Josep Pastells

Parlo de la novel·la curta L’Assassina, escrita per Aléxandros Papadiamandis ara fa cent sis  anys. I em refereixo, per descomptat, a la traducció realitzada per Toni Góngora, editada ara fa uns mesos per El Tall. Circula pel mercat una altra traducció recent al català, però la bona, creieu-me, és la de Góngora. Si us animeu a comprar-la (a l’Espai Mallorca de Barcelona, per exemple) és molt probable que la llegiu d’una tirada, que us quedeu enganxats al seient i a la història de la Frangogiannú.

Ja a la primera pàgina d’aquesta magnífica novel·la, una petita joia de la literatura grega moderna, Papadiamandis resumeix en quatre línies la història de la protagonista: “Quan era petita servia els pares. Quan es casà es convertí en esclava del marit -i no obstant això, per raó del seu tarannà i de la feblesa d’ell, a la vegada n’esdevingué tutora. Quan va tenir fills, es convertí en la seva criada. Quan els fills tingueren fills, es convertí de bell nou en minyona dels néts”.

La planta de l’esterilitat

No és, certament, una vida massa engrescadora. Per això, quan la Khadula, o la Frangogiannú, arriba als seixanta anys i, a l’inici de la novel·la, fa una mena de balanç de la seva existència a l’illa, li vénen al cap pensaments d’aquesta mena: “Quin servei se’ls pot fer als pobres? El favor més gran que se’ls podia fer seria donar-los la planta de l’esterilitat”.

No dur més infeliços al món

És una idea que va prenent forma al seu cervell i acaba convertint-se en una mena d’obsessió. En un altre passatge de l’obra, per exemple, quan sent ressonar la petita campana del monestir “amb un so dolç, humil i monòton, que desperta els ecos de la muntanya i fa vibrar la brisa suau”, pensa: “Com eren de feliços aquests homes, que ben aviat, a la joventut, com per inspiració divina, havien decidit que el millor que podien fer era no dur més infeliços al món”.

Casaments, dots i penalitats

I parlar d’infeliços a Skiathos (l’illa on va néixer Papadamandis, l’illa que va inspirar bona part de la seva obra) equival a parlar de pobres i, sobretot, de dones. I és que “cada família al veïnat, al barri i al poble, tenia de dues a tres filles. Algunes en tenien quatre altres cinc. Una mare tenia sis filles i cap fill, una en tenia set i un fill, que semblava predestinat a ser un inútil”. Si hi afegim la necessitat de casar-les, de proveir-les de dots que obligaven les famílies, les mares, a patir tota mena de penalitats, és fins a cert punt comprensible que la Frangogiannú acabi pensant que ja n’hi ha prou de guanyar-se la glòria del cel i decideixi que ha de fer alguna cosa per evitar tant dolor i patiment. Llavors, ja ho haureu deduït, fa mèrits per rebre el qualificatiu que dóna títol a la novel·la.

Entre la justícia divina i la humana

La protagonista, acostumada a córrer amb els peus esquinçats i ensangonats per les ortigues i les espines, va néixer a la costa nord, “vora el mar salvatge i blau, a l’antiga Ciutadella construïda damunt una roca gegantina batuda pel mar”. Podríem dir que és un element més de la natura i, com a tal, acaba tornant a la natura mentre els efectes de les seves accions la situen entre la justícia divina i la humana.

Un estrany cas de bellesa literària

No és estrany, per tant, que la novel·la estigui plena de poesia, de prosa poètica, si voleu, però també de ràfegues de lucidesa, comentaris plens d’ironia i diàlegs gens forçats, naturals, que demostren que l’autor sabia molt bé de què parlava. Les descripcions acurades i un coneixement exhaustiu de la matèria més vulgar del melodrama confús de l’existència humana són altres dels trets distintius d’una obra que ens recorda que, també en literatura, la bellesa és més aviat una excepció.

I una traducció impecable, és clar

Però l’esforç de Papadiamandis, el talent i el treball necessaris per escriure L’Assassina, haurien servit de ben poc, almenys per als lectors en català, si Toni Góngora no hagués decidit traduir la novel·la guiant-se en tot moment pel respecte a la versió original i pel gust per les construccions ben fetes, deixant-se seduir per la voluptuositat de les formes obtingudes amb paciència i intel·ligència, amb amor per la llengua.