Política i esport? Sí, i tant.
No sé perquè hi ha gent que pensa que no s’ha de barrejar política i esport o que política i esport no tenen res a veure. Hi penso cada cop que veig Invictus, que explica la història de la Copa del Món de Rugbi a Sud-Àfrica de 1995 després de dècades d’apartheid. Tanmateix, no cal anar gaire lluny per trobar exemples a diari de política i esport. El darrer d’aquesta setmana mateix als Estats Units d’Amèrica del Nord (USA): L’esport s’atura per protestar contra el racisme “La decisió d’alguns jugadors de la NBA de negar-se a jugar s’ha estès a les lligues de futbol i de beisbol i al torneig de tenis de Cincinnati”. I em ve al cap l’1 d’octubre i el Barça jugant a l’estadi buit mentre fora la policia apallissava les persones que havien anat a exercir el seu dret a vot. Gerard Piqué va anar a votar i va fer declaracions valentes en acabar el partit, però ningú se li va afegir. Hagués estat una oportunitat magnífica, però segurament estèril. “Al final no recordarem els insults dels enemics sinó els silencis dels amics” va dir Martin Luther King.
En un altre ordre de coses no està de menys fer-se ressò que “El Granada expulsa de l’equip un jugador basc per haver-se posat una samarreta de suport als joves d’Altsasu”; es veu que VOX ha protestat i han acabat cedint a les pressions. I hi ha moltes protestes a les xarxes, però no en conec cap d’altres jugadors donant-li suport (un cop més la frase de King ve a la ment).
Són només exemples de la barreja d’esport i política, però n’hi ha molts més.