Les aigües turbulentes

Avui fa exactament 2 mesos i 12 dies que vaig anar a la perruqueria per última vegada (guardo el tiquet, per això ho sé amb precisió). La crescuda lenta però inexorable del cabell és la prova més evident de la deixadesa física a què ens ha obligat el confinament. Impossible autotallar-se’ls sense obtenir resultats catastròfics. Millor rentar-se’ls bé i aplicar-los una mica de gomina per estar presentable quan vaig a recollir el diari o llençar la brossa.

Quan ens deixin anar (calculo abans de l’estiu) hi haurà oberbooking a totes les barberies. Pel que fa a mi demanaré hora a la meva de fa anys, la París, al carrer Prat de la Riba, de Tarragona. Un establiment amb una certa solera. Fa com trenta anys que no s’hi renova res, amb la seva decoració vintage, els seus seients d’skay, les seves revistes endarrerides (Interviu i altres) i el seu fil musical amb èxits de quan els altres Pactes de la Moncloa. El perruquer és molt bon professional i, el que és el millor, no parla gaire, de manera que em deixa volar amb els meus pensaments mentre deixo que passi la maquineta pels costats i la navalla per les patilles.

Mentiria si digués que m’agrada anar a tallar-me el pèl. No crec que li entusiasmi a ningú, però quan era petit vaig agafar a aquests establiments una certa mania. L’ambient de llavors, anys 60, aquelles cadires com ortopèdiques que pujaven i baixaven, aquelles primitives eines de tall, em recordaven un quiròfan o una sala d’operacions, en definitiva, un lloc on et podien fer mal d’alguna manera. I mira que els perruquers de la barberia barcelonina on ens portaven a mi i als meus germans eren unes persones encantadores, començant per l’amo, el senyor Joan. Estava situada al carrer València, diria que entre Nàpols i Sicília. Molt em temo que ja no existeix. Conforme em vaig fer gran, vaig saber normalitzar la situació. Quan em feia tallar el cabell a l’Antonieta Agustí del carrer Unió, allò ja era una altra cosa: orientació unisex (molt de moda fa anys, avui no tant), decoració sofisticada, rentacaps, consells personalitzats, etc.

Ben pensat, ja sé per què no m’entusiasma fer-me tallar els cabells. És el mateix que planxar camises: les planxes perquè s’arruguin després, et talles els cabells perquè tornin a créixer, sense cap utilitat aparent. Pràctic com sóc, no ho suporto.

[Imatge: taringa.net]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!