Josep Pastells

Inventari de sensacions

Viagra per a escriptors frustrats (VIII): entre la ficció i la realitat

Publicat el 9 de juny de 2010 per giusepe

La majoria dels escriptors no tenen cap problema per distingir les seves ficcions de la realitat, però de vegades no succeeix el mateix amb els lectors. Si aquests no coneixen de res l’autor no acostumen a imaginar-se que pugui ser el protagonista de les seves històries. S’endinsen en cada llibre sense cap idea preconcebuda; en descobreixen els personatges i es deixen seduir –o no– per la trama i per l’estil, sense pensar que la relació entre qui signa l’obra i els personatges pugui anar més enllà d’una invenció ben documentada. Tot canvia, però, si coneixen l’autor del llibre, especialment si es tracta d’un poemari que descriu situacions o sentiments (com més torturats, millor) o de contes o novel·les escrites en primera persona.

En aquests casos, bona part dels lectors tendeixen a confondre l’autor amb el narrador. Donen per suposat que els fets relatats, que de sobte presenten als seus ulls l’aparença d’una realitat viscuda, són absolutament verídics i, per descomptat, han estat protagonitzats per l’autor.


Lectura perversa

Una lectura d’aquest tipus és doblement perversa. D’una banda, tendeix a restar mèrits a l’obra, ja que molta gent opina (de forma completament errònia, al meu parer) que traslladar al paper fets reals és molt més senzill que inventar-se’ls. I de l’altra, provoca que la motivació principal per llegir les poesies, els contes o les novel·les sigui cercar anècdotes o episodis morbosos que, gairebé amb total seguretat, han estat protagonitzats per l’autor a la vida real. Això provoca que l’interès literari quedi molt en segon terme, i fins i tot pot donar-se el cas que el lector digui que l’obra li ha agradat i li ha semblat molt interessant però no sàpiga discernir si val la pena per ella mateixa o si sobretot s’ha sentit atret per la certesa quasi absoluta que els fets eren reals i formaven part de la biografia personal del seu familiar, amic o conegut. Per aquest motiu, penso que el lector ideal és aquell que no coneix de res l’autor i, per tant, es limita a jutjar l’obra per ella mateixa, sense pensar en elements extraliteraris que inevitablement condicionen la seva percepció i valoració.

Dubtes, sospites i conjectures

En realitat, l’autor hauria d’escriure sempre per a aquest lector ideal i no deixar-se influir de cap manera pels comentaris de la gent que insisteix a identificar-lo amb el narrador de les seves històries. Però això no és gens senzill i, en molts casos, aquesta confusió entre ficció i realitat per part d’alguns lectors pot arribar a resultar frustrant. També és cert que hi ha determinats autors que per la seva forma d’escriure, pel costum de seleccionar temàtiques extretes de la seva pròpia experiència i relatar-les en primera persona, mostren certa facilitat per provocar aquest tipus de situacions. De vegades fins i tot els agrada crear dubtes, provocar sospites, alimentar conjectures que en cap cas pensen aclarir. Aquests escriptors no acostumen a patir pels comentaris dels seus coneguts, que sovint fins i tot els diverteixen. No és el cas, però, dels autors més sensibles o susceptibles, que sempre estan molt pendents de qualsevol aspecte relacionat amb la seva obra i, si tenen la desgràcia de ser identificats amb algun personatge o amb el narrador, poden veure’s abocats a situacions que, des del seu punt de vista, poden esdevenir molt incòmodes.


El conte del travesti

Imagineu-vos, per exemple, el cas d’un escriptor que acaba de publicar un llibre de contes, posem que el seu primer llibre, sobre les peripècies d’un personatge que té certa predisposició als petits desastres personals. Un individu que de seguida et cau simpàtic, però no pas pel seu encant natural, que també en té, sinó per la seva inqüestionable facilitat per acumular fracassos i decepcions. Imaginem-nos ara que en un dels contes aquest individu acudeix a un pis de relax anunciat al diari amb l’objectiu de contractar els serveis d’una prostituta i que fins al cap d’uns minuts, quan tots dos ja són nus al llit, no s’adona que es tracta d’un travesti. Imaginem-nos finalment que, víctima de la seva timidesa, el protagonista de la història és incapaç de rebutjar al travesti i, amb gran dolor físic i anímic, consent que el penetri i fins i tot intenta fingir que experimenta una gran satisfacció. Vegem ara què pot succeir quan un lector malpensat, o malèvol, o incapaç de diferenciar el seu amic escriptor del narrador, aprofita la primera oportunitat per dir-li Déu n’hi do, no?, el conte del travesti… Sí, t’ha agradat? Sí, he rigut molt, però no entenc com vas deixar que seguís fins al final. L’escriptor s’imagina que el seu amic fa broma i riu d’un forma un pèl forçada. La broma no li ha fet cap gràcia, però quan descobreix que no es tracta de cap broma, quan la insistència del seu amic li demostra que està convençut que efectivament va anar amb un travesti, intenta explicar-li que ell no té res a veure amb el narrador, que aquest s’expressa en primera persona perquè així resulta més proper, potser més creïble. Ja ho pots ben dir, li diu l’altre; sembla molt viscut, molt real, afegeix abans de deixar anar una riallada. El problema s’intensifica quan l’escriptor descobreix que té altres amics i coneguts que també l’identifiquen amb el narrador, que bona part del seu cercle més proper es pensa (o fa veure que es pensa) que l’episodi del travesti és real. Tots els esforços per desmentir-ho semblen reforçar la idea majoritària i l’autor acaba sentint-se impotent per desmuntar una interpretació que no li fa cap mena de gràcia i, inevitablement, acaba conduint-lo a la frustració. I és que, per anecdòtica que pugui semblar la història del travesti, els seus efectes poden ser devastadors. Pensem que es tracta d’un autor amb la pell molt fina, d’algú que ja no podrà deixar de pensar que faci el que faci a partir d’ara sempre el recordaran per un episodi grotesc que en cap moment s’havia imaginat que poguessin relacionar amb la seva vida familiar. Això condicionarà de forma inevitable la futura selecció d’arguments narratius, o fins i tot la seva forma de narrar. Ja no gosarà parlar de segons què o fer-ho d’una manera determinada, perquè en cap moment l’abandonarà el temor de ser confós amb els seus personatges. I el pitjor de tot, potser, és que arribarà a la conclusió que ningú no el creu capaç d’haver-se inventat el conte del travesti. Està convençut que és un conte molt bo, amb un gir sorprenent i un final imprevisible però alhora inevitable, com marquen els cànons, però la crua realitat és que la gent (o almenys unes quantes persones que així li han comunicat) ni es planteja que pugui ser una ficció ben pensada i ben assolida, sinó que dóna per fet que són fets verídics que ell s’ha limitat a recrear.


Mèrit o frustració

Només és un exemple, certament espectacular, del que pot succeir quan els lectors no tenen gens clares les diferències entre ficció i realitat. Sovint s’afirma que la realitat supera qualsevol ficció, però molts escriptors saben per experiència que algunes ficcions poden esdevenir reals. El problema apareix quan en lloc d’agafar-s’ho com un mèrit literari ho converteixen en un motiu de frustració.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.