amor meu, siguem sincers. El món que s’ofereix als nostres ulls, com un país de somnis, ric, meravellós i nou, no ofereix alegria, ni amor, ni llum, ni certesa, ni pau, ni consol al dolor. I a pesar de tot el nostre món mereix afecte, encara que sigui incòmode”. Ho diu un dels seus personatges, Matthew Arnold, i en llegir-ho és fàcil detectar-hi una crítica al somni americà, molt pròpia d’un escriptor lúcid i polèmic que destinava bona part del seu talent a despullar sense contemplacions la classe mitjana nord-americana, a immergir-se en els aspectes més depriments de la vida marital (infidelitat, engany i frustració) i observar de ben aprop uns personatges atrapats en conflictes desoladors.

Angoixes i ressentiments

Les acusacions de misogínia van perseguir-lo tota la vida gràcies a la sèrie dedicada al Conill Angstrom, que en dues ocasions li va donar el Premi Pulitzer. I és que molta gent pensava que la descripció de les dones (el protagonista les anomenava “”conys”) no era gens afavoridora. El cas és que Conill, un home que de jove va destacar jugant al bàsquet en una ciutat suburbial, pateix un matrimoni infeliç, ple d’infidelitats, treballa en una feina que no li agrada i, d’alguna manera, s’acaba convertint en el vehicle perfecte perquè Updike (ell mateix ho va admetre) expiï les seves angoixes i ressentiments.

Alliberació

En qualsevol cas, el desig de fugir del món és compatible amb el desig de mirar-lo minuciosament. I si mires les coses de prop ja saps que és molt possible que  t’agradin menys que si les mires de lluny. No és massa agradable, d’acord, però et permet saber on ets, potser començar a fer-te una idea de qui ets. I si comences a saber qui ets i què vols és possible que experimentis alguna cosa semblant a l’alliberació.

Talent entre talents

Destacar com escriptor mai no ha estat fàcil, en cap país ni en cap època, però és que Updike va aconseguir-ho envoltat d’una llista quasi inacacable de talents narratius. J.D. Salinger, John Cheever, Philip Roth, Truman Capote, Saul Bellow, Bernard Malamud, Carson McCullers, Flannery O’Connor, Eudora Welty, James Baldwin, Ralph Ellison, Nabokov… Diuen que un dels seus grans mèrits va ser elevar l’adulteri suburbial a la categoria d’alta literatura, però jo prefereixo quedar-me amb la seva capacitat per ser realista sense floritures, per trobar les paraules adequades per descriure les coses tal com són.

Tot i que no tinc temps de llegir tots els llibres que m’arriben a les mans, quan m’assabento que Paul Auster ha publicat una nova novel·la em falta temps per córrer a comprar-la. Per llegir-la ràpidament, és clar. Faci el que faci, Auster sempre m’agrada. Potser és que no sóc objectiu i ja em sembla algú de la família, un amic, de vegades un confident. Algú que sempre m’explica històries semblants però aconsegueix captar la meva atenció no només fins acabar de llegir el llibre, sinó també fins molts dies després, quan en el moment més inesperat se m’apareix algun dels seus personatges o em sorprenc reflexionant sobre les fronteres entre imaginació i realitat.

Un home a la foscor demostra que una novel·la pot desdoblar-se sense perdre eficàcia, que les històries poden expandir-se en cada pàgina mentre el lector es planteja si realment sap el que sap o en realitat només es pensa que ho sap. Però la incertesa vital, una visió certament kafkiana de la realitat i la certesa que mai no deixen d’haver-hi secrets i traïcions són només una petita part dels elements amb què Auster juga a crear noves vides que ni tan sols són més perfectes que la vida.

Mons infinits

Tots sabem que un dia hem de morir, que hi ha somnis eterns i ajornaments inajornables. Tots hem jugat alguna vegada a ser Déu, a inventar mons diferents en què les coses ens vagin una mica millor, però quasi ningú és tan obstinat com Auster quan es tracta de crear i recrear idees i atmosferes que es ramifiquen amb la força dels mons infinits.

Tot torna a girar

Llegir Auster és admetre que potser no saps ni el que et penses que saps; submergir-se en els seus llibres equival a ser testimoni que tot s’acaba però tot torna a començar. Seguir-lo al llarg dels anys serveix per aprendre que tot s’assembla i tot és diferent, per prendre consciència de la irreal perícia del destí i d’una realitat on tot torna a girar i tens tot el dret del món a sentir-te immortal.

L’últim de moment, és clar, perquè en vindran més, molts més. Va ser el dimarts al vespre a Madrid. Per ser més concrets, a la taverna La Inquilina del carrer Ave María de Lavapiés.
I em ve de gust parlar-ne perquè en Pedro, amic meu des de fa anys, està fent un esforç notable per trobar el seu lloc a la selva literària.
De moment, mentre espera amb tota la paciència del món que algun editor s’adoni de la magnitud del seu talent, en Pedro es dedica a fer recitals. Cada cop més sovint i amb més èxit. Aquest últim, per exemple, va omplir de gom a gom el local mentre ell, encara més relaxat que de costum, més que recitar es deixava interpretar pels seus propis poemes. La gent aplaudia sense parar i el poeta, crescut, motivat com mai, es delectava amb cada síl·laba i aconseguia que la força dels mots arribés en la seva justa mesura als oients.

Suposo que es tracta d’això, no? D’assaborir cada instant del recital, cada moment de la vida. Viure l’ara, que com repeteix sovint el meu amic Juan Yuste és l’únic que tenim. 
I els versos d’en Pedro, creieu-me, ens apropen a una realitat tan particular que només es pot entendre a través del filtre de la seva mirada, d’unes paraules carregades d’intenció i de sentit.

Us en posaré un únic exemple, per als que heu après a gaudir de la poesia més enllà de l’idioma:

Sólo tres viajes

Niña, enséñame las mariposas de tu garganta.

Ponte a cuatro ideas

y ensuciemos juntos el libro viejo de nuestro

futuro.

Sólo tres viajes

y me dura la sensación de vela incendiada

en algún lugar de la piel

que sólo acierto a sentir cuando te tengo

delante.

 I és que ara, com ja heu pogut deduir pel títol, vull parlar un moment de Salvador Oliva, el poeta i traductor banyolí que, per culpa de la meva estimada Inés i de la meva desconnexió del món real, durant unes hores he cregut que acabava de rebre el Premi Nacional de Poesia.

 La conversa (ahir a la nit, al llit) va anar més o menys així:

 – Has sentit que un poeta català molt conegut ha guanyat el Premi Nacional    de Poesia?
– Un poeta català?, quin poeta? -vaig preguntar.
– No recordo el nom. Un de molt bo i prestigiós, segons diu tothom.
– Ah, deu ser Salvador Oliva -vaig dir immediatament, quasi sense pensar.
– Sí, aquest, Salvador Oliva.

 Li vaig dir que ho celebrava perquè el coneixia una mica d’anys enrere i bla bla bla. Quan aquest matí m’he desvetllat, m’he posat a escriure com un boig un post sobre aquest tema, però abans de penjar-lo se m’ha acudit mirar què en deien els diaris. Davant la meva sorpresa, el premiat no era Salvador Oliva, sinó Joan Margarit. Indignadíssim amb la Inés però sobretot amb el jurat, no ja amb el d’aquest any sinó amb els dels darrers anys, la meva primera reacció ha estat esborrar el que havia escrit, però passats uns minuts, amb el cap més fred, penso que millor que no, que publicaré el que havia escrit quan creia que Salvador Oliva havia guanyat el Premi Nacional de Poesia.

Em saltaré els preàmbuls per enllaçar amb: …un reconeixement molt merescut que engrandeix encara més el prestigi d’una de les personalitats més rellevants de la vida cultural del nostre país i, per extensió, d’Espanya, Europa i el món. No voldria quedar-me curt en parlar del gran Oliva, però el que ara m’interessa més és recordar l’època en què, mogut pels dubtes i les compulsions pròpies d’un aspirant a escriptor, vaig intentar aproximar-m’hi amb l’objectiu d’aprendre alguna cosa. Parlo de catorze o quinze anys enrere. La veritat és que em va rebre i tractar amb molta simpatia i generositat però, vist amb perspectiva, he d’admetre que el meu paper va ser ben poc galdós, perquè actuava com si ell tingués algun secret, alguna fórmula màgica, i cap dels seus consells, sempre molt encertats, acabava de deixar-me satisfet. Un incís. En aquella època, que va coincidir més o menys amb la meva decisió de presentar-me al Premi Casero de Girona (no el vaig poder guanyar fins vuit anys després), Oliva no va ser la meva única víctima. Sense desmerèixer els meus amics escriptors Gerard Bagué i Miquel Aguirre, l’objectiu era aconseguir l’opinió de noms il·lustres de la literatura gironina i per aquest motiu, i més o menys en aquest ordre, vaig acostar-me a Antoni Puigverd, Josep Maria Fonalleras, J.N. Santaeulàlia, Miquel Pairolí, Jaume Reixach i Vicenç Pagès. Encara creia, pobre idiota, que algú em podria explicar com es fa per ser un bon escriptor, però entre tots, amb més o menys paciència segons els casos, em van donar a entendre que encara em faltava molt i que, en tot cas, mai no deixaria de ser una mena de nàufrag que, com tots, ha de cercar la manera de tirar endavant com bonament pugui i sense esperar gaire ajut de ningú.

El primer cop que vaig veure Salvador Oliva va ser a la Universitat de Girona, on era i encara és catedràtic de filologia catalana. Amb el fotògraf banyolí Josep Curto, vam presentar-nos al seu despatx per fer-li una petita entrevista que jo aprofitaria per escriure un retrat literari i presentar-lo als premis Recull de Blanes. Va ser interesantíssim i crec que va quedar prou bé. Però tot i que aquell any només s’hi van presentar tres obres, no va guanyar. Després vaig saber que qui va decantar la votació -de fet va dir que si guanyava aquell retrat es retirava com a jurat del premi- va ser Àlex Susanna. L’any següent vaig quedar finalista amb un retrat del meu avi, Josep Mascort (diputat d’ERC al Congrés durant la segona república), i al cap de dos vaig poder guanyar el premi amb una aproximació a Joan Triadú. M’estic enrotllant massa i volia parlar una mica més de Salvador Oliva, perdoneu.

 Per no fer-me pesat, només recordaré dos moments que van tenir certa gràcia.

1) Ell acabava de sortir de la piscina al Club Natació Banyoles i jo, que m’havia transformat en una espècie de perseguidor, segur que en un pesat, m’hi vaig acostar amb un original sota el braç. Encara xop i només vestit amb el banyador, ell es va llegir unes quantes pàgines assegut en una cadira de plàstic sobre la gespa. “És fluid, és fluid”, va comentar. Després vam estar parlant una estona més i en acomiadar-nos, quan ja m’havia donat milers de consells i jo no acabava de treure’n l’entrellat, li vaig fer una pregunta especialment estúpida que encara ara em ressona a les orelles: “I ara què faig?”. En arronsar-se d’espatlles, però, ja va indicar-me d’alguna manera el camí a seguir.

2) Després que l’any anterior m’haguessin superat Miquel Aguirre (guanyador) i Miquel Molina (finalista), el primer any d’aquest segle vaig obtenir el Premi Cafè 1929 de novel·la amb Rere el mirall. No semblava que el portaveu del jurat, Jordi Puntí, estigués gens entusiasmat amb la meva obra, i jo vaig acabar de rematar un acte que no devia durar ni mig minut dient “No entenc per què me l’heu donat”, o alguna parida per l’estil. Confiava que, com havien fet l’any anterior amb Aguirre, els membres del jurat m’acollirien a la seva taula, però o la meva intervenció no els havia fet gaire gràcia o no els feia gaire gràcia jo mateix, de manera que, en acostar-me a la taula i veure el somriure salvador d’Oliva, em vaig ajupir davant seu (no penseu coses estranyes) per preguntar-li què li havia semblat la novel·la, que com podia millorar-la abans que es publiqués. Em va llegir en veu alta la primera línia i tot seguit em va preguntar: “Segur que no pots dir-ho d’una altra manera, sense posar el primer que et passa pel cap?”. Com sempre, tenia raó. Vam parlar una miqueta més, però quan ja em feien mal els genolls i ningú del jurat semblava especialment interessat en que m’assegués a xerrar amb ells, vaig aixecar-me per anar a celebrar el premi amb els meus amics.

En fi, després de tot aquest rotllo només em queda repetir el que diu el títol: es pot saber per què Salvador Oliva no ha rebut encara el Premi Nacional de Poesia?

Conec en Jordi Colomer (Banyoles, 1964) des de fa uns vint anys, quan vam coincidir fent la mili a les antigues casernes de Girona. Des de llavors ens hem trobat unes quantes vegades, crec que sempre o quasi sempre a Banyoles, les últimes al Club Natació, i quasi sempre hem xerrat una mica, però no tenia ni la més remota idea que escrivís poesia. Per això, el dimarts em vaig endur una gran sorpresa en veure al diari que havia presentat a Girona el poemari L’estany utòpic, guardonat amb el Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes. Sense pensar-m’ho dues vegades, ahir vaig anar a comprar-lo a la Llibreria 22 i me’l vaig llegir d’una tirada, meravellat de la capacitat d’aquest físic per crear poemes carregats de bellesa i sentit. Ara no és moment de fer-ne cap ressenya literària, però sí que vull felicitar-lo de tot cor. Per cert, quan li vaig comentar a en Guillem Terribas -responsable de la 22 i de moltes altres coses relacionades amb la vida cultural gironina- que no sabia que en Jordi escrivís poesia em va respondre que fins fa poc ni el mateix Jordi ho sabia, que si es va presentar al premi va ser mig per casualitat i empès per persones que havien llegit la seva obra i creien en la seva qualitat. Suposo que no li farà res que, per donar fe del que acabo de dir, reprodueixi aquí el poema que tanca el llibre, Retorn: Si és tot i només immensitat/la que em separa de tu, cel blavós/desitjo als mil àtoms que ara em retenen/la més certa i blanca llum, i res més./Fora bo que ens tornéssim a trobar.

Per cert, ara que faig memòria recordo que a la mili, quan em passava tot el sant dia escrivint-li cartes a la nòvia (encara no teníem internet), en Jordi va ajudar-me en més d’una ocasió a polir uns textos carregats d’entusiasme que amb la seva col.laboració van adquirir la dignitat necessària per ajudar-me a seduir-la.

“Fa uns anys Richard va fer una observació que Alma ha tingut present sempre més, i no per casualitat: que per tal de ser feliç cal veure les coses més boniques del que són en realitat, i que amb els anys aquesta capacitat no tan sols es perd, sinó que poc a poc es converteix en tot el contrari”.

Alma i Richard són dos dels personatges que apareixen en aquesta novel.la d’Arno Geiger (Bregenz, Àustria, 1968) editada per Empúries. El text, que ressegueix la història de tres generacions a través de records, cartes i documents, és ple de reflexions sobre els efectes del pas del temps i les dificultats en les relacions humanes. M’ha encantat.

La continuació del de fa una setmana; i em sembla que de moment s’acabarà aquí.

No va trigar a inventar-se una nova manera d’afrontar-ho tot. Una façana radicalment allunyada de qualsevol de les façanes que s’havia construït abans i que, malgrat dur-lo al límit de la indigència, li permetia sentir-se com un nàufrag amb dret a somiar amb una vida millor. Com que no tenia l’opció d’elegir pràcticament res, va situar la seva illa al barri vell de Girona, un laberint de pedra que coneixia a la perfecció des de petit i on, a pesar de tot, era ben capaç de sentir-se perdut pels segles dels segles. En cap moment va plantejar-se abandonar la pràctica de l’escriptura, però va decidir que no publicaria cap més novel.la. Es limitaria a autoprojectar-se pensaments i refle­xions, potser desitjos, que en cap cas serien coneguts per ningú més ni tindrien res a veure amb el que pogués esperar de la vida. Dins del seu piset del call jueu –un soterrani de la pujada de la Catedral des d’on podien sentir-se perfectament les converses i els crits dels vianants, fossin turistes o no­– es passava hores i hores escrivint a gran velocitat i esborrant el que havia escrit per reescriure-ho de nou i trobar la millor forma possible d’expressar el que, en principi, no havia de sortir mai del disc dur del seu ordinador. Fora del pis, l’únic que feia era aprofundir encara més en el seu coneixement de l’entorn, ja que s’havia proposat recopilar una sèrie de dades que el convertirien en el principal erudit d’aquella banda de l’Onyar. Proveït d’un bloc d’espirals metàl.liques i un bolígraf de tinta vermella, en Santi ampliava dia rere dia unes informacions que, n’estava convençut, acabarien sent objecte de cobdícia dels estudiosos. No obstant això, ni es plantejava compartir els seus coneixements i, de fet, si algú li preguntava per un carrer, una plaça o qualsevol direcció, fingia que no en tenia ni la més remota idea.

– Ho sento, no sóc d’aquí ­–acostumava a dir sempre, preferentment en català però de vegades en castellà, anglès o francès.

Després enfonsava el nas en la llibreta d’espirals metàl.liques per donar a entendre que estava molt atrafegat. I no dissimulava, perquè no sentia el més mínim interès per cap turista o per ningú que pogués rebre el qualificatiu d’humà. En canvi, no deixava d’anotar cap de les preguntes que li formulaven, per estúpida que fos, ja que era una de les múltiples categories que havia decidit incloure en el seu estudi, que també incorporava, per exemple, dades inèdites sobre la colònia de gats del barri o la distància en passos entre els edificis més notables de la zona. Tenia tantes idees que cada dia obria algun front de treball, tot i ser conscient que l’empresa que s’havia plantejat era tan ambiciosa que, si volia dur-la a terme amb un cert rigor, hauria de posar-se límits o, com a mínim, tenir ben present que mai no podria donar-la per acabada.

El cas és que ja portava dos mesos lliurat a la nova tasca i al pis del call jueu (d’amb prou feines quaranta metres quadrats, amb un lavabo minúscul, una estanteria metàl.lica atapeïda de llibres i, això sí, un llit molt ample que en altres èpoques havia assistit a frenètiques sessions de sexe) començaven a acumular-s’hi les llibretes, perquè en Santi encara no havia tingut temps d’ordenar unes informacions que, per interessants que fossin, no podien passar de cap manera al davant de la història que estava creant a l’ordinador: una narració en primera persona sobre el que hauria pogut ser el seu futur si no hagués optat per no sortir mai més del barri vell.