Tot el dia que ens ha plogut, almenys on visc jo. A fora al carrer, vull dir. Afortunadament, perquè l’espectacle d’una jornada amb un sol radiant i un cel blau combinat amb la impossibilitat de sortir al camp a menjar la mona, com fan molts, hagués estat un escenari francament depriment.
Aquest any m’he quedat sense mona. Ja no tinc padrins i no em puc reunir amb la família per compartir-ne una. Tampoc se m’ha passat pel cap elaborar-la personalment, per dues raons: la meva expertesa fent postres s’aproxima a zero i, pel que he llegit, els ingredients bàsics per fer pastissos van més buscats que el paper higiènic o les mascaretes.
Però no em puc queixar. Des de ben petit, a Barcelona estant, rebia puntualment de part del padrí una mona de la pastisseria dels Àngels, a l’avinguda Príncep d’Astúries (ignoro si encara existeix). El padrí ens va deixar massa aviat però anys més tard la padrina va reprendre aquesta tradició ja a Tarragona, mentre va poder. Mones de mantega i xocolata, de melmelada i confitura, ous de xocolata… un any em va sorprendre amb una mona tradicional, un tortell amb ous durs. Mai no han faltat figuretes i plomes de colors.
Com el tortell de Reis o la coca de Sant Joan, la mona és d’aquelles postres que ens lliga al passat, a la memòria de la nostra infància, però també al futur, amb la seva exigència de preservar-ne la tradició. Una tradició que ha de passar, lògicament, per l’elaboració artesanal i venda en pastisseries. Res de bolleria industrial venuda als supermercats de qualsevol manera. És un altre dels molts compromisos que tots hauríem de prendre quan es vagi aclarint el panorama: visitar amb més assiduïtat les botigues i comerços de prop de casa, i fer-hi gasto. Ja ho necessitaven abans del virus: imaginem-nos-ho ara, que hauran patit un mes i mig de tancament, pel cap baix.
(Imatge: catalunyacuina.com)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!