The Reinvention Of Science Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance
Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez, Virginia L. Trimble
Desembre 2023
Pàgines: 502
ISBN: 978-1-80061-360-7 (softcover)
Editorial: World Scientific
Hic sunt dracones (aquí hi ha dracs) és una expressió que avisa de territoris perillosos o inexplorats. Prové d’una pràctica medieval de dibuixar il·lustracions de dracs i monstres marins en zones inexplorades dels confins dels mapes on es pensava que existien perills potencials.
Aparentment alguns d’aquests terribles animals imaginaris s’escaparen de les cartes marines i foren adoptats per la ciència per tal que aquesta poguera avançar. Aquests «dragons», tot i que no foren visibles o detectables en el seu temps, eren éssers que es consideraven necessaris per mantenir l’estabilitat del cosmos com el veien o l’entenien els filòsofs. L’existència d’aquestes entitats també permetia explicar, o almenys justificar, les observacions o experiments del moment. Una pràctica útil temporalment però, tanmateix, massa vegades aquests dracs acabaren sent dogmes arrelats que van dificultar el progrés.
The Reinvention Of Science, Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance, l’interessant llibre que han escrit els cosmòlegs Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez i Virginia Trimble, s’endinsa en el fascinant món de la creació del coneixement des d’una perspectiva innovadora, en què més que els personatges hi destaquen les idees, unes vegades genials i d’altres suportades pels dragons del dogma i la ignorància. És un text que detalla el flux de les idees que han portat a la civilització actual, però també ens explica com els errors, els passos en fals, les vacil·lacions, ens han fet avançar però també retrocedir en la formació de la ciència moderna. Perquè malgrat que sempre ens han contat l’evolució de la ciència de forma lineal, en realitat, és plena de corbes, d’atzucacs i de paranys.
Per trobar el camí correcte cap al coneixement va caldre que ens perdérem sovint. Així, per explicar el món es va adoptar el drac del geocentrisme, amb les esferes cristal·lines i epicicles, abans d’arribar a l’heliocentrisme; el foc del drac del flogist precedí l’arribada de la termodinàmica o una substància subtil com l’èter es creia que omplia l’univers abans que es descobrira la relativitat, exemples aquests, entre molts d’altres dragons, que els científics es trobaren pel camí i que es van haver d’abatre per poder avançar.
Estem en el segle XXI probablement en una situació similar amb l’energia fosca? ¿Potser siga realment un dragó, una entitat creada només per justificar les observacions? ¿Caldrà que l’espantem d’alguna manera per poder endinsar-nos en les zones inexplorades d’una nova física?
The reinvention of science és també un llibre de les persones que han fet i fan la ciència, amb els seus encerts, egos, tossuderia i de vegades fins i tot atacs despietats als qui proposaren teories alternatives. Però, sobretot, es trau a la llum el paper cada vegada més rellevant de les dones en la ciència. Així, al llarg de les pàgines coneixerem Mary Anning, la fundadora de la paleontologia; Marie Tharp, que dibuixà de mapes i descobrí la dorsal mesoatlàntica i la separació dels continents; Gerta Keller, que aconseguí reivindicar la teoria del vulcanisme per explicar l’extinció dels dinosaures; Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que demostrà l’existència de la matèria fosca, entre moltes altres pioneres científiques. La feina de moltes d’elles fou menyspreada, si no amagada i sovint usurpada per companys homes. I és que la ciència tampoc està lliure de persones dolentes, d’assetjament laboral, d’abús de poder i prejudicis de classe o de gènere. Que li ho pregunten a Alfred Wegener, l’explorador polar que fou ridiculitzat per la teoria de la deriva dels continents.
La lectura del llibre és un plaer intel·lectual i els autors, al llarg d’un viatge temporal a la cerca de dragons amagats, aconsegueixen demostrar de manera clara com progressa el coneixement científic, encara que algunes idees errònies poden aturar momentàniament aquest progrés i com, de vegades, persones que no s’ho mereixien s’emporten els honors. De vegades, cal que un Sant Jordi de la ciència mate el drac per fer possible que de la seua sang broten les roses del coneixement.
Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
I finalment arriba l’estiu. Acaba la primavera, seca però amb núvols sense pluja. Només aquests darrers dies hem tastat una pluja sense excessos només per aguantar una mica tot esperant l’aiguat de veritat. Els núvols persistents i la pols sahariana en suspensió han dificultat molt l’observació nocturna que ha batallat per veure algun objecte interessant entre boires. Aquests darrers dies sembla que les calorades ja han arribat avisant de la imminència de la temporada estiuenca. Tanmateix, per ser estrictes, des del punt de vista astronòmic, l’estiu comença en uns dies, el 20 de juny.
L’estiu comença ara per un pur atzar geomètric. L’òrbita de la Terra al voltant del Sol, corba que s’anomena eclíptica no és paral·lela a l’equador de la Terra. L’equador del nostre planeta està, de fet, inclinat uns 27,4º respecte a l’eclíptica, i, a causa d’aquest fet, al llarg de l’any la llum del Sol cau amb distinta inclinació sobre la superfície terrestre. I el dia 20 a les 22:40 el Sol assolirà la màxima separació de l’equador celeste o pla equatorial. Com a conseqüència, a migdia de l’endemà 21 de juny l’astre rei assolirà la màxima altura al cel a l’hemisferi nord, que en el nostre país serà d’uns 73º d’alçada. Serà el moment del solstici d’estiu, i el primer dia de l’estiu.
Posició de l’hemisferi nord de la Terra i Inclinació dels raigs solars per a la latitud de 40º (aprox. Castelló de la Plana) el 21 de juny. Nebraska Astronomy Applet Project.
Vist el moviment del Sol al llarg de l’any des d’un Terra estàtica notarem que el Sol puja i baixa. A l’hivern, per exemple, els rajos del Sol entren ben endins de les nostres llars, fet que indica que l’astre rei es troba ben baix i prop de l’horitzó. A l’estiu, per contra, la llum solar només entra per la finestra i baixant una mica la persiana és suficient per evitar el calor.
Moviment del Sol al llarg de l’any considerant la Terra estàtica.
I si ara recordem que la Terra gira sobre el seu eix en 24 hores,aquesta arribada al cim de la posició solar donarà com a resultat que l’arc recorregut durant les hores diürnes pel Sol al cel serà el més gran de l’any, com pot veure’s en la figura adjunta. Avui serà, per tant, el dia més llarg de l’any.
Esfera celeste. June solstice és el camí que recorre avui el Sol, dia del Solstici d’estiu.
El solstici d’estiu assenyala el dia en el Sol es troba més alt al cel. Les hores de llum són les més llargues de l’any i la nit és la més curta. A partir d’avui el Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues.
Aquests festes de la natura estaven sempre associades a alguna divinitat. Ja des d’època grega i romana, en aquesta diada era costum encendre grans pires per, d’una banda, ajudar al Sol que ja començava a perdre vigor i de l’altra a purificar totes les persones i camps. L’Església va cristianitzar la festa pagana associant-la a Sant Joan, que segons l’evangeli de Lluc va nàixer sis mesos abans que Jesús. Per aquesta raó la festa grossa d’entrada en l’estiu és la Nit de Sant Joan, desplaçada del dia exacte del Solstici per remodelacions modernes del calendari. I, per això mateix, no, la nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.
Imatge de capçalera: Rellotge de sol de Santa Maria degli Angeli en Roma: Solstici d’estiu del 21 juny 2013. Wikipedia Commons.
Un estudi recent sobre la tensió del Hubble, escrit pel premi Nobel de Física de 2011 Adam Riess i col·laboradors, ha llançat pólvora a la metxa d’una polèmica que es cuina al minut al centre neuràlgic de l’astronomia. Riess, que –cal insistir-hi– és un premi Nobel, tanca el treball amb aquesta frase: “Una vegada negats els errors de mesurament, allò que resta és la possibilitat real i apassionant que hàgem entès malament l’univers”. La frase és un tir amb fona.
En molts mitjans es posa l’accent que l’article de Riess manté i reforça la tensió de Hubble. Però l’opinió de molts astrònoms és que els seus resultats són tan ferms que amb aquests la tensió desapareix per donar lloc a una profunda crisi del model cosmològic, el que ens serveix per a explicar el cosmos. El cosmos tal com ens el contem.
L’article utilitza dades sobre l’expansió de l’univers obtingudes pel telescopi espacial James Webb, que confirmen els resultats prèviament aconseguits pel telescopi espacial Hubble (HST) sobre el valor de la constant de Hubble. És a dir, per als dos gegants tot concorda amb allò que s’espera. Però hi ha mesuraments que fins i tot posen els gegants en dubte.
L’expansió de l’univers
Edwin Powell Hubble i els seus col·laboradors, fa a penes cent anys, van ser els primers a revelar que l’univers és més o menys uniforme en totes les direccions i fins allà on els telescopis podien observar. Però també van descobrir que tot el sistema de galàxies estava expandint-se.
Aquell va ser un dels majors descobriments científics de tots els temps: l’equivalent modern a la revolució copernicana. A partir d’aquell moment, els astrònoms van començar a quantificar quant s’expandeix i a quin ritme ho fa, fins a establir la taxa actual d’expansió còsmica. Coneixent aquestes dades, és possible posar data al seu origen i contar la història implícita de l’univers.
La cerca de dos nombres
L’univers és gran, antic i irregular. Durant una gran part del segle passat, físics, astrònoms i cosmòlegs han utilitzat la teoria general de la relativitat d’Einstein i han dut a terme observacions cosmològiques per tractar d’esbrinar com de gran, antic i l’irregular és, a més de dilucidar si l’expansió còsmica continuarà per sempre o revertirà i esclafarà els nostres descendents més allunyats.
En 1970, l’ara difunt astrònom Allan Sandage va escriure un article molt citat en què assenyalava dos nombres que ens acosten a les respostes a aquestes preguntes, en cas que puguem mesurar-los i conèixer com canvien amb el temps còsmic. Aquests nombres són la constant de Hubble, H₀, i el paràmetre de desceleració, q₀.
El primer d’aquests dos nombres indica com de ràpid està expandint-se l’univers. El seu valor actual és la constant de Hubble, denotada per H₀ (per Hubble, que va reunir les primeres dades per a obtenir-ne el valor). Els astrònoms ho mesuren en unitats una miqueta estranyes (quilòmetres per segon per megaparsec, abreujat com a km/s/Mpc).
La discrepància en els mesuraments
Però avui dia tenim dues maneres per a determinar la taxa d’expansió còsmica actual. El mètode directe es basa a mesurar la velocitat de recessió i la distància a la qual es troben un gran nombre de galàxies. La llei de Hubble-Lemaître indica que el seu quocient és la constant de Hubble. Si el valor per a H₀ obtingut d’aquesta manera per Hubble hagués sigut correcte, l’univers tindria una edat de només uns dos mil milions d’anys: seria més jove que la Terra i que molts estels!
Des que es va enunciar fins al present, la relativitat general s’ha mantingut ferma, mentre que la interpretació de les observacions, una gran part pel treball iniciat per Sandage, ha permès incrementar notablement les distàncies estudiades i, en conseqüència, també l’escala de temps còsmic abastada.
Els tres passos per a mesurar la constant de Hubble: NASA, ESA, A. Feild (STScl), and A. Riess (STScl/JHU). Imatge del CMB, del satèl·lit Planck i de la seua anàlisi: ESA and the Planck Collaboration. Imatge de la història còsmica des del Big Bang : NASA/WMAP Science Team – Wikimedia Commons modificada per Cherkash. Imatges d’HST i del JWST : NASA/ESA/Hubble/CSA.
Conflicte manifest
Als qui recordem “els vells temps”, quan H₀ era 50 o 100 i les edats de l’univers, 20 o 10 mil milions d’anys, ens va alleujar veure que en 2002 H₀ s’assentava entorn de 72 km/s/Mpc segons els resultats del projecte clau de l’HST liderat per Wendy Freedman. Com a conseqüència, l’edat de l’univers quedava entorn de 13 800 milions d’anys. El valor actual obtingut per Riess i els seus col·legues usant aquest mètode és H₀ = 73,0 ± 1,0 km/s/Mpc.
Però, com hem anunciat, existeix un segon mètode per a obtenir el valor de H₀. Es pot inferir amb molta precisió de l’anàlisi detallada dels mapes del fons còsmic de microones (CMB per les seues sigles en anglès), la radiació romanent del Big Bang que va començar a viatjar fa uns 13 500 milions d’anys.
Les dades aconseguides pels equips científics dels satèl·lits Planck i WMAP s’han analitzat, en combinació amb altres dades cosmològiques, per obtenir els valors de diferents paràmetres que descriuen el nostre univers. Aquests valors per als paràmetres defineixen el que actualment coneixem com a model cosmològic estàndard. Alguns d’aquests estan relacionats amb el segon dels nombres de Sandage, aleshores anomenat paràmetre de desacceleració (el valor de la qual és negatiu si l’expansió còsmica està accelerant-se, com apunten les observacions).
El que fan els cosmòlegs amb aquestes dades és determinar l’estat de l’univers poc després del Big Bang i, fent ús del model cosmològic, predir el que valdrà avui la constant de Hubble. El valor estimat amb aquest mètode és H₀ = 67,4 ± 0,5 km/s/Mpc.
Amb la millora les tècniques d’observació, les barres d’error de tots dos mètodes han anat reduint-se. I, havent-se fet més precises les dues maneres de mesurar H₀, han començat a proporcionar valors significativament diferents. D’aquesta discrepància, se’n diu “tensió de Hubble”: alguna cosa no hi encaixa.
Per trobar la solució, o bé s’invoca una nova física que modifique la relativitat general (que funciona tremendament bé en tota la resta) o bé s’argumenta que alguns dels dos conjunts d’observacions (o la seua interpretació) és incorrecte. O, no cal dir-ho, ambdues coses alhora.
Una cosa més profunda
La visió conservadora és que qualsevol possible explicació hauria de caure dins del marc del nostre model cosmològic estàndard. Per exemple, podria ocórrer que encara no entenguem completament les implicacions de l’estructura a gran escala en què estem immersos, el supercúmul de Laniakea, així com tampoc la nostra proximitat al Buit Local.
Laniakea, el nostre supercúmul local. La nostra galàxia (punt blau) és simplement una entre les aproximadament 100 000 galàxies que conté el supercúmul. Cortesia de R. Brent Tully, Hélène Courtois, Yehuda Hoffman i Daniel Pomarède, CC BY
Si finalment no es confirmés una explicació tan plausible, ens enfrontaríem a la possibilitat que el nostre model estàndard necessite una revisió fonamental. I aquesta és una apassionant oportunitat per a l’especulació.
En una revisió recent, Licia Verde i els seus col·laboradors recorren aquest mateix camí quan asseguren:
Hem de reconèixer que el model ΛCDM, tot i les seues profundes connexions amb la física fonamental i malgrat tots els seus èxits, és en darrera instància fenomenològic. Estableix un marc sòlid en què, tanmateix, resten qüestions fonamentals sense resoldre. L’energia fosca i la matèria fosca són components ad hoc.
Afirmen que no és desgavellat pensar que, igual que els epicicles o l’èter luminífer en el passat, la matèria i l’energia fosques podrien ser substituïdes per una cosa molt més profunda.
Hi ha molts exemples en la història de la ciència en què han sorgit dilemes d’aquest tipus. En recollim alguns en The Reinvention of Science. Slaying the Dragons of Dogma and Ignorance. Per exemple, en el segle XIX, per a explicar l’excés en el desplaçament del periheli del planeta Mercuri, es van proposar diferents entitats: un planeta dins de l’òrbita de Mercuri que va rebre el nom de Vulcà, un anell d’asteroides que també era intramercurial, un sol prou aplatat, un impuls degut a l’èter, així com desviacions de la llei de la gravetat de Newton als voltants del Sol, com va proposar Simon Newcomb en 1906. Tots aquests “dracs” postulats en el seu moment van ser derrotats pels qui van acceptar la relativitat general d’Einstein en 1917.
La tal cosa “una miqueta més profunda” podria ser, per exemple, que hàgem d’abandonar la suposició que l’energia fosca es distribueix uniformement per tot l’espai. Alternativament, es podria argumentar que la matèria fosca té alguna propietat estranya que actualment desconeixem. La nostra ignorància sobre aquestes dues grans incògnites permet que la nostra imaginació divague lliurement.
I tot això és la raó que hi ha darrere la frase lapidària de Riess: “Una vegada negats els errors de mesurament, allò que resta és la possibilitat real i apassionant que hàgem entès malament l’univers”.
Aquesta frase ens recorda un poc la famosa citació de Sir Arthur Conan Doyle en El signe dels quatre, quan Sherlock Holmes afirma:
“Quan s’ha descartat l’impossible, allò que resta, per improbable que siga, ha de ser la veritat”.
El cantant Pau Alabajos ha presentat el llibre biogràfic “Vicent Andrés Estellés, la veu d’un poble” en el Bar Musical de Tavernes de la Valldigna davant la cinquantena de persones que han assistit a l’esmorzar popular dins de les activitats del Centenari d’Estellés (100 d’Estellés) organitzat per l’agrupació Gorg. Durant l’esmorzar s’han llegit alguns poemes i, fins i tot, cantat alguna obra de cant d’estil.
La presentadora de l’acte Rosa Magraner, professora de valencià, ha manifestat que la lectura del llibre li ha recordat els seus contactes amb el professor Sanchis Guarner durant els anys de facultat en plena Batalla de València. Ha recordat com li enviaren una carta bomba que s’arribà a desactivar, però 15 dies després el professor moria d’un atac de cor. Comentava quan d’afectat va veure Vicent Andrés Estellés en el soterrar. I és que al nostre poeta el feren patir molt i fins i tot hagué d’exiliar-se lluny de la capital, al cor de la Ribera.
El llibre, que alterna text i versos, està estructurat cronològicament en capítols dedicats a poblacions que foren importants en la trajectòria personal del poeta de Burjassot. Així apareix Burjassot, on passà la infantesa; València on treballà i conegué la dona; Sueca, el poble de Fuster; Xàtiva, el de Raimon o Alginet on viu Josep Lozano que engegà fa anys les Festes Estellés a la manera de les que es fan a Escòcia amb el poeta Robert Burns, passant per Alcoi, el poble del seu amic l’Ovidi, per acabar a Vila-real, on reivindica que les noves generacions més joves d’artistes han de continuar immortalitzar els versos estellesians a través de les seus cançons.
Per la seua part Pau Alabajos ens contà que el llibre biogràfic “Vicent Andrés Estellés, la veu d’un poble” (2024) va ser un encàrrec de l’editorial Sembra per commemorar l’any del centenari del poeta. Pau recordà que se sorprengué que el nostre poeta no tinguera encara cap biografia. Articles acadèmics molts, però no un recorregut per la seua vida connectada amb els seus versos.Així i tot, considera que sí que s’hauria de fer algun dia un treball acadèmic rigorós sobre la vida d’Estellés.
Li va fer molta il·lusió el projecte, després de dos discos dedicats al poeta el 2013 (Pau Alabajos diu Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estellés) i el 2018 (Ciutat a cau d’orella) ara va rodant pel País Valencià el nou disc “La paraula viva i amarga”.
La recerca d’informació el va portar a contactar amb la família, amb la seua filla Carmina, que li va permetre tindre accés als documents més íntims. I d’aquesta manera va poder entendre millor alguns poemes en tindre a l’abast dades més sensibles. Pau ha volgut fer una biografia en relació a l’emoció. El llibre, a més, és un llibre divulgatiu, amb un peu a l’aula, per aproximar els estudiants més joves a l’obra d’Estellés, però l’altre peu a la llibreria i a la biblioteca per a un públic més general.
En conjunt, no és una biografia a l’ús, però com hem dit ofereix una vessant cronològica relacionada amb els pobles que en foren parts fonamentals de la seua vida, com ja va fer Vicent Andrés Estellés en el “Mural del País Valencià” inspirat en Pablo Neruda i el seu “Canto General”.
De Vicent Andrés Estellés cal recordar el seu compromís cívic i social. I ho va fer quan era més difícil, en ple franquisme. I treballant en el diari Las Provincias, veu injustícies que no podrà publicar i, per tant, ho abocarà tot a la poesia. A més la família pateix un trasbals terrible en morir la seua filla Isabel als 3 mesos. D’aquest drama eixirà “Coral Romput”.
A l’any 1978 va rebre el premi de les Lletres Catalanes i, com a represalia, el tiren del diari i de la casa de Micer Mascó on vivia que era del diari. Es refugien a l’apartament del Perelló mentre a Burjassot li fan un homenatge descobrint un bust que la mateixa nit serà vandalitzat i llençat a la séquia.Tanmateix trobà refugi a Benimodo (la Ribera Alta) lluny de les violències de la Batalla de València i allí, tranquil i estimat per poble, passà els últims anys de la seua vida.
Vicent Andrés Estellés, el poeta del poble, el qui millor ha arribat a la gent, escrivia en un llenguatge planer de les emocions més profundes de l’esser humà, del dolor, de la pèrdua, l’amor i el compromís cívic.
L’acte ha acabat amb una actuació de Pau Alabajos en el que ha cantat i recitat alguns dels poemes més coneguts i estimats d’Estellés, com “Sonata a Isabel”, “Els amants” o Assumiràs la veu d’un poble.
Enfilem el darrer mes de la primavera i els primers dies de l’estiu. Sense pluja per ací, llevat d’unes minses gotes que han mullat el carrer, els núvols persistents no ens deixen veure el cel nocturn. Així que tenim de tot el pitjor, sense pluja i sense estrelles a la nit. I tot esperant si torna l’aurora boreal ara que la gran regió activa solar AR3664 ha sobreviscut a la rotació del Sol i torna a ser visible al disc solar.
Respecte a l’observació dels planetes en aquest mes poca cosa podrem veure en la primera part de la nit. Tots els planetes continuen a la dreta del Sol i, per tant, només seran visibles abans de l’alba. Només Mercuri guaitarà per l’horitzó oest els últims dies del mes.
La primavera acabarà el 20 de juny. Serà el dia del solstici d’estiu. Benvingut estiu.
Planetes
L’observació dels planetes serà difícil durant el mes ja que només hi seran visibles en les últimes hores de la nit, poc abans de l’alba, mirant cap a l’est. Formaran un alineament d’objectes, des del més separat del Sol, Saturn, cap a l’oest, fins a Venus i Mercuri molt prop del Sol i de l’horitzó.
Alineament dels planetes la matinada del 24 de juny 2024, 6:00 h. Venus i Mercuri ja han passat per darrere del Sol i son ara vespertins. Wikipedia.
Saturn, el més separat de l’horitzó en les hores anteriors a l’eixida del Sol, apareixerà per l’est a partir de les 3 de la matinada els primers dies del mes i a les 2 a mitjan mes. Serà durant les últimes nits de juny quan el podrem veure més aviat, cap a la 1:30 de la matinada. Per tant, durant juliol i agost Saturn serà visible abans de la mitjanit. La matinada del 27 de juny una Lluna minvant s’acostarà al planeta, cosa que permetrà fer-los una bonica foto eixint tots junts per la mar cap a les 1:30.
Saturn ix amb una Lluna minvant per l’est la matinada del 27 de juny 2024 a la 1:30 h. Wikipedia.
Els altres planetes Júpiter, Venus i Mercuri es troben molt prop de l’horitzó est i seran molt difícils de veure enmig de la llüissor solar. Els primers dies del mes, els 4 i 5 de juny, Júpiter i Mercuri estaran molt prop però només amb sort podreu admirar-los. Però passats els dies Júpiter s’anirà separant del Sol i cada vegada serà més fàcil veure’l. Al final del mes serà el rei del cel de la matinada.
Entre mig d’aquests dos, Mart serà visitat per la Lluna minvant la nit del 2 al 3 de juny.
Conjunció de Mart amb la Lluna. 3 juny 2024, 6:00. Wikipedia.
El dia 4 de juny Venus se situarà en el punt de conjunció superior solar, és a dir, amb la Terra, el Sol i Venus alineats. Aquell dia el planeta passarà per darrere de la nostra estrella a només 0° 03´ del centre del disc solar. En aquest moment se situarà en el punt més llunyà de la Terra a 1,74 ua. Venus deixarà llavors de ser un objecte matutí per ser-ne un vespertí. Però no se separarà encara prou del Sol per deixar-se veure durant el mes de juny al capvespre.
Finalment el 14 de juny Mercuri també passarà per darrere del Sol i es trobarà en conjunció superior solar. Mercuri passarà a només 0° 56´ del centre del disc solar. En aquest moment se situarà en el punt més llunyà de la Terra a 1,32 ua. Mercuri deixarà de ser un objecte matutí per a ser-ne un vespertí. El planeta sí que es deixarà veure breument els darrers capvespres del mes si mirem cap a l’oest després de la posta de Sol.
El planeta Mercuri es deixa veure breument al capvespre els darrers dies de juny. 30 juny 2024 22:00. Wikipedia.
Pluges d’estels
A més tindrem diverses dues pluges d’estels, els Boòtids i els Ariètids.
La pluja d’estels dels Ariètids assolirà el màxim el 10 de juny. Amb una activitat des del 22 de maig al 2 de juliol, la seua taxa de meteors sol ser d’uns 50 meteors per hora. Com el seu nom indica, el radiant es troba en la direcció de la constel·lació d’Àries. La font de la pluja és desconeguda, però els científics creuen que està relacionada amb l’asteroide 1566 Ícar, tot i que l’òrbita pot correspondre també al cometa 96P/Machholz.
La pluja d’estels dels Boòtids assolirà el màxim del 27 de juny. Amb una activitat entre el 22 de juny al 2 de juliol, la taxa de meteors és molt variable. Normalment és molt feble, d’1 o 2 meteors per hora però de vegades s’han observat esclats ocasionals, com el darrer l’any 1998, quan la taxa va arribar a 100. El radiant es troba en la direcció de la constel·lació del Bover. El cos celeste responsable de la pluja ha estat identificat com el cometa 7P/Pons-Winnecke.
Solstici d’estiu
La primavera acaba el 20 juny a les 22: 40 quan el Sol, en el seu camí aparent sobre l’eclíptica, arribe al seu punt més alt al cel, a 27º 27′ per damunt de l’equador celeste. Serà el moment del solstici d’estiu. Al migdia solar del 21 de juny el Sol assolirà uns 74º d’alçada a la Safor.
1.- Gemini North es troba a una altitud d’uns 4.200 metres a Maunakea, Hawaii. Les Cloud Cams nocturnes de Gemini North van poder capturar els extraordinaris fenòmens de llum que es veuen a la part dreta de la imatge. Presenta els fenòmens de llamps anomenats descàrregues super-atmosfèriques vermelles. Es distingeixen pel seu color i també per la direcció en què xoquen. Les llums vermelles i blaves baixen de 50 a 90 quilòmetres cap a la part superior de la coberta dels núvols. És extremadament difícil capturar aquests fenòmens amb la càmera i més encara des d’aquesta perspectiva única. Aquesta imatge va ser presa el 24 de juliol de 2017. Wikipedia Commons.
The Reinvention Of Science
