Coses a dir

Novembre és un mes reivindicatiu per excel·lència. Avui hi ha una gran marxa estatal a Madrid contra la violència masclista amb aquest manifest que acompanya. Es denuncien, entre altres coses, les retallades en recursos públics contra les violències masclistes en els darrers quatre anys per part del govern de l’Estat, i sembla que hi ha partits polítics que això no ho tenen en compte. En aquest article: Contra les violències masclistes 3 dates claus: 7N, 25N i 20D, s’explica i es constata que hi ha molt a fer encara en aquest àmbit. Cal lluitar d’una manera efectiva, cal que la violència masclista sigui una qüestió d’Estat (de tots els Estats, perquè no n’hi ha cap lliure d’aquest tipus de violència). No ens podem acomodar i pensar que ja ho hem fet tot quan hi ha encara tantes dones assassinades (enguany ha estat especialment dur en aquest sentit amb casos esgarrifosos), i tantes dones que la pateixen en silenci. Per això es necessita fer alguna cosa més que retre homenatge a les víctimes amb un minut de silenci o llegir un manifest un cop l’any, calen accions reals, calen lleis que ho regulin, cal anar més enllà.

Hi ha molts tipus de violència masclista:

Moltes vegades es pateix en silenci i no se sap com allunyar-se d’un maltractador, quan hi ha etiquetes com aquestes #WhyIStayed (Per què em vaig quedar?) #WhyILeft (Per què vaig marxar?) que acaben convertint-se en trending topic amb milers de casos sortint a la llum (això a USA, què passaria en una campanya similar aquí? Quant silenci hi ha encara, quanta por i quanta angoixa?). Moltes vegades ni tan sols se sap que s’està patint violència, perquè és molt subtil, perquè tenim uns patrons tan interioritzats, encara, que coses que no són normals en semblen normals i les justifiquem sense pensar-hi massa, perquè qui dia passa any empeny i fer un canvi de vida no és fàcil per ningú, cal molt de coratge i un suport que moltes vegades no es té. Despertar consciències no és tan senzill, la mitjana de temps perquè una dona se n’adoni del maltractament i vulgui deixar la parella és d’11 anys. I si un jutge (Murcià), creu que ruixar la parella amb benzina no implica que l’home volgués matar-la, vol dir que encara hi ha molta feina a fer en tots els àmbits.

Aquest cap de setmana hi ha la mostra de Manifestos Fílmics Feministes I, altament recomanable. Tota informació que puguem rebre i es pugui oferir sempre és poca. En aquest àmbit La Plataforma Unitària Contra Les Violències de Gènere organitzen l’XIè Fòrum contra les violències de gènere, sota el títol: “JUNTES GENEREM NOVES ESTRATÈGIES PER COMBATRE EL MASCLISME!” i tindrà lloc els dies 12, 13 i 14 de novembre a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona.

En aquest àmbit de protesta i de visibilització del problema (perquè ens calen tots els altaveus possibles), dones d’ERC participaran avui en la Marxa Estatal Contra les Violències Masclistes #7N #EnsVolemVives #ProuViolència  #TerrorismoMachista #CuestiónEstado

Doncs sí, els catalans som una mica especials. Com que fa tants anys que anem de derrota en derrota ens costa fer-nos creus de la victòria. Digues-li “esperit barça” d’abans de Wembley, digues-li anys patint menysteniment. Si no guanyem per golejada no estem prou contents (això també ens passa amb el barça des que ell el va entrenar), som exigents. I sí, mirant el resultat de les eleccions ara en tenim 72 (setanta-dos, repeteixo); 72 diputats clarament independentistes (sense eufemismes); diumenge vam anar a votar amb “només” 24 diputats clarament independentistes al Parlament anterior. Hem passat de 24 a 72, pas mal, i això que hem tingut moltes coses en contra. Ara sabem on som, clarament, i una majoria vol iniciar el procés d’independència. És així per molt que la caverna mediàtica i la maquinària dels partits unionistes s’han dedicat a posar aigua al vi des del primer moment i nosaltres, que som discrets i encara no ens ho acabem de creure, anem traient el cap a poc a poc: però si resulta que al món sí que saben que hi ha majoria independentista; però si resulta que Rabell informa que a la seua candidatura hi ha independentistes i no independentistes, que ells anaven per una altra cosa i no es poden comptar al bloc del no... Llavors, la cosa quedaria, més o menys, així:

*Hi haurà ball de vots perquè encara falta vot exterior, si arriba.

Clar que comptem escons i no vots, però posats a fer 55%-45%, amb la participació més alta de la història en unes autonòmiques, això és una gran victòria: *1.948.335 persones han dit explícitament que volen la independència de Catalunya, contra 1.593.825 que han dit que no (de fet tampoc és clar incloure al PSC dins d’aquest grup, en un referèndum pur i dur potser molts optarien per la independència, no ho sabem. Ni tampoc UDC, que no surt i no sabem exactament on ubicar aquest 100.000 vots).

Em resulta curiós, però que vulguin comptar vots quan no ens han deixat fer un referèndum amb totes les garanties que hagués servit, precisament, per comptar-los. Però els números ho diuen tot. A més, hem de tenir en compte que el vot exterior ha estat pràcticament anul·lat: 200.000 catalans residents a l’estranger no han pogut votar i Drets els representarà gratuïtament per reclamar-ho. Ha estat un escàndol del què se’n parla poc, encara, i segurament la victòria hagués pogut ser més àmplia.

Clar que tothom fa els seus números, però com diu V. Partal: “Enhorabona i ara no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf“.

Sí clar, hagués volgut tenir 68 diputats de JxS per no haver de dependre de ningú i anar per feina des del primer dia. Fins i tot, 63 per no haver de dependre de la CUP també en segona votació. Però l’aritmètica és tossuda (JxS 62 i CUP 10), i ara caldrà negociar. Ningú va dir que seria fàcil, però dono per fet que tots sabran estar a l’alçada de les circumstàncies i faran el millor per tirar endavant el procés i seguir el mandat democràtic que hi ha sobre la taula. I, acabo amb l’article de C. Capdevila: “Una victòria clara i molta feina a fer“.

Resultats per municipis.

M’ha passat volant setembre. Ja només falten dos dies pel 27S. Dos dies! Fa tant temps que esperem una oportunitat així que sembla impossible. Però no ho és. La campanya ho ha evidenciat. Ja tothom sap que és un plebiscit, el món sap que és el 9N que no vam poder fer legalment, per molt que ho vulguin amagar alguns. La gent sap ben bé què votarem diumenge i n’hi haurà que votaran sí i altres que votaran no, tothom n’és conscient. I volem guanyar, Sí, per canviar-ho tot.

Vam començar la campanya un altre 11 de setembre reivindicatiu (esperem l’últim), i acaba avui, per fi. La campanya de les nostres vides, sí, la més llarga, també, si comptem els anys que portem reivindicant (i tot just fa deu anys de l’empenta definitiva). I hem fet tot el que hem pogut per terra, mar i aire, conscients que és un moment històric; i ens hem quedat sense veu, i estem cansats, però persistim, no podem defallir ara que ho tenim tant a prop, i mirem cap al dia més esperat. I ara em podria posar èpica, però tots tenim algú en qui pensar, algú per qui votar, algú que ara no hi és i hi voldria ser, algú a qui faria immensament feliç una gran victòria del Sí diumenge, per guanyar el nostre futur, per guanyar la llibertat. Ningú sap què passarà, però ho tenim més a tocar que mai.Quan pregunto: “aniràs a votar diumenge?” molts em miren i somriuen; “sí, ho tinc molt clar”. És la revolució dels somriures, i veus que alguna cosa ha canviat, ja no ens espanta res (i mireu que n’han dit de coses per a espantar-nos), i votarem per un futur millor, cadascú el que pensi que ha de ser. Jo ho tinc molt clar des de fa molt temps. Com s’ha dit en aquesta campanya: “votarem amb fe, votarem amb esperança, votarem amb il·lusió”. “Votarem per tot el que som i pel que volem ser”. I, si tot va bé, farem un nou país; i, si tot va bé, el 28 de setembre (amb la superlluna i l’eclipsi), començarà a nàixer la República Catalana.

Ho sabrem en només dos dies… i si encara no tens decidit el teu vot #Votapermi #Juntspelsí

El diari Financial Times considera ‘crucial’ que els partits independentistes principals hagin aconseguit de formar una llista conjunta per a les eleccions del 27-S. Comença així la notícia publicada per Vilaweb. Certament hi ha molta il·lusió col·lectiva, molta gent que anirem a omplir la Via Catalana 2015, com ja vam fer anys anteriors. Som disciplinats i no ens conformem amb manifestar-nos, ho fem agafats de les mans creuant el país de cap a cap, fent una enorme V dibuixant la senyera o, enguany, omplint la Meridiana de colors.

Però tornem a la llista. Hem fet pinya i és cert que s’ha generat una enorme il·lusió col·lectiva. S’havia perdut després del 9N i la no convocatòria immediata d’eleccions, com molts esperàvem, però, certament, res no és casual, perquè llavors hi havia molts impediments i un paisatge poc definit, la corda es va anar tensant i ara ha quedat un panorama clarificat. La llista és molt més potent i diversa del que podíem imaginar i de la proposada llavors. Una llista que té a la societat civil com a bandera, però que hi conflueixen els dos partits principals que volen la independència, a banda de molts altres més petits. És aquesta l’única motivació de fer una llista tan diversa que aplega gent tan diferent, és la llista del Sí+Sí que no vam poder votar en un referèndum acordat. A banda dels dos partits principals hi ha gairebé 500 associacions que hi donen suport. És la candidatura conjunta, el pal de paller de les candidatures que vol aconseguir una majoria incontestable per a iniciar la desconnexió amb l’estat, altrament dit, iniciar el procés d’independència.

No és l’única llista que vol la independència, també es presenta una altre partit netament independentista: la CUP. Una llàstima que no s’haguessin pogut afegir al projecte majoritari, però també sumaran pel sí, encara que amb condicions, i és això el que em genera dubtes, no se saben les condicions i no vull ni pensar que “Junts pel sí” no obtingui la majoria i es perdin vots (cap a la CUP), no transformats en diputats, el nostre sistema electoral premia els grans i castiga els petits (això s’haurà de canviar, com tantes altres coses, però ara tenim el que tenim). Per això, espero i desitjo que #Juntspelsí aconsegueixi una majoria aclaparadora, no ens podem permetre no tenir-la, necessitem a la societat civil empenyent, com ha fet aquests darrers anys, i també vots que ho certifiquin, que ens quedi clar, els ho hem de deixar clar!

El Financial Times ho té clar que aquesta llista unitària és “crucial” per al procés. Jo també ho penso. Malgrat les diferència ideològiques que puc tenir amb alguns dels membres, hem buscat els punts en comú i hem obviat les diferències amb un únic objectiu clar i diàfan: LA INDEPENDÈNCIA, per molt que després s’hi sumin altres coalicions. S’ha fet el que la societat civil reclamava, deixem el partidisme a banda i anem tots a una per a la independència, després ja decidirem com serà el país desitjat. Ens espera un setembre de vertigen. Fes-te candidat per “Junts Pel Sí” i dóna suport a la independència. Ara és l’hora, més que mai, és la nostra oportunitat i no podem fallar!

Escolta a Germà Bel, 4 minuts imperdibles.

Escolta a Oriol Junqueras. 4 minuts que faran història.

Escolta a Eduardo Reyes. 4 minuts

Vaig tard perquè “La Maestra Republicana” es va publicar a finals del 2013. Han passat gairebé dos anys des que vaig sentir-ne a parlar per la xarxa i vaig veure que se’n feia la presentació a Morella. Elena Moya hi té vinculació, i  la novel·la, preciosa i emocionant, passa majoritàriament allà. He passejat per Morella algunes vegades, i també m’encanta el racó dels poetes que surt a l’obra. Segur que la propera vegada que hi passegi ho miraré tot amb uns altres ulls. Realment, Morella és preciosa.

Elena Moya té una prosa elegant i molt descriptiva que fa que et posis ràpidament en la situació dels personatges, a banda que retrata ambients poc coneguts (com La residencia de señoritas de Madrid, o Eton College). En més de 500 pàg. s’explica un bon relat que en alguns moments et fa somriure, però també et toca el cor i et fa plorar. Emocionant. Vaig devorar el llibre en dos dies (havia fet una mica de feina dies anteriors, però un cop ficada dins la història no vaig poder-me aturar). Si t’imagines què hagués passat sense aquells quaranta anys de foscor… Una mica com em preguntava al juliol arran del llibre republicà sobre microscòpia. Elena Moya construeix un gran relat molt ben equilibrat, ja friso per llegir el seu darrer llibre “La candidata”, promet ser molt interessant.

Una de les passions del meu fill és observar els animals de prop. En sap els costums i te’ls explica… Ens havien recomanat Cabárceno com un lloc ideal on els animals no estan engabiats i hi ha molta natura. I vam anar cap a la costa cantábrica per fer-hi un recorregut bio-geològic.

Ens vam allotjar al càmping Playa Arenillas, més o menys equidistant entre el parc de Cabárceno i Bilbao, un altre dels objectius. El lloc és molt tranquil i té un baixador al mar protegit que fa que el bany sigui més segur, encara que l’aigua estava molt freda.

El parc natural de Cabárceno no deceb gens, al contrari. És un espai enorme que pots recórrer en cotxe, en bicicleta o a peu. Hi ha zones de pícnic. Hi ha bars i restaurants. Els animals tenen molt espai i els humans també. Amb tot un dia gairebé no el veus tot.

(més…)

Agost. Vacances. I sembla que tothom estigui per a altres coses. Avui obrim el diari i hi trobem una altra dona assassinada. Una altra d’una corrua llarga i dolorosa. Sembla que només les dones ens preocupa aquesta violència, com si això no anés amb ells (Hola, nos estáis matando! diu un article lúcid sobre el tema). Silvia Casola va fer fa poc una bona reflexió: La bena que ens assassina, però tot plegat no era per això que he començat a escriure…

Mireu aquesta imatge:

És d’una campanya contra la violència de gènere, però amaga un micromasclisme.

Aquí un altre exemple de micromasclismes quotidians (la notícia va sortir a El Mundo):

“Només” és una dona, clar, per això la medalla d’or no és el més important per a destacar-ho al titular. Lamentablement, l’esport és un continu de micromasclismes en tots els àmbits. Les dones no existim o estem en un segon o tercer pla. Paula Hawkins, arran de la publicació de la seua exitosa novel·la “La noia del tren” (èxit de vendes i traduïda a 40 llengües), diu una frase en una entrevista que fa reflexionar: “Som educades perquè pensem com a víctimes”, i potser en això rau molta part del problema. ‘Molts diuen “no sóc masclista/racista, etc,” però dir-ho no fa que deixis de ser-ho. El que fa que deixis de ser-ho són les teues accions‘, piulada de Layla i amb tota la raó del món.

Cap de vosaltres, dones, s’ha trobat amb micromasclismes? Quants en podem trobar en el nostre dia a dia que ni tan sols en fem cas? Probablement venen d’homes que diuen la frase anterior “no sóc masclista…”, i nosaltres (sempre de bona fe), suposem que són bromes i procurem no fer-ne cabal…

¿Nos quereis vivas? Es preguntava en la mateixa línia la Silvia Nanclares. I és que la foto que l’acompanya ho diu tot:

La xarxa és un gran altaveu, hauríem d’usar-lo més per a denunciar aquests micromasclimes que ens són tan a prop. Gràcies a Twitter, he trobat tots aquests enllaços en un no-res, i segur que n’hi ha més, la xarxa en va plena, però només he trobat textos de dones, no hi ha homes, com bé es denúncia en molts d’aquests textos (o jo no els he sabut trobar) i haurien de ser els homes, també, qui fessin la denúncia.

“Si tocan a una, nos tocan a todas“, un altre text a afegir al llistat. I també una Biblioteca Feminista per triar i remenar que fa goig.

I acabo amb una altra piulada de Layla:

– Los empresarios explotan, la policía tortura y los banqueros roban.

-Y los hombres nos matan.

– EH TÍA, CÓMO TE PASAS GENERALIZANDO

Doncs això.

Actualització: no és cert que no hi hagi homes que defensin la igualtat, avui he descobert aquest article de Miguel Lorente Acosta, esperançador!

És evident que alguna cosa no sabem fer prou bé quan aquest agost sorgeixen tantes notícies de violència: “Mor apunyalada una dona a Castelldefels“, “Un home mata a trets la seva dona i els seus dos fills i després es suïcida“, “Detingut a Terrassa després d’intentar estrangular la seva exparella a Ciudad Real“, “Una dona degolla el seu nadó a l’altar d’un cementiri de Toledo“, “Desaparegudes des de dijous dues noies a Conca“…

No sé si té alguna explicació tot plegat, és important denunciar-ho i fer el possible per a que no torni a passar. Potser és irreal pensar que es poden capgirar aquests casos, però cal intentar-ho, i fer la denúncia, i aturar-ho!

M’uneixo a les peticions i recordatoris de Roser Giner (Dones assassinades) i Carme-Laura Gil (El forat negre… Són 26!), cal fer alguna cosa, i urgent!

Periòdicament surten llistats de lectures d’estiu que fan tot tipus de recomanacions i mostren les tendències, tant d’autors nostrats com forans. Entre els nostrats és fàcil trobar-hi un llibre de Pla, però és impossible que ens recomanin a un dels millors cronistes de la nostra història: Artur Bladé i Desumvila, el gran oblidat.

Xavier Serrahima ho descriu molt bé: “El cas d’Artur Bladé i Desumvila és paradigmàtic: per més que compta amb una més que sòlida creació literària (memorialística, diarística i biogràfica, sobretot) obra al darrere, compilada per Cossetània en dotze interessantíssims volums d’Obra Completa, fa la impressió d’estar condemnat, pels segles dels segles, a seguir vagant pels marges —quan no pels llimbs— de les lletres catalanes; negligit, quan no oblidat, per quasi tothom“. Sobretot, apunta, pel barcelonocèntric món literari català. Gràcies, entre altres, a la tasca del seu fill, Artur Bladé Font, cada vegada es té més coneixement (i reconeixement) de la seua obra.

Just ara estic llegint i gaudint el seu “Dietari de Viatge: De França a Mèxic”. Com destacava el seu fill durant la presentació, de tots els refugiats espanyols que van viatjar fugint de la Guerra, només hi ha aquest dietari que descriu perfectament el viatge dels refugiats cap al nou món. Us recomano aquest llibre, és un apassionant dietari on l’elegant prosa de Bladé et transporta a bord del Maréchal Lyautey i del Nyassa, de Marsella a Veracruz passant per Casablanca.

«De França a Mèxic és francament un document excepcional des d’un punt vista històric, humà, intel·lectual i artístic.» D. Sam Abrams

En teniu una crònica excel·lent de Xavier Serrahima a NÚVOL.

Aquí teniu la crònica al web de DUXELM editorial “De França a Mèxic” és l’excepcional diari de viatge que Artur Bladé i Desumvila va escriure durant el dramàtic viatge de l’últim vaixell de refugiats republicans que va poder fugir de França el setembre de 1942, en el període més obscur de la Segona Guerra Mundial.

Aquí la crònica de la presentació del llibre a Barcelona.

La setmana passada vaig tenir la sort de poder fer un curs presencial sobre tècniques de microscòpia i aïllament de microorganismes. El professor, excel·lent. Els companys, altre professorat interessat, com jo, en aprendre coses noves per explicar-les després als alumnes. Van ser hores intenses de descobertes. És un plaer aprendre d’algú que en sap tant i t’obre camins que ni t’havies plantejat.

Al final del curs ens va mostrar molts llibres sobre microscòpia i ens en feia un relat de cadascun. Em va meravellar el primer que ens va mostrar: Publicat l’any 1932, durant la República, era una manera d’acostar la ciència a tots els racons del país. Probablement el primer intent de fer del microscopi un element habitual a les aules. Conté il·lustracions magnífiques i aclaridores, Una petita joia que pretenia normalitzar l’ús del microscopi a l’aula (aquí s’explica com va afectar la repressió franquista a l’escola). Després, ja no hi torna a haver llibres remarcables de microscòpia fins a finals dels anys 70. Molts anys perduts. En aquest llibre hi he trobat, fins i tot, com observar minerals al microscopi, una raresa per l’època i una manera d’acostar l’observació als alumnes i als professors.

No es poden entendre les ciències naturals sense l’observació del que ens envolta, i també l’observació microscòpica que obre camps magnífics per estudiar els elements de l’entorn. La majoria de docents que vam assistir al curs reconeixíem que tenim poques hores de laboratori per a fer pràctiques i observacions, i no sé si els plans educatius renovats ho tenen prou en compte. Sempre hem de fer equilibris per ensenyar el que, en ciències, hauria de ser el més normal del món.

Aquest cap de setmana passat passarà a la història per moltes coses (a banda del Barça). Encara m’estic refent de les emocions viscudes. Per començar, nova edició de la Fira del Llibre Ebrenc i Litterarum. No faré la crònica, aquí i aquí en teniu de molt ben fetes. El balanç d’enguany és molt positiu, ha estat molt ben organitzat i amb espectacles de qualitat. Creixent, any rere any, sense pressa i amb pas ferm. És ja un punt de trobada de molta gent, no només de la comarca, per sort. Però encara costa que vingui gent de lluny. Alguns han descobert que Catalunya té sud i interior, i que vora l’Ebre s’hi fan moltes coses. Diumenge, durant el dinar de cloenda, uns osonencs que ja són assidus entusiastes del festival, ens demanaven als d’aquí com és que el sud dels països és més pobre que el nord? No li ho sabria respondre.  Per començar, fa anys i panys que parlen de “més enllà de l’Ebre” com a frase típica per referir-se al que ja no és casa nostra. No sé si els mapes ho poden arreglar. Acabo de trucar a una editorial de Barcelona pels llibres del curs vinent i he hagut de lletrejar Móra d’Ebre perquè la senyora que m’ha atès, molt amable, no se’n sortia. Suposo que la pista Ebre l’ha ajudat a ubicar-ho a Tarragona…

Bé, anem per l’esport, perquè aquest cap de setmana s’ha disputat, també, la fase final d’handbol aleví femení a Móra d’Ebre i Ascó. Han estat partits intensos i la final, disputadíssima fins a l’últim quart. Qui ens anava a dir que, després de la Champions de dissabte, diumenge també guanyaria l’equip femení de l’Escola Lluís Viñas i serien campiones de Catalunya. Impressionant. Sobretot perquè el camí recorregut no ha estat fàcil, com recordava una mare. Ara han guanyat, però porten molts anys de recorregut, per arribar fins a aquí s’han fet un tip de perdre, i és que, l’important, sempre, és perseverar, en això rau la clau de l’èxit.

Cada vegada que llegeixo notícies com aquesta, m’esgarrifo, com pot ser que encara passi això? Encara hi ha 76 països al món on l’homosexualitat és perseguida i penada, a vegades, amb la mort. Avui fa, només, 25 anys que l’homosexualitat va deixar de considerar-se una malaltia segons l’OMS. No fa pas tant. Molta gent del nostre país va patir la repressió, la persecució i la presó, només per estimar a qui llavors no es considerava convenient.

Avui és el Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia, precisament per a recordar aquests 25 anys que han passat. Encara queda molt camí per recórrer. Sortosament, a casa nostra, vam fer un pas important no fa gaire: el Parlament de Catalunya va aprovar una Llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. És en aquest marc que ERC-Móra d’Ebre vam signar els compromisos amb LGTeBre contra l’Homofòbia i la Transfòbia el passat 10 de maig.

Volem aquest nou país lliure d’Homofòbia i Transfòbia i treballarem des de l’Ajuntament, en la mesura de les nostres possibilitats, per a aconseguir-ho. #Noupaís #Nouspobles #Móradónaperamés

És increïble com encara avui en dia es generen polèmiques per la llengua usada per la comunicació. Bé, potser és que, de fet, no ha canviat mai gaire res. Parlo de l‘entrenador de l’Eibar que va abandonar dignament la sala de premsa davant les males maneres d’alguns periodistes esportius pel fet de parlar en èuscar. Si l’Estat fos plural i democràtic això no hagués passat, això no hauria de passar.

Tornem a Almeria i a l’entrenador de l’Eibar. El cap de premsa insistia a dir que responia en èuscar i tot seguit ho faria en castellà, com quan venia el Barça i ho feia en català i després en castellà (Guardiola, recordeu?). Però no es va entendre, i això que ho va dir en castellà. Avui tenim unes declaracions d’un ex-director del diari Marca que ens transporten a una altra època: “A Espanya s’ha de parlar la llengua que entén tot el món: el castellà”. “Ja hi tornem a ser”, vaig pensar, o potser és que no hem avançat gaire en tots aquests anys? De fet, fa dos anys va passar el mateix a Osca i en Català. Potser aquesta és la primera vegada que passa en èuscar. Poc després una piulada deia: si li haguessin preguntat en anglès, hagués respost en anglès? Probablement sí, si sabés l’anglès, com feia Guardiola a les rodes de premsa: Català, Castellà, Anglès, Italià, Alemany… Luís Enrique també ha sortit en defensa del seu col·lega. Per què costa tant d’entendre que les llengües no són grans o petites, són eines de comunicació, tan se val quanta gent en parli una, si en regíssim per aquest criteri, tots hauríem de parlar Xinès.

En fi, res més a dir, a cop de llengua s’acaben entenen moltes coses…

Ahir, com sempre, discutíem la possibilitat que Sant Jordi fos festiu. “Mai de la vida!”, em vaig atrevir a dir. Sant Jordi ja és festiu sense que sigui festa, una jornada de reivindicació cultural en tota regla. Sí, és cert que tothom treballa, però també és cert que tothom busca un ratet per escapar-se a badar entre llibres i roses, buscar aquell llibre que li falta o que vol regalar. L’ambient al carrer és excepcional i a les escoles, particular. Sí que hi ha classes, però a certa hora anirem a la plaça a veure les paradetes, hi haurà esmorzar solidari i lliurament de premis de poesia i narrativa entre els alumnes, i actuacions musicals. És la Setmana Cultural i avui és el zènit. A la tarda tornarem a la plaça, ja sense pressa, a gaudir de l’ambient i a triar i remenar entre les parades de llibres, i roses. Roses de tots tipus, particularment roges, amb espiga o sense, amb senyera o sense. Roses per tot arreu! I llibres, és el dia que es venen més llibres de l’any!

En fi, explicar Sant Jordi als foranis és difícil, el millor és viure’l en directe, a cada racó del nostre país es pot fer, per molt petit que sigui. És la nostra Diada més particular i única, i també més internacional. Un cant a la cultura i a l’amor que ens posa a tothom el somriure als llavis.

Que gaudiu de la Diada més singular i nostrada! No, no ens cal que sigui festa, perquè la festa ja la duem al cor!

Dia de la Dona, o de les Dones, o de les Dones Treballadores… bé, totes les dones som treballadores d’una manera o altra. L’ONU va establir el 1952 que el 8 de març fos el dia de la Dona Treballadora en record de les 142 dones que van morir en un incendi a una fàbrica de Nova York degut a la protesta per les dures condicions de treball a les que eren sotmeses. Això va passar el 1911. Hi van haver més protestes, també vinculades a la indústria tèxtil i al món obrer. S’ha lluitat molt des de llavors, però encara queda molt per a fer. No només aquí, sinó arreu (i penso especialment en les treballadores del tèxtil de països asiàtics, segurament en condicions tant o més dures que les de Nova York de fa 100 anys).

Hi ha dones que tenim la sort de treballar de manera remunerada, però encara hi ha una bretxa salarial important entre homes i dones. És a dir, hi ha diferència entre el que cobrem uns i altres per a fer la mateixa feina. I això sembla que es manté (i té el perill de fer-se crònicsi no hi posem remei: 71 anys per eliminar la bretxa salarial diuen, anant bé la cosa), i s’ha agreujat amb la crisi i també amb l’edat de les dones.

Hi ha homes que això ho troben normal o, almenys, ho han trobat normal una part de la seua vida (en conversa privada ho admeten). Potser no tots ho diuen, però molts ho pensen, que és “normal” que una dona cobri menys que un home per a fer la mateixa feina (i potser algunes dones també ho pensen segons en quin context ens puguem moure). Ha de ser així per força, sinó no s’entèn (jo no ho entenc, vaja), que hi hagi tanta diferència entre el sou d’uns i altres encara avui en dia. I en països considerats “civilitzats”. A ningú li preocupa que les dones, a l’Estat Espanyol, haguem de treballar 79 dies més a l’any que un home per cobrar el mateix?

D’altra banda, sempre m’he preguntat (i m’entristeix fer-ho), com és que a l’Ebre es celebra tant Santa Àgueda, patrona de les dones, amb grans festes a tot arreu només per a dones. Es proclama Alcaldessa i Dames (com si les dones no puguéssim accedir al consistori de cap altra manera -sortosament hi ha coses que canvien, ho explicaré en un altre post-), és fa un sopar de Dones i una festa nocturna, missa… No hi ha reivindicació, ni lluita, com si les dones no tinguéssim veu mai, només un dia l’any. I el 8 de març aquestes associacions de dones que fa 20 anys que celebren la “tradicional” festa no fan res. No existeix al seu calendari. Potser perquè és un entorn rural, però al s. XXI hi ha prou informació per totes bandes per conèixer la realitat del món on vivim i per, des del nostre racó de món, fer el possible per intentar canviar-lo.

Sigui com sigui, que tingueu un 8 de març reivindicatiu per a que a poc a poc, entre tots, puguem anar canviant les coses!