Les aigües turbulentes

Amir Nasr-Azadani és el nom d’un jugador de futbol de l’Iran. Segons les autoritats religioses d’aquest país, se l’acusa de ser membre d’un grup armat involucrat en la mort de tres policies, i se l’ha condemnat a mort després d’un procés ple d’irregularitats,  que ja ens resulten familiars per la seva habitualitat (fabricació de proves, declaració de culpabilitat “voluntària” de l’acusat…). La veritable causa d’aquesta escandalosa decisió és la d’haver fet costat a les protestes que d’un temps ençà encapçalen les dones d’aquell país per alliberar-se de costums medievals encara obligatoris i gelosament preservats per una “policia de la moral”. No em puc estar de comentar aquí, com ja han fet moltes veus autoritzades, l’incòmode silenci de polítics, administracions o opinadors davant de la valenta reacció de les dones (i homes) iranís rebel·lant-se contra codis de vestimenta i altres interdiccions injustes. El que ha estat un veritable “empoderament” femení, un concepte tan grapejat en situacions molt més banals, ha merescut la indiferència d’aquells que semblen més preocupats per sancionar un pastisser de Parets del Vallès per no usar el llenguatge inclusiu (no és broma, ha passat).

Amir participà al Mundial que avui s’acaba a Qatar, un altre país a condemnar per la seva falta de drets i llibertats i per les vergonyoses condicions laborals dels que hi construiren els estadis de futbol (que no sabem a què destinaran a partir de dilluns, dit sigui de passada). S’han alçat moltes veus a tot al món demanant que es rectifiqui la rebutjable decisió d’executar el futbolista i s’ha suggerit no jugar la final d’aquesta tarda com a mesura de pressió. No sembla que sigui tan fàcil aconseguir-ho: massa interessos en joc, de tota índole, ho impediran com no han impedit la pròpia celebració del Mundial. En el moment de la primera pitada del primer partit, totes les crítiques polítiques, socials i econòmiques pel despropòsit d’aquest esdeveniment esportiu van quedar en un segon pla i tal dia farà un any. La societat és (som?) així d’hipòcrites i tansemenfotistes.

No perdem l’esperança, però, que algú amb poder per fer-ho rectifiqui aquest disbarat. En cas contrari, la no desitjada mort d’Amir seria el vergonyós colofó final a quatre setmanes futbolístiques a oblidar.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!