Les aigües turbulentes

Ahir dimarts els registrats al Consell de la República ens despertàvem amb un escrit del president Puigdemont anunciant, de forma imprevista, la dissolució de l’actual Assemblea de Representants i la proposta d’una modificació de l’arquitectura institucional del Consell, consistent en la creació de dues cambres (que substituirien l’Assemblea, cosa que no s’afirma a l’escrit, tot i que es dedueix implícitament) i una redistribució de competències. La forma d’anunciar aquests canvis i el seu contingut han generat en poques hores, com era de preveure, un intens debat i mostres d’evident rebuig per part de notoris membres de l’Assemblea. Benvinguts siguin l’interès per la qüestió, l’exposició de discrepàncies o la proposta d’alternatives, però em fa l’efecte que alguns estan avançant esdeveniments i altres no han observat les formes adequades. Com ja vaig tenir ocasió de manifestar, sobren esgarips i desqualificacions davant d’uns canvis estructurals que, de moment, no han passat de la fase de proposta.

Malgrat les evidents mancances i debilitats de tot ordre que han caracteritzat la curta trajectòria del Consell de la República (minsa quantitat d’inscrits, errònia concepció del propi organisme per part de l’opinió pública, deficiències d’organització i de comunicació amb els registrats, web millorable, i moltes més), sempre he cregut en la seva utilitat com a institució legitimada per ser un camp idoni on tots els actors independentistes (partits, entitats, grups organitzats, persones anònimes) confluïssin i aportessin anàlisis, punts de vista, maneres de pensar, propostes i solucions per embastar la desitjada i necessària estratègia comuna per als propers mesos, anys o dècades (dependent de l’optimisme de cadascú). L’Assemblea de Representants estava cridada a ser, per la seva naturalesa, l’àgora ideal d’aquesta discussió.

En línia amb aquesta creença en la utilitat del Consell en general i de l’Assemblea en particular, i per contribuir a la seva dignificació, jo mateix vaig presentar la meva candidatura a les eleccions de fa dos anys, no amb la poc probable expectativa de ser escollit sinó com una necessitat de fer públic que em prenia molt seriosament aquestes institucions pel que tenien d’innovador, democràtic i constructiu.

Efectivament, el resultat d’aquelles eleccions, alliberades d’hipoteques partidistes i de feixugues normatives, va ser una fita positiva en la lenta construcció de l’arquitectura del Consell, que ha continuat en forma de meritoris treballs i aportacions personals i col·lectives (codificacions, consultes, mocions) que no han tingut la transcendència volguda. El que sí que ha gaudit d’una notòria projecció són les discrepàncies i els estira-i-arronsa entre l’Assemblea i el Consell de Govern, en l’origen dels quals cal situar les agosarades propostes de reforma del president Puigdemont.

Hem de conèixer amb més exactitud els detalls i l’abast d’aquestes reformes. No estic en condicions, per tant, d’emetre una opinió al respecte però sí que em decebria molt que l’actual Assemblea perdés la seva naturalesa d’òrgan participatiu, decisori i apartidista. Als que ja han fet sonar les alarmes abans d’hora, cal recordar-los que la proposta governamental, una vegada posada negre sobre blanc, haurà de ser aprovada o rebutjada, com cal en una institució tan democràtica com el Consell, pel conjunt dels seus registrats. I si finalment prosperés, convindrà tenir present que la situació encara excepcional de la nostra nació demanda que l’instrument més legitimat per conduir-la a la seva llibertat (el Consell) ha de ser també, forçosament, excepcional: no pot ser una pura transposició de l’arquitectura constitucional d’un estat sobirà. Només la radicalitat democràtica del seu funcionament hi és irrenunciable.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!