Les aigües turbulentes

Mor José María Íñigo (o era Iñigo?) i la ment retrocedeix inevitablement unes quantes dècades, a un temps grisós i asfixiant on qualsevol indici de modernor a la vida pública era saludat amb esperança. Un d’aquests indicis era Íñigo, un jove periodista que va contribuir a difondre, tant a la ràdio com a la televisió, les darreres novetats del panorama musical internacional, especialment de la branca més pop i psicodèlica. Si no em falla la memòria, el seu primer programa televisiu no el podia veure perquè s’emetia per l’UHF, el segon canal que a casa no sintonitzàvem… Tot i així ja llavors m’arribava el missatge de que es tractava d’una aposta innovadora (dintre d’uns límits, és clar) del trist panorama comunicacional hispànic. Després vindria aquell famós programa d’entrevistes, “Estudio Abierto”, per on passaven tot tipus de personatges, des de Carmen Sevilla, a la imatge, fins al jueu que doblegava coberts amb la mirada. El programa era entretingut però alhora un remot precedent de l’actual televisió-escombraria. El darrer Íñigo que recordem, sobrat de quilos i amb el cap rapat, és el de comentarista dels festivals d’Eurovisió, on substituí l’inaguantable Uribarri. Però fes el programa que fes, Íñigo sempre va fer gala d’una professionalitat que no abunda precisament en l’actual espai catòdic.

Ah! No ens oblidem tampoc dels seus característics bigotis, una marca de la casa, inspirats potser en l’època gloriosa dels Beatles. Sempre els vaig veure (els bigotis, no els Beatles) com una simple i original mostra de personalitat del periodista bilbaí fins que en una ocasió vaig sentir aquest mordaç comentari d’una amiga de la família: “Com s’ho fa quan menja fideus amb aquests bigotis? Quin fàstic!” Sempre que ha tornat a ser notícia, al veure la seva imatge no puc evitar recordar-me’n: “Mira, el dels fideus!”.

[Imatge: www.rtve.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!