Acaben de concedir-me, en certa manera, dues creus de Sant Jordi de cop. No a mi, és clar, sinó a dues de les entitats de què formo part. Són la cooperativa Abacus i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (l’”Arqueològica”, com se la coneix). La primera és una molt coneguda cadena d’establiments barreja de llibreria, papereria,
“Enhorabona, i que duri”. Així acomiadava el meu apunt del 6 de setembre de 2008, dedicat a la concessió del Premi El Balcó a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona. Malauradament, deu anys després, l’emblemàtic establiment tanca portes. El descens en les vendes, provocat en bona part pels nous hàbits culturals i comercials de
Mor José María Íñigo (o era Iñigo?) i la ment retrocedeix inevitablement unes quantes dècades, a un temps grisós i asfixiant on qualsevol indici de modernor a la vida pública era saludat amb esperança. Un d’aquests indicis era Íñigo, un jove periodista que va contribuir a difondre, tant a la ràdio com a la televisió,
Avui no serà un Sant Jordi com el d’altres anys. Tenim presoners polítics, entre ells tres Jordis, que no podran celebrar la seva (la nostra) onomàstica acompanyats dels éssers estimats. Tenim exiliats, entre ells el president, que no podrà presidir la benedicció de roses a Palau. Tenim, en fi, un estat que ens recorda, amb
Nord d’Itàlia, ambient rural, anys vuitanta. L’estiu transcorre despreocupadament i plàcida per a Elio, un jove que omple el temps llegint, tocant el piano, desplaçant-se en bicicleta, banyant-se i duent una més aviat limitada vida social. En aquestes, apareix Oliver, un nord-americà que s’instal·la a la gran vil·la familiar per col·laborar amb el pare d’Elio
La dubitativa editora del The Washington Post i el seu molt més resolut director (grandíssims Meryl Streep i Tom Hanks) tenen l’oportunitat de publicar documents secrets del Pentàgon que deixen en molt mal lloc la política de la Casa Blanca en relació a la guerra del Vietnam. Altres periòdics nord-americans estan en la mateixa tessitura. El dret
Em trobo a la bústia una bona mostra del “bon fer” de Correos: un exemplar d’El Temps corresponent a principis de desembre, el número especial 40 anys de L’Avenç, que també es va publicar el desembre, i finalment, l’avís per anar a recollir la Nadala de la Fundació Carulla. Com el seu nom indica, aquesta felicitació anual es publica
Aquest dijous passat, presentació d’El cavaller Floïd a la Cambra de Comerç de Tarragona. Es tracta de la biografia de Joan B. Cendrós, l’amo de l’empresa que fabricava la popular loció per a després de l’afaitada, però també un munt de coses més. Cendrós va ser un element cabdal per a la recuperació cultural del nostre
Les obres del museu de Lleida ja estan on ells volien. Rebudes entusiàsticament i provinciana, amb un punt de Bienvenido Mister Marshall per autoritats i ciutadania, les escultures i els sarcòfags del monestir de Sixena han arribat a destí i descarregats no vulguis saber com (circula per la xarxa una foto ben il·lustrativa al respecte). Naturalment, tot el procés
Bones notícies: la pizza ja és “Patrimoni immaterial de la Humanitat” segons la UNESCO. Bé, cal precisar-ho: no les pizzes en si, que són ben materials, sinó l’art dels pizzaioli napolitans. Transcric l’explicació que en fa l’alt organisme cultural: “L’art dels pizzaioli napolitans és una pràctica culinària consistent en preparar en quatre etapes la massa d’una
“Li agradava anar per Canning perquè a mesura que l’avinguda avança cap al centre el trànsit es va fent més atapeït, més urbà, i els flancs edificats també: és com veure créixer la ciutat, les cases es fan més altes, els comerços més brillants. Casa. És als voltants del vell barri familiar que l’estómac se
Un altre actor de la nostra infantesa i joventut que se’ns va, Jerry Lewis. Només per les molt bones estones que ens havia fet passar amb aquells festivals de ganyotes i gestos exagerats n’hi ha prou per sentir la seva pèrdua. A la memòria ens quedarà, és clar, El professor guillat i les seves interpretacions,
Doncs no, no era del tot mentida la notícia d’El Mundo sobre la possibilitat de retirar Antonio Machado dels carrers de Sabadell. L’Ajuntament, via alcalde, va estar àgil, oportú i conseqüent desmentint que la placa dedicada a l’il·lustre poeta desaparegués. Era el què tocava, però no ens ha quedat clar el nexe entre la corporació
Mai no he llegit la novel·la de Joan Sales en què s’ha basat la pel·lícula d’Agustí Villaronga (i d’Isona Passola, que sempre és rere tot projecte cinematogràfic català de pes), i això no deixa de ser un avantatge a l’hora de veure-la i valorar-la. Així un s’evita, ja se sap, establir una comparació que esdevingui
Avui el TBO fa cent anys. Per a les noves generacions (els mil·lenials, es fan dir) la referència a aquesta publicació infantil ha de ser històrica sinó antediluviana, això suposant que n’hagin sentit a parlar: era un còmic que, fins que no es va generalitzar aquest paraula, aconseguí que el seu nom fos l’antonomàsia de