Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

25 de juliol de 2008
0 comentaris

Tres escapades d’estiu (i 3: Alacant)

No coneixia gens el sud del país (fa molts anys no vaig passar de Gandia) i, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i l’Euromed per Tarragona, em vaig dir “tito, cap a Alacant”.

El viatge en ferrocarril no és digne de comentari, ni a l’anar ni al tornar. Puntual (oh!), fins i tot ens donen caramels. L’única peculiaritat és que quan passa per l’estació de València, que és terminal, el tren fa el recorregut fins Alacant a l’inrevés, de manera que viatgem de cul com si diguéssim.

Alacant se’m presenta com una ciutat tòpicament mediterrània: és lluminosa, blava, plena de palmeres… El primer punt d’interès és la famosa platja del Postiguet (“La manta al coll i el cavasset…”), plena de gent tot i ser relativament aviat. Davant per davant es troba el que més m’interessava de veure: l’última parada del tramvia d’Alacant. Estava intrigat amb aquest mitjà de transport i comprovo que té trampa. Han allargat la línia de tren que arriba a Dénia i han fet un mix que denominen Tren-Tram amb una freqüència de 30 minuts! Una altra branca és un petit túnel que arriba fins el mercat de la ciutat. Denominen a tot plegat, amb evidents ínfules, metropolità d’Alacant. Ho trobo molt valencià.

Inevitable recorregut turístic: l’Ajuntament (a la foto), amb preciosa façana barroca i famós per marcar oficialment el nivell del mar de l’estat espanyol, la Catedral, xapada com tots els edificis que intento visitar últimament, el Passeig d’Espanya, plena de xiringuitos d’artesans, el parc Canalejas, amb un curiós mapa de la península ibèrica en relleu (Tarragona n’havia tingut un també)…

La tarda la dedico al castell de Santa Bàrbara, el Montjuïc alacantí, al qual s’ascendeix per un ascensor excavat a la roca. A dalt, impressionants vistes de la ciutat, el mar i la comarca, especialment des d’un lloc denominat “Recinto del Macho del Castillo”. Em guardo el comentari. La fortalesa la formen diferents nivells i espais, plens de bancs, quioscs de begudes i multitud de plantes i cactus, amb divertits rètols com per exemple “Prohibido tocarme. A mi sólo me toca el jardinero”.
 
Acabo la crònica del viatge i ho faig lamentant l’estat de la llengua a Alacant. La seva precarietat, que ja sabíem, es constata per exemple en la retolació de les vies urbanes: “Carrer San Francisco”, i es queden tan amples. No cal dir quin és l’ús oral. Arribaran aquí els laments dels signants del Manifiesto o faran els ulls grossos? Em dóna la sensació que, en termes de país i de llengua, hem deixar la ciutat una mica abandonada. Alacant és important, com deia l’encertat lema d’una manifestació, i encara la hi trobo més des que he tingut la satisfacció de passejar-m’hi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!