Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (1)

0

[Em presento a candidat de Solidaritat Catalana dissabte que ve. Tota candidatura té el seu programa electoral. La meva no arriba a tant, però si que disposa d’un document on exposo idees, compromisos i propostes. És un brainstorming elaborat precipitadament. Que ningú hi busqui mancances, incoherències o tres peus al gat, perquè hi són, ja us ho dic jo. Ho publicaré en capítols.]

La nació

 

Catalunya, com a nació que és, necessita un estat propi per disposar dels seus recursos econòmics, decidir sobre les seves infraestructu-res, protegir la seva llengua i la seva cultura, i aportar el millor d’ella al món. Crec que Solidaritat Catalana per la Independència és la millor opció per arribar a tenir aquest estat propi. Algunes opcions polítiques s’auto anomenen sobiranistes o partidàries del “dret a decidir”, però la difusa idea d’independència que proposen es perd en un horitzó incert. Altres opcions sí són independentistes però única-ment prometen un referèndum que en la pràctica ja han evitat en el passat. Per fi, hi ha propostes partidàries de la proclamació d’un estat, però la seva curta trajectòria i la manera de confeccionar les candidatures no s’adiuen amb la regeneració democràtica que diuen recolzar. Em comprometo a:

 

  • Proclamar la independència la propera legislatura
  • Si això no fos possible, treballar per fer créixer el projecte independentista
  • No donar suport a cap govern on participin partits d’obediència espanyola

 

La llengua i la cultura, els principals trets nacionals, sobreviuen enfrontades a multitud d’enemics, interns i externs. La concepció unitària dels estats espanyol i francès, la globalització (amb la seva uniformització cultural, de costums i de maneres de viure), una falsa concepció del progressisme, cert turisme, l’autorepressió o la indiferència de part de la població són alguns dels factors que frenen la normalització de la nostra llengua i de la nostra realitat cultural folklòrica, gastronòmica, etc. Proposo:

 

  • Augment dels recursos dedicats a la normalització lingüística, a l’aprenantge i a l’afavoriment de la socialització, especialment amb la immigració.
  • Aplicació de la normativa lingüística, que ha de ser més preventiva que punitiva.
  • Clàusules lingüístiques en contractes o convenis públics i en concessió de subvencions o ajuts, i control efectiu del seu compliment.

Acte de Solidaritat Catalana a Reus

0

Aquest vespre, el Teatre Bartrina de Reus (un magnífic teatre dels de tota la vida) s’ha omplert per fer la presentació de Solidaritat Catalana. L’acte ha sigut molt càlid, en tots els sentits: fotia una calor que t’hi mories, però ha valgut la pena compartir caliu amb centenars i centenars de ciutadans de les comarques dites meridionals. Han intervingut el que ja es coneix popularment com “els tres tenors” i cap d’ells ha desafinat gens ni mica, al contrari, s’ha posat el públic a la butxaca.

Ha obert foc Uriel Bertran, aquell noi que fa uns anys ja apuntava maneres i que s’ha convertit en un polític (en el bon sentit de la paraula) de primera magnitud: gest segur, idees clares, puntet de rebel·lia i jove maduresa. Ha pres el relleu Alfons López Tena, que ja s’ha disculpat d’entrada perquè no tenia res a fer al mig d’un entrepà entre Uriel i Laporta. Efectivament, els primers minuts de la seva intervenció han resultat un pelet àrids: li ha sortit el notari que porta a dins i ha començat a parlar-nos de reglaments, sistemes de votació, llistes obertes, reformes legals… Però s’ha anat escalfant i ha entrat a matar amb la política pura i dura. Molt celebrada ha estat la seva ironia quan ha afirmat que els zamorans (per dir algun lloc) anirien a votar que “sí” a una reforma constitucional que permetria als catalans tenir unes pensions més dignes. Ovació.

Finalment ha estat el torn de Joan Laporta. Malgrat la calor, encorbatat, estil presidenciable. I presidencial ha estat la seva intervenció, perquè tant implícitament com explícita ha deixat clar que vol i se sent en condicions de governar el país. Així es farà gran Solidaritat, amb la confiança de que ja juga a primera divisió. Inevitables referències al seu club de futbol: ha afirmat immodestament (i tots li hem perdonat) que ell va fer el millor Barça de la història i que ara posa el seu prestigi a una causa cívica, cosa que altres presidents no han fet mai i que alguns ja li retreuen.

L’acte ha acabat amb tots els precandidats de la demarcació (servidor inclòs) a dalt de l’escenari, cantant Els Segadors i intercanviant aplaudiments amb el públic assistent.

Quan, de tornada, anava a pagar al caixer del pàrquing, la casualitat ha fet que em trobés davant Joan Laporta fent el mateix. En broma he comentat:

– mira, el senyor Laporta també s’ha de pagar el pàrquing…

I ell ha contestat:

– és que qui paga descansa… el problema no és pagar sinó que et robin…

En què estaria pensant l’expresident del Barça?