Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
De jove era molt anti-nuclear i, al contrari d’altres causes diguem-ne “progres”, continuo essent-ho. Potser és l’enyorament d’epoques passades, quan aquest debat era molt més viu, tothom n’estava en contra i tothom lluïa el famós sol rient (parlo de finals dels 70), el cas és que continuo rebutjant l’aposta per l’energia nuclear. Dit d’una altra manera, continuo sense sentir argumentacions convincents al seu favor.
La decisió de l’Ajuntament d’Ascó d’optar a acollir un cementiri nuclear, de plena actualitat, no compta amb el meu suport, doncs. De tots els arguments ideològics o tècnics en contra de l’energia nuclear, el que recordo (quan ho seguia amb més interès) com a més contundent i irrebatible era el dels residus. Que em perdonin els entesos per ficar-me en terrenys que no domino, però pel que jo sé, aquests residus tarden centenars o milers d’anys a perdre la seva radiactivitat i a deixar de ser perillosos per persones, animals i plantes. Una hipoteca ben galdosa per als nostres descendents, no trobeu?
No. Ascó no té cap necessitat d’acollir aquesta tètrica instal·lació que, per més inri, tothom anomena “cementiri”. Les comarques de la zona, amb quatre centrals, ja han cobert amb escreix la seva quota. I si és absolutament necessari un cementiri nuclear, que el fotin a una altra banda. Que ja està bé la broma.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dius: “aquests residus tarden centenars o milers d’anys a perdre la seva
radiactivitat i a deixar de ser perillosos per persones, animals i
plantes”. Tens tota la raó, però hi ha molts residus que diariament llencem al medi ambient sense cap control ni precaució, com ara els que contenen plom i mercuri (per exemple bateries de cotxe i piles) o els de compostos orgànics tòxics, que no és que necessitin milers d’anys per perdre la seva toxicitat, sinó que no la perdran mai pels segles dels segles, perquè no es desintegren com els radioactius. Per tant, és incongruent oposar-se al magatzematge controlat dels uns i deixar que els altres es llencin al medi ambient sense cap control. Hi ha mitjans per mesurar en tot moment el nivell radioactiu de l’ambient (i de fet els governs, inclòs el català, tenen xarxes de mesura de les radiacions ambientals), en canvi, no passa el mateix amb els aliments que puguin contenir elements pesants, perquè el mostreig no és tan exhaustiu i el mal es veu quan arriba el primer mal de ventre.
Recordeu la versió que la Trinca va fer del Danubi Blau? En un dels passatges diuen: “L’Ebre vist del mar és blanc nuclear”.
Què vol dir “blanc nuclear”? Doncs simplement és un eslògan publicitari. Temps era temps l’energia nuclear tenia bona premsa, i una coneguda marca de detergents per a la roba va adoptar la frase per a remarcar la força netejadora del producte, i la va acompanyar d’un logo basat en la representació esquemàtica habitual del nucli i els orbitals de l’àtom.
Un bon dia l’energia nuclear va començar, sobtadament, a tenir mala premsa, i l’eslògan “blanc nuclear” va passar a millor vida. L’expressió havia esdevingut negativa, i la Trinca ja va profitar-la com a símbol de contaminació.
Però la marca de detergent no ha renunciat del tot al logo; simplement l’ha dissimulat: en el lloc del nucli atòmic hi ha posat la denominació de la marca, de manera que els tres orbitals representats com a teló de fons poden ésser interpretats com un simple motiu decoratiu. Si no en sou consumidors habituals, aneu a qualsevol supermercat i mireu-ho.
Què vull dir amb tot això? Que no ens hem de guiar per la popularitat o impopularitat dels conceptes tècnics. Avui la impopularitat màxima correspon al diòxid de carboni, com fa uns anys era dels halohidrocarburs, però amb tot la de l’energia nuclear de moment s’ha mantingut.
Caldria racionalitzar els conceptes, atendre a criteris científics i tècnics solvents i no deixar-nos guiar per modes que, com veiem, són passatgeres.