Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Publicat el 2 de març de 2009

Pepe Rubianes

Feia temps que no en sabia res, però les darreres notícies que havia sentit (fa ja molt temps), era que estava en tractament i li anava bé. M’ha colpit la notícia de la seua mort, no l’esperava. Era un home molt especial, únic, amb un humor personalíssim i irrepetible; se’l trobarà molt a faltar…

Com tanta altra gent, vaig veure un parell (o tres) de cops el Rubianes Solamente. Excel·lent. El primer cop no vaig poder parar de riure des del començament fins al final, no m’havia passat mai una cosa similar. L’havia sentit entrevistat a programes, vist en pel·lícules o en un petit espai que feia a migdia a TV3, potser aquest va ser el primer contacte. Des de llavors l’he anat seguint sempre, de més a prop o més lluny, però sabent que quan ell obria la boca era divertiment assegurat.

Sort que hi ha gravacions d’allò que va fer, en èpoques de nostàlgia ens vindrà bé un repàs de la seua obra, però sempre ens preguntarem què hagués dit en Rubianes sobre això o allò amb l’humor àcid que el caracteritzava.

Déu n’hi do quina manera de començar el març, que reposi en pau ell que ha sabut donar tanta guerra.



  1. Bones Mònica.

    T’escric de tant en tant perquè vegis que seguesc el teu blog. Estic molt d’acord amb el que dius d’en Rubianes, jo també vaig riure molt amb el seu espectacle de Rubianes Solamente. D’en Rubianes s’ha dit que era un gallec amb esperit català, potser fos només un ciutadà del món, calificatiu que se’ns dubte li hagués agradat. Al nostre record queda el seu art i el seu bon humor.

    Per cert, crec que et vaig donar l’enhorabona per la teva darrera maternitat. No sé si et vaig dir que estic a punt de ser pare jo també, encara que això teu encara té més mèrit.

    Fins aviat

    Damià

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Noms propis per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent