Set anys del festí de l’amor
No, no vull parlar pas de la Inés i de mi, sinó de la novel·la The feast of love, que Charles Baxter (Minneapolis, 1947) va publicar l’any 2000 i que ara fa set anys, gràcies a la traducció d’Ernest Riera, vaig poder llegir en català.
Poques novel·les m’han agradat tant com aquesta. En molts moments resulta hilarant i en d’altres, irremeiablement trista. És plena de personatges plens de vida que, units per les sinuositats de l’amor, formen una mena de mosaic que escriu la força més irresistible de la vida.
Les raons del cor
Quan la va publicar La Magrana i alguns crítics van afirmar que es tractava d’un gran descobriment, que era el tipus de novel·la que no ens importaria tornar a començar un cop llegit: penetrant, veraç, carregada de matisos, vaig pensar que, com de costum, exageraven. Una tarda d’estiu, però, la vaig fullejar a la Llibreria 22 de Girona i vaig intuir que m’agradaria. La vaig comprar i aquella mateixa nit no vaig parar de llegir-la fins acabar les 284 pàgines. Em va semblar un llibre molt enginyós, carregat de delicadesa i violència, de salvació i destrucció, ple d’observacions exquisides sobre les inexplicables raons del cor.
Ideal per fer l’amor
L’endemà mateix em vaig sentir obligat a fer-ne propaganda i, quan vaig tenir l’oportunitat, li vaig llegir a la Inés, traduint al castellà la traducció d’Ernest Riera al català. Aquest cop vam trigar tres o quatre nits, la millor prova que El festí de l’amor també és un llibre molt recomanable quan estàs fent l’amor. No paràvem de riure, però alguna vegada també vam plorar i tota l’estona vam tenir la impressió que estàvem llegint una novel·la molt especial i que la nostra vida, o almenys aquell moment de la nostra vida, també era molt especial.
Ideal per al desamor
Poc després, la desfeta sentimental d’un bon amic que constantment es preguntava per què?, per què? em va semblar raó suficient per deixar-li el llibre. “No et donarà cap solució, però potser t’ajudarà a entendre que no cal que t’esforcis a entendre res. I a més riuràs”, li vaig dir. “Dubto que res ni ningú em faci riure durant uns quants anys”, va dir ell. Però al cap de menys d’una setmana ja m’estava trucant per dir-me que era un llibre molt bo, que sí que havia rigut i que gràcies pel regal. Li vaig haver d’aclarir immediatament que no era cap regal, que me l’havia de tornar. Quasi mai em fixo en si la gent em torna o no els llibres que els deixo (em consta que no ho fan quasi mai), però El festí de l’amor és diferent.
Una novel·la per conservar
Des de llavors la novel·la ha passat per les mans de mitja dotzena d’amics i amigues que, inevitablement, han intentat quedar-se-la i m’han obligat a reclamar-la amb certa contundència. Al final, molts l’han acabat comprant. En el meu cas, puc dir que aquest mateix estiu, set anys després descobrir-la, l’he tornat a llegir i m’ha agradat tant o més que la primera vegada.
Les semiximpleries de Kierkegaard
Només un petit tast, per acabar i potser, si no l’heu llegit, animar-vos a buscar el llibre. Un dels personatges és un professor de filosofia que veu passejar un veí que es diu Bradley amb un gos que també es diu Bradley. Després de preguntar-se quina mena d’home posaria el seu mateix nom al seu gos i assabentar-se que la seva segona dona l’ha abandonat per un altre home, decideix parlar-li de Kierkegaard. “Solitari, excèntric i embogit, Kierkegaard es capficava contínuament sobre el mode en què podia pensar-se, o era possible de pensar, sobre dos inconeguts: Déu i l’amor. Per al pobre Kierkegaard, aquests dos eren els temes més irresistibles de tots. El tenien lligat amb unes corretges que el torturaven. Sobre els dos immensos temes dels quals mai no se’n pot saber res del cert i que per tant exigirien més aviat silenci, Déu i l’amor, Kierkegaard, un solter, afirmava ser-ne especialment expert. L’homenatge de Kierkegaard a tots dos tòpics va ser una verbositat múltiple. Va escriure unes semiximpleries intrincadament belles i, per tant, es va convertir en un heroi de la classe intel·lectual”.
No conec la novel·la, però m’agrada el títol i també el que expliques del llibre. Daxonses… no me’l podries pas deixar? jejeje