Les aigües turbulentes

No va poder ser, i la Unión Deportiva Las Palmas, el més important dels equips de futbol de la ciutat i del conjunt de les Canàries es va quedar dissabte passat a les portes d’ascendir a Primera Divisió. Els dos partits d’eliminatòria eren contra l’etern rival insular, el Tenerife, i el resultat global va ser d’1 gol a 3 a favor del conjunt chicharrero. De res va servir el suport incondicional de l’afecció, visible ja durant les hores prèvies a l’enfrontament, amb multitud de persones abillades amb samarretes grogues per carrers i places. Tampoc va ser suficient l’actuació de tots els seus jugadors, començant pels emblemàtics Jonathan Viera (a dalt) i Jesé Rodríguez (dreta).

— El club fou fundat el 22 d’agost de 1949 i fou producte de la fusió de cinc formacions prèvies, el Club Deportivo Gran Canaria, l’Atlético Club, el Real Club Victoria, l’Arenas Club i el Marino Fútbol Club. Del 1964 al 1983 és l’època daurada de la Unión Deportiva, ja que va estar 18 temporades seguides a primera divisió. Després les coses es van tòrcer: baixada a Segona A i a Segona B, i deute de 600M de pessetes, que només la seva conversió en societat anònima esportiva aconseguí esquivà, de manera que el 2000 tornà a Primera divisió. La història posterior segueix la mateixa tònica de dificultats econòmiques (amb un concurs de creditors) i ascensos i descensos.

— El groc i el blau son els colors corporatius del club, els mateixos, oh casualitat, de l’illa de Gran Canària. De fet la implicació de tota l’illa i les seves institucions amb el club és total. El cabildo és determinant en la supervivència econòmica del club, patrocinant-lo amb el seu nom a la samarreta i batejant-ne l’estadi.

— El nou estadi de Gran Canaria (a sota), situat a la zona de Siete Palmas i amb capacitat per a 33.000 espectadors, es va estrenar el 2003. Fins llavors l’escenari de victòries i derrotes era l’estadi Insular, al barri de les Alcaravaneras, avui reconvertit en un parc públic amb zones verdes i instal·lacions lúdiques, previ enderroc d’una part de les grades.

— L’afecció anima els jugadors amb crits de ¡pío-pío! i la mascota que surt a fer saltets a la gespa és un canari, és clar; no cal explicar-ne el motiu. Parlant d’ànims, l’antic himne del club (ara n’és oficial un altre) incloïa una mena de consigna d’encoratjament de dubtosa gramaticalitat (¡arriba de ellos!), no sé si pensada per referir-se al conjunt d’adversaris esportius o només a l’etern rival insular.

— Per acabar, un acudit que s’explicava quan jo era jove. Era el d’un atracador que amenaça amb una navalla un paio cridant-li ¡levante las palmas! i l’altre li contesta ¡equis! Potser les noves generacions necessitaran algun aclariment per entendre’l (i posteriorment, bona voluntat per trobar-lo graciós, és clar).

[Imatges: udlaspalmas.net, laprovincia.es, Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!