Avui fa exactament 2 mesos i 12 dies que vaig anar a la perruqueria per última vegada (guardo el tiquet, per això ho sé amb precisió). La crescuda lenta però inexorable del cabell és la prova més evident de la deixadesa física a què ens ha obligat el confinament. Impossible autotallar-se’ls sense obtenir resultats catastròfics.
A mi tampoc m’ha agradat que la xifra exacta de mascaretes servides pel “gobierno de España” sigui de 1.714.000. Crec que ho han fet a posta. M’imagino algun tèrbol funcionari madrileny decidint-ho i compartint-ho amb la pandilla de col·laboradors que li hauran rigut llefiscosament la gràcia. Dit això, des del nostre bàndol no calia mossegar
Tot el dia que ens ha plogut, almenys on visc jo. A fora al carrer, vull dir. Afortunadament, perquè l’espectacle d’una jornada amb un sol radiant i un cel blau combinat amb la impossibilitat de sortir al camp a menjar la mona, com fan molts, hagués estat un escenari francament depriment. Aquest any m’he quedat
Tindrà alguna cosa a veure la Pasqua amb la crisi sanitària i el confinament? La Pasqua religiosa significa “pas”. Per als cristians simbolitza l’arribada de la primavera i la commemoració de la resurrecció de Jesús; per als jueus, el pas de la Mar Morta, cap a la llibertat i la terra promesa. Res més lluny
La Setmana Santa és propícia per fer petits viatges. Escapades, en diuen. Enguany els viatges, les escapades i fins i tot les passejades pel barri ens les hem de pintar a l’oli. Prohibit sortir al carrer si no és per anar al súper, a la farmàcia o a passejar el gos, excepte aquesta minoria d’imbècils,
Si avui fos un Divendres Sant normal, faltarien poques hores perquè s’iniciés la Processó del Sant Enterrament de Tarragona. Prèviament, havent dinat, els armats haurien recollit els passos, instal·lats en diferents esglésies i edificis de la ciutat, i els haurien acompanyat a la plaça del Rei, d’on sortiria la comitiva. Si fos un Divendres Sant
Des de la meva tendra infància m’he sentit atret pels calendaris. Segons explicava ma mare, era una criatura de pocs anys i no només me’ls feia jo mateix sinó que era capaç de calcular mentalment, amb rapidesa i sense marge d’error, quin dia de la setmana seria una data futura triada a l’atzar. Una mica
A la ciutat xinesa de Wuhan, origen de la pandèmia del coronavirus, acaben d’aixecar definitivament el confinament a què estava sotmesa la població. Amb algunes excepcions, els 8 milions d’habitants d’aquella ciutat (sense comptar l’àrea metropolitana) ja tenen llibertat (relativa, estem parlant de la Xina) per moure’s, entrar i sortir-hi. I una de les maneres
Que bé que va el confinament per fer determinades activitats a casa. L’altre dia vaig posar una mica d’ordre a les mils de postals que he anat acumulant al llarg de la meva vida. Per caràcter i per formació acadèmica, sóc de guardar-ho tot (papers, retalls de premsa, publicacions, postals, records de viatge, propaganda electoral…)
Sembla mentida com passa el temps, però és que avui comença la quarta setmana de confinament, que podria ser l’última segons què decideixin les forces vives de les dues administracions. Temps més que suficient com per haver-se adaptat a la nova situació i haver entrat en una normalitat no prevista. Com que sóc persona casolana
Part del meu mati dominical ha consistir en convertir el meu balcó (en realitat, el lloc de rentar i estendre la roba) en un improvisat solàrium. Calia aprofitar que l’astre rei (a aquest sí que devem lleialtat i obediència) es deixa veure unes quantes hores abans no es pon a l’edifici del costat. Dit i
“Posa’t-la, posa-l’hi. Espero haver posat bé els pronoms”. Així començava l’apunt d’ahir. Vint-i-quatre hores després, he de corregir-ho. És posa-te-la, posa-la-hi. L’alarma m’ha saltat amb l’article d’Albert Om de l’Ara d’avui, que em copia el títol, només que el d’ell està ben escrit. Un punt de suficiència em va dur a no comprovar-ne la correcció, quan tothom
Espero haver posat bé els pronoms. Parlo de la mascareta, l’objecte que és protagonista central de l’actualitat des de fa ja dos mesos ben bons. Després de molts missatges a vegades contradictoris, que si és útil, que si no, que l’han de portar uns, que l’han de portar els altres… avui treuen noves instruccions recomanant
He dubtat molts dies abans de publicar l’apunt d’avui, però finalment m’hi he decidit. Els blocs també són una bona manera de verbalitzar per escrit (si això és lògicament possible) els conflictes personals que les circumstàncies de la vida i del món que ens rodeja fa aflorar inevitablement. Parlo de conflictes senzills, clar. Aquests dies,
He invertit algunes de les darreres hores sobreres a una activitat ben innòcua, reposada i plaent, més típica de jubilat que de persona més o menys activa i dinàmica, que se suposa que és el que sóc. M’he dedicat a organitzar la meva col·lecció de postals. Col·lecciono aquestes targetes des de temps immemorial. La meva