Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

3 d'agost de 2021
0 comentaris

Si és peix al cove, fa mala olor

La Generalitat i l’estat “han pactat” els termes de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona (allargar la pista, nova terminal, enllaç d’aeroports amb el TGV i difusos compromisos mediambientals). No entenc massa bé aquest pacte amb aparença de peix al cove, perquè l’operació és unilateral (aquesta sí) per part de l’estat, que lidera i ofereix la millora d’unes infraestructures sobre les qual té plenes competències. Si la Generalitat ha dit “amén” a canvi de poder vendre una millora per a la societat, malament, perquè és una dubtosa millora; si ho ha fet a canvi d’estar dos anys més quietets, també malament.

Dic que l’ampliació de l’aeroport constitueix una dubtosa millora. Admeto que, a dia d’avui, no tinc un posicionament ben definit sobre aquesta qüestió. Valoro dos objectius completament contradictoris: la necessitat que Barcelona compti amb unes instal·lacions aeroportuàries de primer nivell (com tenen totes les metròpolis), inclosa la possibilitat de disposar de vols interoceànics sense limitacions, i la urgència (més que necessitat) de que qualsevol gran decisió tècnico-política (i l’ampliació ho és) contribueixi a revertir el procés de canvi climàtic. De manera que, com es pot comprendre, és difícil que pugui aplaudir la resolució que se’ns va anunciar ahir però també hagués rebut amb una gran incomoditat que un projecte d’aquesta envergadura se n’anés en orris deixant-nos de nou en l’estacada, alimentant el ja voluminós capítol de frustracions com a país.

Ara bé, se m’ocorren algunes reflexions al voltant del debat generat. Estem aplaudint o atacant, segons legítimes postures, l’adopció d’una solució concreta i, especialment, la postura del Govern de la Generalitat en l’afer, i oblidem que la polèmica es produiria en uns termes molt diferents, menys crispats i més constructius, si Catalunya fos plenament sobirana: la discussió prendria un altre tomb si l’aeroport de Barcelona fos autònom respecte de l’estat (AENA i la seva gestió centralitzada, única a Europa) i si com a nació poguéssim fer una planificació del nostre sector aeroportuari. Les possibles solucions als reptes plantejats sortirien més fluidament: dimensió i paper de cada un dels aeroports, connexions ferroviàries entre ells, reformulació, si fos escaient, de projectes de reforma, ampliació o millora en base a interessos nostrats, econòmics o mediambientals, i tot plegat finançat amb els recursos pressupostaris que en justícia ens correspondrien. M’hagués agradat que, més enllà de centrar-se en una maniquea alternativa entre canons i mantega o entre allargament de pista i els ànecs de la Ricarda (de vol gallinaci, mai millor dit), s’hagués posat de nou damunt de la taula la urgència de disposar de totes les infraestructures del nostre país, sense dependre de plans, decisions o dotacions pressupostàries foranes. I això té un nom, independència, concepte i objectiu compartit per les dues formacions d’un govern que amb la decisió d’ahir sembla tornar a polítiques passades de peix al cove. I qui dia passa, dos anys empeny.

[Imatge: naciodigital.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!