L’assassí que estimava els llibres

La novel·la L’assassí que estimava els llibres de Martí Domínguez, escrita com un divertimento després de l’obra total La sega, explora la societat valenciana i, en especial la mateix universitat i facultat on treballa l’autor, i les esprem a fons per treure’n el suc fins a l’última gota, els seus draps bruts, les contradiccions, les complicades relacions humanes però també les bondats.

El detonant de la trama és l’assassinat del controvertit crític literari, Guillem Gual, el qual, a la manera de les Cartes perses de Montesquieu, l’inspector Agustí Tena, un estrany a aquest micro-cosmos universitari, ha d’aclarir. Aquest estranger, que com ell mateix afirma en la primera pàgina, no llegeix llibres, haurà de navegar en els terrenys pantanosos dels lletraferits i dels treballadors de la paraula, i haurà d’aprendre amb els lectors els papers dels intel·lectuals en la societat actual i, com a valor afegit, qui eren i feren els artistes com ara Cezanne, Diderot, Monzó, Plath, Zweig, Sartre i tants altres.

Un retrat viu i sarcàstic de la societat valenciana, amb personatges de diferent estatus socials que entren i surten al llarg de l’obra i interaccionen entre ells amb les seues contradiccions com un microcosmos del que és la societat valenciana.

I en aquesta visió de la societat i de la Universitat, L’assassí que estimava els llibres mostra diversos trets característics que obsessionen l’autor.

L’autor exposa de manera reiterada diversos exemples de la rebel·lia dels fills per dedicar-se a la creació en front del desig del pare, com tan magistralment explicà en El fracassat, la biografia de Cezanne. Això no obstant, no implica certament que la rebel·lió filial haja d’aconseguir per força el fruit desitjat.

L’altra dèria de l’autor és l’ús de metàfores del món natural al llarg de l’obra. La idea que el món de la natura siga bell d’explicar, siga un gaudi pels sentits, i forme part de la cultura humana és un desig que compartim molts i, que tractem de dispersar a través dels mitjans disponibles. Martí Domínguez, com a biòleg i  periodista, no pot extraure’s d’aquesta tendència i ho fa fet de manera sublim al llarg de tota la seua carrera literària i especialment en la darrera obra: Històries naturals, de la qual ja parlaré més endavant.

La descripció dels personatges és curta però ben precisa, de manera que els pocs trets descrits permeten dibuixar una personalitat ben característica. Ací en pose un exemple: “Era un home petit, grosset, una mica boterut, amb una barba blanca, però sense bigot, el que feia que els seus ulls fulgiren al bell mig d’una mena d’halo de blancor. Si es transmutara en animal, de segur que seria una rata cellarda, d’aquelles que surten del seu cau a boqueta nit i mouen nervioses els bigots.”

I com no podia ser d’una altra manera, el món del periodisme actual queda retratat també. L’actitud del periodista front a les contradiccions de la societat no pot ser mai neutra sinó que ha d’adquirir un cert compromís tot i que l’anàlisi ha de ser sempre objectiva.

Finalment, caldria comentar que durant la lectura no podia amagar la meua curiositat per veure com Martí Domínguez descrivia les interioritats de la Universitat que compartim i de la Facultat de Periodisme que viu ell. Però d’aquesta part no en vull dir res. Deixe al lector que les descobresca ell mateix.

Adjunte la recomanació que vaig fer en la iniciativa de les Biblioteques de la Universitat de València per al 23 d’abril, dia del llibre.

Toni Mestre ha mort

Toni Mestre

El País Valencià està de dol. Toni Mestre, activista cultural, ens ha deixat.

Des d’aquest petit bloc de ciència en general i astronomia en particular li vull dedicar un volgut homenatge al gran Toni Mestre.És la segona vegada aquest mes en que aparque temporalment l’astronomia per parlar de desgràcies. El mes va començar amb l’accident del metro i acaba amb la mort de Toni Mestre.

No vaig tindre el gust de conèixer-lo personalment però la seua veu en la ràdio ha marcat a tota una generació abans de l’introducció del català a l’escola allà pel 1982. A tots els qui volem un futur per a aquest dissortat país.

Recorde aquells dies d’estiu a Alberic, en la transició, quan començava a tindre les meues inquietuds d’estudis i nacionals. El programa de Dalt a Baix, de Radio Peninsular amb la seua musiqueta característica, no me’l perdia mai.

Allí vaig aprendre a parlar millor: No és diu “senicero”, cal dir “cendrer”, vaig conèixer els músics i la música en valencià. Els nostres músics i la nostra música.

Toni Mestre i aquell programa van contribuir a que poc a poc ens deslliurarem de la closca del franquisme cultural i sociològic i poguerem respirar un món més lliure i per suposat nostre.

Fa poc anys encara el sentia en la ràdio del cotxe a Radio 5 Todo Noticias llegint els butlletins horaris en castellà. La seua veu llegint en castellà em produïa una tristesa immensa només animada quan deia allò de Comunidad Autònoma Valenciana, nom oficial del País Valencià però que només ell aconseguia dir-ho amb dignitat.

Després es va jubilar, supose que fart d’aguantar tanta injustícia. Ja escrivia on volia, en el Levante, en el diari de la Universitat de València, el Nou Dise, on la seua vinyeta, l’Animalada de Toni Mestre sempre era oportuna.

Gràcies Toni, per tot els que ens has donat. Esperem estar a la teua altura.