Coses a dir

No recordo ni a l’escola ni a l’Institut haver vist roques o minerals en directe. Als laboratoris hi havia biologia: plantes, esquelets, insectes… La Geologia era inexistent llavors. Fins a 3r de BUP (1r de BAT), no vaig saber que hi havia una Facultat de Geologia, ningú me n’havia parlat, però un company del curs superior va voler fer aquella carrera. Llavors a COU havies de triar entre Geologia i Química; la Biologia amb el Dibuix Tècnic. La Física no dividia amb ningú, però certament era un desastre que les quatre ciències no es poguessin cursar alhora: Física, Química, Biologia i Geologia, a banda de les Matemàtiques, haurien de ser matèries imprescindibles per a qualsevol formació científica. De fet, a qualsevol carrera de ciències es demana, ni que sigui de manera tangencial, la Física, la Química, la Biologia i la Geologia. 30 anys més tard el desastre continua, i la Geologia (anomenada ara Ciències de la Terra i del Medi Ambient), s’ha de barallar amb la Física; la Biologia amb el Dibuix Tècnic i la Química amb la Tecnologia Industrial. En un món de tecnòlegs la Geologia sempre queda de banda i és una llàstima perquè tenir uns coneixements bàsics de totes les ciències et dóna una base científica sòlida en tots els camps, a banda que et pot servir per a la Geologia Aplicada com hem vist en el post anterior.

D’altra banda, la Geologia, és de les quatre ciències, la que té contacte amb totes les altres. Evidentment, si et decantes per l’Enginyeria Geològica, deixes de banda la biologia, però la pots incloure si estudies Ciències del Mar. Sigui com sigui, deixar una de les ciències de banda, no és un bon negoci per als estudiants, que hauran d’esforçar-se més a la Universitat per a adquirir els nivells requerits en les matèries que no han pogut cursar al Batxillerat. Tot i això, cada vegada hi ha menys alumnes de ciències pures i més de batxillerat tecnològic. Una oferta cada vegada més diversificada que fa difícil la tria.

Per si a algú li serveix: CTMA pondera 0’2 en les PAU (igual que la Física) en els següents estudis:

• Biologia/ Biotecnologia /
• Biologia Ambiental/ Ciències Ambientals/
• Bioinformàtica/ Biologia Humana/
• Geologia /Enginyeria Geològica/
• Enginyeria en Geoinformació i Geomàtica/
• Ciències del Mar
• Educació infantil
• Educació Infantil/Ed. Primària (5 anys)
• Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport
• Grau Obert, Programa de
• Disseny-Elisava
• Enginyeria Agrària i Alimentària/ Enginyeria Agrícola/ Eng. Agroalimentària/ Eng. Agroambiental i del Paisatge
• Enginyeria Biomèdica
• Enginyeria de sistemes biològics
• Enginyeria de l’Energia/ Enginyeria de Recursos Energètics i Miners/ Enginyeria Minera
• Innovació i seguretat alimentària

Pondera 0,1 (igual que la Física), en els següents:

• Filosofia / Economia
• Estadística aplicada / Sociologia
• Ciència i tecnologia dels aliments
• Farmàcia / Nutrició humana i dietètica
• Infermeria/ Logopèdia
• Psicologia
• Administració i direcció d’empreses / Dret
• Antropologia social i cultural /Audiovisual i multimèdia
• Ciència política i gestió pública
• Ciències polítiques i de l’administració
• Comptabilitat i finances
• Comunicació audiovisual /Comunicació i indústries culturals/ Informació i documentació
• Criminologia
• Direcció Hotelera
• Educació Social/ Treball social / Turisme
• Empresa internacional / Empresa i tecnologia
• Geografia / Geografia i ordenació del territori
• Gestió aeronàutica
• Pedagogia /Periodisme / Publicitat i relacions públiques

Ara que comença un nou curs llegeixo articles sobre la influència dels professors sobre els alumnes que els poden inclinar a fer o no uns determinats estudis. La veritat sigui dita no recordo cap professor de ciències que m’influís, exceptuant el de Biologia de 3r de BUP i COU (1r i 2n de BAT actuals), bàsicament perquè fèiem Genètica al laboratori i és una especialitat que m’agrada, i treballar al laboratori m’encanta (com saben els meus alumnes).

Però la Geologia ja era dins meu des de molt abans. Era aquella matèria que tenien tots els llibres de Ciències Naturals al final del llibre i que no hi arribàvem mai, no sé si perquè no hi havia temps o perquè el professor/a de la matèria tampoc hi tenia gaire interès a arribar-hi. I així passaven els cursos i a mi m’atreia, no sé perquè, aquella part on s’explicaven volcans, terratrèmols, l’estructura de la Terra, l’Univers, els tipus de roques, la formació de muntanyes… Potser perquè era (em deien a l’escola), una defensora de les causes perdudes (jo deia causes justes encara que fossin perdudes), potser perquè de petits els iaios ens portaven cada cap de setmana al tros, i mentre ells collien olives o esporgaven, naltros corríem pel camp. Al costat del Riu Sec em preguntava com havien anat a parar totes aquelles pedres allà, arrodonides, si ara no hi havia aigua; mentrestant el meu germà s’endinsava a les coves que havien fet els soldats durant la Batalla de l’Ebre per a protegir-se. Ell ha acabat sent arqueòleg. Jo tornava amb pedres que em semblaven interessants, em construïa un mapa de la zona (sempre m’han fascinat els mapes), i feia una brúixola casolana per a orientar-me. Mentrestant, prenia notes en una llibreta d’allò que anava descobrint. Al cap i a la fi la geologia és una ciència que es pot mirar des de diferents vessants i el camp és el millor laboratori per a aprendre.

Amb el temps descobreixes que la Geologia està relacionada amb totes les ciències (més avall en teniu un esquema senzill). La Geotècnia, entre altres, forma part de la Geologia Aplicada a l’Enginyeria Civil que s’ha desenvolupat en el Grau en Enginyeria Geològica que s’oferta des de fa 22 anys entre la UPC i la UB.

De la relació de les diferents ciències i la geologia en continuarem parlant en els post següents.

Aquests dies d’estiu aprofito per posar-me al dia de lectures i El nazi de Siurana era dels llibres pendents. Bona història que ens explica en Toni Orensanz. Ben travada, ben argumentada, i sorprenent en molts aspectes. M’ha enganxat de principi a final. Ja es sabia que el personatge havia estat un nazi important, però en Toni Orensanz es capbussa en la història per extraure molta informació inèdita i posar-nos-la a l’abast. Tot un exercici d’anar encaixant peces i anar imaginant com havia anat tot plegat.

Conec Siurana perquè és a prop, però no m’imaginava que en un lloc tant petit hi poguessin confluir tantes persones diverses, d’ideologies tan divergents… Clar que Siurana és una mica “la fi del món”, no tenia carretera asfaltada per arribar-hi i és un cul de sac.Es nota que Toni Orensanz és del Priorat, usa alguna paraules típiques que als parlants d’aquestes terres ens fan somriure enmig del drama. Si us agrada llegir sobre fets històrics, us agradarà. Això sí, hi ha molt treball d’investigació darrere, una feinada sens dubte. És una bona novel·la per endinsar-te en un altre món que tampoc ens queda tan lluny i descobrir personatges entranyables amb un passat més aviat fosc.

I, si podeu, visiteu Siurana, una petita joia enmig del Priorat que després de llegir el llibre veureu d’una altra manera.

Feia uns anys que no tornava a Itàlia. Dic “tornar” com si hi anés molt sovint. Bé, sí, podríem dir que hi he anat molt sovint des que vaig descobrir-hi Perugia i la Università per Stranieri i vaig anar a estudiar-hi Italià. Una regió fantàstica, l’Umbria. Una ciutat encantadora, Perugia, plena de racons on perdre’s, plena d’estudiants i plena de música al juliol amb l’Umbria Jazz, i no només. Perugia és el meu lloc preferit per perdre’m a Itàlia, sense cap dubte. Potser hi ajuda que el centre sigui “caminable”, cosa que no passa tant en grans ciutats. Al centre no hi ha pràcticament cotxes, i pots gaudir d’una passejada entre comerços molt tradicionals, terrasses de bars amb vistes, museus, esglésies… i alguns turistes.

Roma, ciutat monument a cel obert. Florència, bellesa incomparable, certament. Milà, aires del nord. Gènova, portuària. Venècia, sempre espectacular, però ofegada pel turisme. Verona, Bologna, Ferrara, Siena, Lucca… Itàlia ens ofereix llocs d’incomparable bellesa, únics al món. Mentrestant, torno a Perugia i a l’Umbria, que es troba entre la idolatrada Toscana i Roma, la ciutat eterna. Perugia que potser no és gaire coneguda, però és una ciutat amable que torna a estar en forma després d’un període fosc on va estar per uns anys degradada. Però s’ha refet. L’han polit, i tot i que em diuen que encara no és prou segur caminar per segons quins llocs de nit, fa quatre anys la sensació de degradació va ser molt més gran, fins al punt que no m’hi sentia còmoda. S’hi respirava un ambient intranquil. Ara és molt diferent. En tornar a trepitjar el centre, arribada amb el modern minimetrò, i abocada a un carrer preciós que em va posar la pell de gallina de la bellesa sobtada que van veure els meus ulls, talment com si no l’hagués vist mai aquella estampa, i això que fa 22 anys que la conec; en tornar a trepitjar el centre, deia, les sensacions van ser magnífiques i em vaig sentir de nou a casa, com tantes vegades m’havia passat anteriorment.

Perugia té alguna cosa especial que atreu. Els viatgers que venien amb mi van concloure que sí, Roma i Florència són ciutats precioses, però Perugia té un encant especial. Potser perquè és molt més abastable i tranquil·la, potser perquè no et sents turista, sinó que de seguida formes part de la ciutat i et venen ganes d’estar-hi una temporada per descobrir-ne els racons, o reviure’ls. Perugia, ciutat màgica al cor verd d’Itàlia, com més et conec, més m’agrades.

A vegades la casualitat et porta a llocs que ni t’havies imaginat. Béziers, Narbonne, Sète… eren llocs que podia situar en un mapa, però no me n’havia adonat que allà, en un raconet, hi surt Agde, le Grau d’Agde i Cap d’Agde. Tres llocs molt propers que atrauen turisme principalment francès, alemany i britànic. Agde es remunta a 2600 anys d’història i és Patrimoni del s. XX per destacar els tipus de construccions entre 1900 i 1975. Ara fa deu anys que fan un festival d’estiu portant bona música al plain d’eau de la Cathédrale d’Agde. Lloc magnífic on l’única pega és que el públic es troba lluny de l’escenari que està situat sobre l’aigua, però el so és boníssim i, la visió del conjunt, fantàstica.

El 26 de juliol hi van actuar Suzanne Vega i Gerry Leonard i va ser un festival per als sentits. No m’ho esperava tan bonic, ni tan bona acústica. Ni tampoc que el primer del bisos fos Calypso, una cançó preciosa del segon àlbum que ha estat tornada a publicar en el Close Up, Vol. 2 – People and Places i l’única variació del concert que van fer a Sant Cugat fa dues setmanes. Una bona sorpresa que va brillar més encara amb la guitarra de Gerry Leonard i la bona acústica del lloc. Va quedar màgica, com tot el conjunt.

Aquí una actuació en directe de fa 6 anys. És bona la gravació, però encara la recordo més bona ara la versió, si això és possible, i és que el directe guanya sempre sobre el diferit.

I una imatge de l’escenari.

El concert va acabar amb focs artificials per tancar una vetllada inoblidable. Agde mereix una visita, i no només això, té platges fantàstiques, amb arena fina i blanca (Grau d’Agde), amb aigües netes, transparents i fresques, i dunes i arbres en comptes de construccions que conviden a restar a la platja fins que ja s’ha post el sol fa estona, coronats per restaurants i cocteleries que amenitzen l’oci nocturn, però és també un destí turístic familiar. La gent, molt amable; el lloc, tranquil i plaent.

En canvi, a l’altra banda, al nord de cap d’Agde, hi ha les platges negres volcàniques plenes de gent. Un gran contrast, però que és molt atractiu paisatgísticament. Un viatge en vaixell per conèixer l’entorn sempre és agraït i et queden les ganes de tornar-hi i de continuar explorant els racons, i anar als vespres a escoltar música en directe, i si és de Suzanne Vega, ja és perfecte, clar!

Conec a Patrizia Durastanti des del 1999 quan va venir a Barcelona a fer el primer intercanvi Erasmus entre la Universitat de Perugia i la Facultat de Geologia de la UB. Una estudiant brillant, segons recordo m’explicaven els seus professors. Amb el temps, ella també ha esdevingut professora, en aquest cas, de matemàtiques a l’escola “mitjana” italiana (entre els 11 i els 14 anys). Viaggi  nella matematica inclusiva és el seu primer llibre basat en una experiència personal d’ensenyament a una alumna que pràcticament no hi sent i té un gran dèficit de visió.

Mentre el llegeixo i aprenc, penso que sovint ens emmirallem en l’ensenyament que es fan als països nòrdics, particularment, amb Finlàndia. Personalment, trobo que la realitat finlandesa i la nostra estan a anys llum, no només per distància física, sinó pel clima, situació geogràfica, política, llengua…

D’acord, Itàlia potser no és actualment exemple d’ensenyament, però tothom lloa el Mètode Montesori, i en els informes PISA està situat a més o menys el mateix nivell nostre, i per sobre de la mitjana europea en alguns ítems. Així, doncs, potser ens cal mirar, també, cap a Itàlia, amb una realitat molt més propera a la nostra, una llengua semblant i unes maneres de fer que no són tant diferents. Crec que ens podem enriquir mútuament dels mètodes de treball. És per això que em sembla prou interessant comentar el llibre que ha fet Patrizia Durastanti arran de l’experiència d’ensenyar matemàtiques a una noia anomenada Chiara, amb greus problemes de visió i acústics des que va nàixer. Durant tres cursos, entre els 11 i els 13 anys de Chiara, va desenvolupar diversos mètodes alternatius, va assistir a diversos cursets i va experimentar els canvis en ella i amb la classe en conjunt. Amb tot el material que va recollir va escriure el llibre per tal que la seua experiència pugui ajudar a altres, tant a professors com a alumnes que necessitin mètodes alternatius per incloure la diversitat a l’aula.

Diu Patrizia a la contraportada:

“El camí escolar de cadascú és un viatge. Jo provo d’explicar el viatge a l’escola secundària de 1r grau d’una noia molt “especial” que ha afrontat aquesta prova amb coratge i obstinació, sense defallir mai. Però aquest ha estat també el meu viatge a través del canvi, per realitzar una didàctica de les matemàtiques nova i senzilla. Les matemàtiques que encenen els ulls i les ànimes dels alumnes. Aquella que tots poden fer i que tots es senten capaços de fer.”

Patrizia Durastanti va nàixer a Terni (Umbria, Itàlia) el 1976. Es va llicenciar en Ciències Geològiques a la Universitat dels Estudis de Perugia. El 2005 inicia la carrera de professora i el 2010 entra a formar part de l’Istituto Comprensivo di Montecastrili (Tr).

El 2012 participa a un curs d’especialització en “Psicologia de l’aprenentatge de les matemàtiques”, organitzat pel CNIS (Coordinamento Nazionale Insegnanti Specializzati), a Nevegal (Belluno). D’aquesta experiència en formació naix un interès per la didàctica de les matemàtiques i per l’experimentació de metodologies innovadores per a la inclusió.

(Estic treballant en la traducció al català, per si a algú li interessa.)

Just avui fa un any que era a Roses escoltant Suzanne Vega i Gerry Leonard en concert. Va ser un bon concert, com ens tenen habituats, però l’aire lliure sempre té una mica de problemes de so, no és tant perfecte com en un local tancat on es pot controlar millor i assaborir més bé. En això, guanya per golejada el Baluarte de Pamplona. Va ser un concert memorable, amb so nítid i la descoberta del virtuosisme de Gerry Leonard. Potser, també, perquè feia molts anys que no l’escoltava en directe i des de primera fila (tants com 4 -del 2008- al Palau de la Música a Barcelona, un gran concert, també, el vaig gaudir, clar, però les circumstàncies personals no acompanyaven gaire – estava de set mesos i em sentia cansada tot el dia-). Divendres passat a l’auditori de Sant Cugat va ser un molt bon concert en un lloc molt còmode, ample, bonic… A Pirineos Sur feia un fred que pelava i l’espai, massa obert, no oferia bon so, tot i això, va ser una bona aventura.

Suzanne Vega ens acostuma a regalar 20 cançons a cada concert. 17+3 bisos. I el darrer bis acostuma a ser Rosemary, una de les meues preferides. A Pamplona i Roses van ser a petició del públic; a Sant Cugat no ho va preguntar, ja deu ser un clàssic. Per suposat no hi van faltar èxits com Caramel, Luka, Tom’s dinner… I tres sorprenents noves cançons del proper àlbum que sortirà a l’octubre: Lover, Beloved: Songs From An Evening With Carson McCullers.

Aquí en teniu la corrua del concert de divendres 15 de juliol, malauradament sense la magnífica guitarra de Gerry Leonard, tot un espectacle en ell mateix.

1. Fat man and dancing girl.

2. Marlene on the wall

3. Caramel

4. Fool’s complaint

5. Crack in a wall

6. Jacob and the Angel

7. Small Blue Thing

8. Gypsy

9. The Queen and The Soldier

10. We of Me (now album)

11. Harper Lee (new song from next album about Carson McCullers) M’ENCANTA!

12. Annemarie (now album)

13. Left of Center

14. I Never Wear White

15. Some Journey

16. Luka

17. Tom’s Dinner

Bisos

18. In Liverpool

19. Tired of Sleeping

20. Rosemary

Un bon concert per al record!

Crònica a The Best Rock Music

Crònica a Nos gusta la Música

Ja fa tres setmanes que vam poder gaudir de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. La veritat és que he tingut poc temps per dedicar-me a escriure, però no volia deixar passar l’oportunitat de fer-ho. Van ser tres dies molt intensos!

Anoteu aquests noms: Maria Cabrera i Bikimel. Ens havien encantat a la primera part de l’estada, una descoberta interessant. Aquí en teniu un tast.

I aquí a la llibreria Bassa.  I aquí Maria Cabrera llegeix La Taronja Borda

Però encara n’hi ha més sobre aquesta trobada. Aquí la ressenya a Núvol.

Divendres, certament, va ser el dia més intens d’espectacles, començant al matí amb unes paraules de Montserrat Roig que van captivar tothom i acabant diumenge amb una mica de jazz amb Divadams, amb literatura de Montserrat Abelló. Molt agradable i relaxant.

I llibres, molts llibres per triar i remenar. Ebrencs, és clar. Aquí uns que em vaig firar.

Aquí teniu informació per si en voleu saber més. I no us perdeu la propera edició, segur que val molt la pena. Ara serà el darrer cap de setmana de maig, en comptes del primer de juny com fins ara. Es prova d’esquivar la calor (tropical), de juny, però a vegades la primavera juga fort i cauen aiguats imprevistos. Res important si et pots aixoplugar sota una carpa i tens les tapes de Le Loup i cervesa o vi per anar tirant.

Divadams

 I fins l’any que ve!

Aquest passat cap de setmana es va celebrar el 40 aniversari dels Jocs Escolars de la Ribera d’Ebre. Són els més antics de Catalunya i fa goig això, la veritat. Recordo quan van començar, ens feia molta il·lusió participar també en la desfilada, ho havíem vist a la tele a les Olimpíades, i ens feia sentir importants. Clar que llavors ho férem al camp de futbol de Móra, ara, a Ascó, hi ha un estadi molt ben dotat per a totes les proves.

Jo hi vaig participar algunes vegades amb salt de longitud, amb escàs èxit, tot s’ha de dir. Ens ho passàvem bé entrenant fora d’hores. Els companys de martell i de curses llargues, van tenir més sort aconseguint sempre pujar al podi. Més tard, amb l’equip de bàsquet vam aconseguir la medalla d’or. Però no és important guanyar medalles, és el fet de participar-hi, de seguir unes pautes d’entrenament, de la pinya que fas amb els companys. L’esport com a vehicle d’inclusió social, també hi participen alumnes de Jeroni de Moragas, o altres alumnes amb certa discapacitat física. A banda que l’esport proporciona beneficis als estudiants, els ajuda a tenir disciplina de treball. Alumnes de la meua tutoria em comenten que fan handbol més per trobar-se amb les companyes que per competir seriosament. És un moment de joc i relax de les activitats diàries, a banda que es mouen. Fer esport, doncs, i participar en esdeveniments esportius com aquest, ajuden a tothom.

En fi, l’esport sempre ha estat una part important de l’escola i també de la Ribera d’Ebre on, darrerament, les noies d’handbol estan aconseguint notables èxits.

Dissabte vam veure als petits de tots els pobles carregats d’il·lusió per participar-hi, tot i la calorada immensa (la cubeta de Móra és el lloc més calorós de Catalunya). Sempre hi ha coses a millorar, això rai, però cal molta gent per a poder realitzar amb èxit tots aquests jocs. Així que, moltes felicitats a tots els que ho heu fet possible durant aquests 40 anys i que sigui per molts anys més!

Fa molts dies que esperava que Sant Jordi fos en dissabte (o diumenge), un dia de festa per poder voltar per tot arreu sense pressa, gaudint dels petits detalls, de l’olor de les roses, de les parades de llibres, de les retrobades amb coneguts i saludats… Havia decidit tornar a ramblejar sentint que tot és diferent aquest dia, però es va girar la truita inesperadament. Aquesta Primavera Cultural ve molt carregada d’actes i és una alegria poder participar-hi. Certament, Sant Jordi és especial a tot arreu; que ha evolucionat és evident. Es celebren actes culturals de fa molt, però de la Setmana Cultural (que durava quinze dies), hem passat a la Primavera Cultural, des del 8 d’abril fins al 8 de maig. Això sí que fa goig! I tindrem un parell de setmanes per recuperar-nos abans d’encarar la Fira del Llibre i Litterarum, però d’això ja en parlarem més endavant. És a dir, que qui digui que viure en un poble és avorrit és que no coneix Móra d’Ebre!

A tall d’exemple, per anar escalfant motors, dimecres 20, van venir Jordi Calvís i Andreu González i els seus Herois Indepes. Acte de petit format a la Biblioteca Comarcal, organitzat per l’ANC. Va ser un petit tast tres dies abans de Sant Jordi.

I passejant per les parades, a banda de llibres de tot arreu també hi podem trobar llibres d’autors locals o comarcals. Encara vaig trobar exemplars de “Hilo Rojo”, del morenc Miquel Valls. O el Primavera, Estiu, etc., L’Altra o el No ens calia estudiar tant, tots tres de Marta Rojals. I en l’apartat d’infantils, hi havia molt per triar i remenar, però el meu cavaller em va sorprendre amb la petició: Geronimo Stilton! Ja hem deixat enrere els dinosaures.

Ara, fins i tot, els llibres es venen com a producte de proximitat: “El nazi de Siurana” (de Toni Orensanz, sobre un oficial de les SS que va viure 40 anys tranquil·lament al Priorat), per exemple, èxit de vendes a Tarragona. Segur que tornarà a tenir el seu espai a la propera Fira del Llibre Ebrenc.

I passejant per la plaça, com qui rambleja per Barcelona, per Sant Jordi fa patxoca veure any rere any les parades i totes les entitats que hi participen activament per a fer més gran la festa. I això es repeteix a tots els pobles i ciutats del país, per petits que siguin, els llibres i les roses prenen els carrers i tot té un gust diferent. “Estan bojos, aquests catalans”! I potser sí que ho estem, i que continuï així la festa. I els llibreters han fet balanç de vendes i ha anat prou bé, malgrat la pluja en alguns indrets, malgrat ser dissabte (o potser perquè era dissabte, qui sap).

De Sant Jordi n’he tingut de moltes maneres, me n’he passat un grapat en alguna paradeta venent llibres i roses per a diversos col·lectius, me l’he passat caminant tot el dia i visitant llocs que només aquest dia són accessibles (Palau de la Generalitat, per exemple). I enguany, per a què fos diferent, vam fer una cosa que no havíem fet mai per Sant Jordi: anar a veure el Barça al Camp. No el visitava des d’un llunyà novembre de 2007, un partit de Champions que vam guanyar contra el Rangers i, en canvi, tenia la idea que l’havíem empatat o perdut, potser perquè els supporters del Rangers no paraven de cridar com a posseïts malgrat la derrota, i els teníem a tocar… En canvi, aquest l’hem guanyat i ben guanyat, amb tres penals xiulats per l’àrbitre (qui ens ho anava a dir que això passaria alguna vegada!?). Sigui com sigui, recordarem el dia del llibre i la rosa del 2016, per ser dissabte, per aquesta primavera cultural que ens porta a estar cada dia fora de casa, per la plaça plena de gent, també de músics (Els Pirates de l’Ebre hi van fer un petit concert), i de terrasses de bars plenes de gom a gom, i de la pluja de mitja tarda que no va aigualir un bon partit amb un set de gols i la mirada il·lusionada d’un nen que veu per primera vegada el camp del barça… I sí, aquest ha estat un Sant Jordi diferent.

L’any passat explicava que l’ONU va establir el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones arran de la mort de 142 dones a Nova York degut a la protesta per les dures condicions de treball a les que eren sotmeses. Això va passar el 1911. Uns anys abans, Clara Zetkin havia demanat l’establiment d’un Dia Internacional de la Dona treballadora per a reivindicar els drets de les dones, inclòs el dret a vot. Finalment, l’ONU va establir el 1952 que fos el 8 de març el Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Aquí podeu llegir el manifest d’ERC d’enguany. Certament, s’ha fet molt camí, però encara n’hi ha molt per recórrer. Em ve a la ment el tema de la bretxa salarial d’avui en dia, al cap i a la fi les dones que van morir fa un segle reclamaven condicions dignes: menys hores de feina (en treballaven 16), i un salari que les permetés viure (em ve al cap “Sufragistes“). “Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones que de mitjana, segons un estudi de l’UGT amb dades del 2013, és d’un 25,01 % a Catalunya; al País valencià d’un 24,24 % i a les illes d’un 15,88 %. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.”

No només això, també hi ha la conciliació de la vida laboral i familiar, els permisos de paternitat-maternitat i el sostre de vidre que impedeix que les dones arribin a llocs d’alta direcció, tot i estar-ne qualificades…

Afortunadament hi ha alguna cosa que s’està movent, a poc a poc, sí, però almenys es mou. Trist, però, que n’haguem de parlar com un fet excepcional.

Més a prop en el temps i més lluny geogràficament, això és el que diuen a la Campanya Roba Neta: “Un salari digne hauria de guanyar-se amb el treball realitzat durant la setmana laboral estàndard, i hauria de ser suficient perquè una treballadora del sector tèxtil compri menjar per a ella mateixa i per a la seva família, perquè pugui costejar-se el lloguer, l’atenció mèdica, la roba, el transport i l’educació, i hauria de quedar-li encara una petita quantitat d’estalvis per fer front a possibles imprevistos. Una treballadora del sector tèxtil de Bangladesh, per exemple, hauria de treballar més de 22 hores tots els dies de la setmana per guanyar un salari digne”.

Encara hi ha molt per fer, i març és tradicionalment el mes de les Dones. Per això val la pena que trobem espais per parlar, explicar, preguntar, revindicar… conscienciar-nos d’on som i on volem arribar. Per això, celebrarem el 8 de març amb una xerrada-col·loqui a càrrec de Carme Celma, llevadora, amb àmplia experiència a les nostres comarques en el tracte amb dones de diferents orígens, de diferents costums, de diferents problemàtiques i de diferents inquietuds. Ho realitzarem a l’espai de la Societat Obrera el proper 17 de març a les 20h amb el títol: Ser Dona Avui, Reflexions. Us hi esperem!

Tanta emoció política m’ha deixat poc marge per a fer unes recomanacions cinematogràfiques que he pogut veure recentment i que són prou interessants.

La primera és una imperdible basada en fets reals, Sufragistes, impressiona i emociona. El moviment sufragista va nàixer a Anglaterra entorn de la Primera Guerra Mundial. Les condicions de vida de moltes dones eren gairebé un esclavatge, els homes prometien, però no complien les promeses en arribar al govern. Les dones no tenien dret a vot, ni tampoc gaires drets. Una imatge que em roman impresa: una de les sufragistes és convidada a explicar la seua història al davant de la cambra de Lords i, entre moltes altres coses, diu que ella cobra 13 penics  a la setmana i els homes 19 (treballen en una bugaderia); us sona de res que homes i dones guanyin diferent per fer la mateixa feina? Es diu bretxa salarial i encara la tenim avui en dia.

Aconseguir el dret a vot va ser un primer pas per caminar cap a la igualtat, però encara falta molt de camí. La història d’aconseguir aquest dret fonamental hauria de ser explicada i difosa per tot arreu, perquè no ens podem permetre no saber-la. (fitxa a filmaffinity). Però també les reflexions que hi ha entorn als drets de les persones, siguin homes o dones. És una bona pel·lícula per al debat a l’aula.

Una dada: el dia que vam veure la sessió només hi havia dones a la sala. Per pensar-hi: homes, la igualtat també va amb vosaltres.

La segona recomanació és molt diferent a la primera. “Salmon Fishing in the Yemen“. Certament, amb aquest títol se’m va fer difícil decidir veure-la, però els primers deu minuts ja vaig riure i em va enganxar. És un “drama, comedia, romance”. És molt britànica i la vaig veure dues vegades per aprofitar la VO. Ja no la trobareu al cinema, però és trobable en DVD. Em van encantar els actors, per cert: Ewan McGregor, Emily Blunt i Kristin Scott Thomas.

La tercera, és una recomanació galàctica. “Star Wars: el despertar de la força”. Sí, sembla que la fan en català, però a horaris impossibles per anar-hi amb una criatura. A casa som fans de la saga des de fa 30 anys i les hem vist totes. Aquest episodi et transporta a l’emoció dels inicis. Entreteniment en estat pur, amb moments còmics i dramàtics. És la primera pel·lícula no de dibuixos que he pogut veure amb el meu fill; ja és fan dels jedis i té la seua pròpia espasa làser gràcies al tiet, un seguidor declarat. Ell les hi ha fet veure totes abans de veure’n aquesta darrera, així que, amb els “deures fets”, vam poder gaudir d’una bona tarda de cinema. Ja estem esperant la següent, a finals de l’any que ve. No descarto tornar-la a veure, potser perquè aquesta pel·lícula de la saga sí que passa el test de Bechdel, destinat a saber si una pel·lícula té prou personatges femenins o són només dones-florero. Són unes regles ben senzilles, les pel·lícules han de complir el següent:

1. A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.
   
2. Aquests personatges han de parlar l’una a l’altra en algun moment.
3. Llur conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (p. ex., dues germanes que parlen sobre el seu pare no passa el test).

Aquestes tres simples normes, si fossin aplicades a l’invers, és a dir, als homes, donarien com a resultat que pràcticament totes les pel·lícules estrenades complirien les condicions. Aquí teniu el web original amb el llistat de pel·lícules analitzat.

Pensem-hi cada vegada que veiem una pel·lícula, la igualtat també l’hem d’exigir al cinema. A Suècia, per exemple, alguns cinemes informen per a cada pel·lícula que projecten, si aquesta compleix el test, i els films aptes segons aquest criteri es marquen amb una “A” majúscula per promoure la igualtat de gènere. Em sembla molt bona idea per a conscienciar-nos sobre aquest fet. M’agradaria que aquí féssim una cosa similar, ens ajudaria a reflexionar i avançar sobre el tema.

Per cert, The Salmon Fishing in the Yemen, no passaria el test, hi ha dues dones amb nom i cognoms, però, tot i què comparteixen una escena no tenen una conversa entre elles, que jo recordi.

Finalment, un curtmetratge sobre una gran dona lluitadora que ha fet recentment 100 anys i viu en una residència a Els Guiamets. El 1915 ha estat l’any Neus Català, històrica lluitadora antifranquista supervivent del camp de Ravensbrück. Un vídeo explica la seua vida en vuit minuts. Impressiona.

I, per acabar, un agraïment etern per a totes les dones que han lluitat per als drets que gaudim avui. Encara hi ha molt a fer, però sense elles, que van encetar el camí, arribar fins aquí hagués estat impossible.

Ha estat emocionant. Al darrer sospir, quan la desesperació era més gran i vèiem malbaratada la feina d’anys, tothom ha sabut estar a l’alçada del moment històric i, contra pronòstic dels contraris, no només el procés revifa, sinó que avança amb empenta. Han tornat l’alegria i la il·lusió col·lectiva!

El nou MH President Puigdemont ha estat fins ara alcalde de Girona. És filòleg i ha fet de periodista, fa deu anys que va entrar en política activa i és independentista des de sempre. Diuen les cròniques que és el menys convergent dels convergents. La primera dama és romanesa: Marcela Topor és  actriu, filòloga, periodista… Com bé diu Eduardo Repi (expresident de Súmate i ara diputat per Junts pel Sí): “Los catalanes nacemos donde nos da la gana. Yo nací en Córdoba”.

El nou president ha usat una nova fórmula per prometre el càrrec. No fa referència ni al Rei ni a la Constitució. De fet, el Rei es va negar a rebre a la MH Presidenta del Parlament per anunciar-li la nova del nou President. Tampoc al MH President sortint li van agrair els serveis prestats, cosa que ell va fer notar subtilment en el seu discurs i va rebre una ovació de més d’un minut i mig amb tothom (menys els representants de l’Estat), dempeus.

El nou govern té més dones i és més jove que l’anterior. Avui en prendrà possessió i començarà a treballar. Qui és qui en el nou govern de la Generalitat?

Sort i encerts a aquest nou govern! Ens esperen divuit mesos intensos per a caminar amb pas ferm cap a la #RepúblicaCatalana. El MH President ho va dir en el seu discurs inicial: “No són èpoques per a covards”.

Ja han passat prou dies, però em roman impresa una imatge que trobareu més avall i un article en què Toni Soler, just abans de les eleccions espanyoles, ho explicava molt bé: “Espanya compra Rivera, perquè és com voldria que fossin els catalans. Catalunya compra Iglesias, perquè és com voldria que fossin els espanyols”. Vistos els resultats de les eleccions del 20D, Iglesias triomfa a Catalunya i Euskadi i Rivera es queda lluny de les seues expectatives de vot. Potser els bascos també compren com voldrien que fossin els espanyols. El cert és que C’s ha quedat molt per sota del que pensava, i Podem més amunt del que imaginava fa uns pocs mesos quan el donaven per mort. És un panorama divers, es trenca el bipartidisme per primer cop i caldrà fer esforços per a tenir una majoria estable.

Mireu el mapa:

Queda prou clara la diferència? El partit que ha quedat primer a Espanya, ha quedat sisè a Catalunya (o dit d’una altra manera: el primer d’Espanya és el darrer a Catalunya).

Si analitzem Catalunya, queda de la següent manera:

Una anàlisi més detallada la trobareu en aquest article.

Ens trobem en una situació insòlita: Catalunya fa tres mesos que té una majoria parlamentària independentista que, a priori, hauria d’entendre’s per formar govern estable i posar rumb a la República Catalana, encara que els membres d’una i altra formació abracen tot l’arc parlamentari i seria un esforç titànic per totes dues bandes. Mentrestant, Espanya té des del 20D un govern en funcions a qui serà molt difícil establir acords parlamentaris, també, per la diversitat de les propostes. Segons Rajoy, els uneix això: “ la unitat d’Espanya, la sobirania nacional, el paper d’Espanya a la UE i el compromís amb la recuperació econòmica“. Sobre el paper, l’estabilitat hauria de ser més difícil a Espanya, però vistos els girs i moviments d’una i altra banda, tot és possible.

La pregunta és si la CUP es decidirà a tirar endavant la República Catalana el proper dissabte i s’accelerarà el procés, o, per contra, el dilatarem fins al març. Poques vegades trobarem en la història moments tan transcendentals com aquestos. Ens hi juguem molt, tant, que ens ho juguem tot. Ningú va dir que fos fàcil, molts van dir que seria impossible. Ara és l’hora de fer possible l’impossible i de continuar fent història. I, com diria aquell, que la força ens acompanyi.

Avui és el Dia Internacional contra la violència envers les Dones. Com cada 25 de novembre s’organitzen manifestacions, xerrades, fòrums… en el marc d’un mes reivindicatiu. Continuem recordant les dones que moren cada any i que només són la punta de l’iceberg d’un problema greu que afecta, encara, a moltes de nosaltres, moltes vegades d’una manera tan subtil que pot ser imperceptible. El 7 de novembre es va fer la marxa estatal reivindicativa i ja vaig escriure aquest post. No podem abaixar la guàrdia en aquest tema ni pensar que tot està fet. En aquest sentit, aplaudeixo iniciatives com la d’Ada Colau a Barcelona que ha anunciat que augmenta un 30% els fons de la lluita contra la violència masclista. I lamento que hi hagi Ajuntaments amb tan poca sensibilitat en aquests temes, quan és una lluita que requereix molt esforç des de moltes parts.

Afortunadament, cada vegada hi ha més consciència de que és un problema que cal eradicar des de la base: l‘educació. Bàrbara Lligadas ho explica molt bé en aquest apunt. Perquè encara hi ha molts micromasclismes o neomasclismes tan quotidians que ni ens n’adonem, i en això els homes també hi tenen molt a dir.

I vosaltres, dones, us sentiu segures quan torneu tard a casa? “El carrer encara no és nostre” reflexa molt bé què passa a les grans ciutats, potser en llocs més rurals no és tan freqüent, però a tot arreu hi ha llocs a evitar a certes hores.

Per cert, es va escollir el 25 de novembre com a dia Internacional contra la violència envers les dones per l’assassinat, per ordre del dictador dominicà Trujillo, de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), opositores al règim, tal dia com avui de 1960. Aquí en teniu una explicació més detallada, val la pena conèixer-la.

I per acabar aquest post, encara que hi ha molt a dir, recordar les víctimes d’enguany. ja sabem que hi ha molts tipus de violència, però la més visible sempre és la més colpidora. Un apunt de Roser Giner ens relata al seu blog els casos de violència ocorreguts aquest novembre, esfereïdor. Aquí teniu més xifres. “No ens morim, ens maten” deia el lema de la marxa del 7 de novembre. Val la pena recordar aquí el telèfon d’atenció a víctimes de la violència de gènere, per si algú el necessita: 900 900 120 (a Catalunya) i 016 (a l’Estat espanyol), gratuït i tan confidencial que no surt ni a la factura del telèfon.