Les aigües turbulentes

He dubtat molts dies abans de publicar l’apunt d’avui, però finalment m’hi he decidit. Els blocs també són una bona manera de verbalitzar per escrit (si això és lògicament possible) els conflictes personals que les circumstàncies de la vida i del món que ens rodeja fa aflorar inevitablement. Parlo de conflictes senzills, clar.

Aquests dies, en les rodes de premsa espanyoles televisades, juntament amb els ministres, els policies i l’inefable Fernando Simón, s’ha fet popular la figura del general Villarroya, cap de l’Estat Major. Les seves intervencions, a mig camí entre la lletania de notícies i l’arenga militar, com a portaveu de l’exèrcit espanyol l’han convertit en objectiu inevitable de crítiques i desqualificacions. Segons les succintes notes biogràfiques que han fornit els mitjans, el general Villarroya va néixer a la Galera, al Montsià, i va ingressar a l’Acadèmia de l‘Aire just després de morir el dictador, però silencien que durant uns anys va viure a Tarragona, ciutat on fa mig segle el vaig conèixer i amb qui vaig mantenir una curta però bona amistat. Quan va iniciar la seva aventura professional vaig perdre el contacte amb ell.

Em saben greu alguns dels vituperis que està rebent el Miquel Àngel, m’incomoden d’alguna manera, i em pregunto fins a quin punt està fermament convençut del que afirma a les rodes de premsa o més aviat expressa, amb disciplina castrense, un punt de vista compartit amb el govern espanyol i el conjunt de l’exèrcit, perquè pel que recordo d’ell era una persona ben poc identificada amb el que tòpicament entenem com un militar espanyol, sinó tot el contrari, un noi madur, de caràcter alegre (sempre explicava acudits), sense inclinacions polítiques remarcables, aficionat als avions (segurament la raó que decidí la seva vocació militar i no cap altra) i lector d’uns còmics protagonitzats pel pilot Michel Tanguy (dibuixats, oh sorpresa, pel recentment desaparegut Uderzo), avui bastant oblidats.

Evidentment en mig segle les persones poden evolucionar i canviar les seves idees, els seus sentiments de pertinença, els seus interessos o els seus cercles socials, i no hi tinc res a dir, però quan veig per la tele algun tall de veu del Miquel Àngel (naturalment, no miro mai les rodes de premsa), em grinyola sentir les coses que diu, diametralment oposades a la meva manera de creure i de pensar. Tot i això, encara he de dir una cosa al seu favor: se li ha criticat molt que sempre parli de que “això és una guerra” i que “tots som soldats contra el virus”, afirmacions que també fan servir diàriament tots els col·lectius que tenen alguna cosa a dir sobre el monotema d’aquestes setmanes, polítics, pensadors, metges, investigadors, periodistes… perquè es tracta, com tothom sap, d’una metàfora ben recurrent. Sobren els esgarips.

On sí que la crítica ha de ser implacable és en l’actuació d’aquestes coses denominades UME, les unitats que s’han dedicat aquests dies a “ajudar” en tasques logístiques, però de la manera més potinera possible: desinfectant aeroports quan no calia, fent veure que muntaven hospitals i llits de campanya (fent-se la foto, més aviat), arrogant-se competències que no els pertoquen (per molt estat d’alarma que hi hagi) i, en fi, muntant numerets de desfilada i arriada d’estanquera, com als vells temps. Derecha!… ains!

[Imatge: pinterest]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!