La ruta madrilenya continua amb la visita a una altra instal·lació d’Andén Zero, el projecte de museïtzació del metro. Es tracta d’una nau amb els antics motors elèctrics que suministraven energia per al transport urbà, ara en desús: els han netejat i posat macos, hi han afegit uns videos explicatius i ho mostren a visitants i curiosos (pocs, tot s’ha de dir). Com a aportació al debat sobre el finançament autonòmic, diré que aquest projecte (Andén Zero) de recuperació de l’antiga estació de Chamberí i dels motors elèctrics ha suposat una inversió de 6,5 milions d’euros, l’entrada és gratuïta a les dues instal·lacions i hi vaig comptar set treballadors (entre hostesses i vigilants de seguretat). Recursos perfectament d’acord amb l’escandalós impuls que ha rebut el suburbà madrileny els darrers anys.
Dino en un restaurant: arròs de primer i ous estrellados de segon (potser seria millor dir ahogados de l’oli que hi havia). Acte seguit, entro al Museu Reina Sofía, visita que tenia pendent de fa anys. Perquè a la tarda? Doncs perquè a partir de les 14,30 l’entrada al museu és gratuïta. Malgrat les enormes despeses que suporta (manteniment, vigilància…), es pot permetre el luxe de deixar de guanyar els centenars d’entrades dels centenars de visitants que ens aprofitem de l’ocasió.
Ocasió per contemplar, per exemple, el Guernica de Picasso. És curiós veure com una multitud contempla el quadre sense dir ni piu, amb un posat gairebé religiós. Tot el museu està dedicat a l’art contemporani: abunden les pintures i escultures avanguardistes o abstractes de noms consagrats, però no falten algunes aixecades de camisa.
La visita és fatigosa, com tots els museus, i s’imposa un descans. Descobreixo un japonès completament fregit en un banc del passadís. Jo conservo les formes i surto a descansar a una mena de pati interior presidit per una enorme escultura metàl·lica abstracta, com aquelles que posen a les autopistes per “distreure” als conductors. Surto del museu i encara tinc temps d’asseure’m a una terrassa davant del museu a lligar bronze i a prendre’m una merescuda cervesa.
El TGV no espera i a l’hora exacta amb retorna al meu país, on els diners que paguem per entrar als museus i a les exposicions no són suficients per tenir un metro com Déu mana. Sort que en Montilla ens ho soluciona un dia d’aquests…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
¿Por qué es escandaloso el crecimiento del metro de Madrid? ¿ Acaso los túneles estas sujetos con pilares de madera para evitar el derrumbe? A veces sería bueno pensar más allá de las ideas preconcebidas, si yo no lo tengo Pepito también, hombre, y que nos jodamos todos. Esto sirve además para viajar y recorrer elmundo mucho más relajados, ya que los prejuicios hondamente clavados en nuestra alma pesan demasiado y nos impiden disfrutar del viaje, recuerdalo, no solo pesa la mochila.