Les aigües turbulentes

El passat agost es va commemorar el cinquantè aniversari de la mort de Manuel Millares, i amb aquest motiu el Museo Canario de Las Palmas ha organitzat una exposició sobre la seva figura i obra, que es podrà contemplar fins demà. Manolo (així era conegut per tothom) Millares Sall fou un reconegut pintor i gravador, nascut el 1926 a l’esmentada ciutat. La seva procedència familiar ja va condicionar la seva vocació intel·lectual i artística: era besnét d’Agustín Millares, l’autor de la clàssica Historia General de las Islas Canarias i directiu del Museo Canario, nebot-nét dels escriptors Luis i Agustín Millares, nebot de l’actriu Josefina de la Torre Millares i germà del també escriptor Agustín i del músic José María.

Als anys quaranta, poc després de conèixer el pintor Felo Monzón i l’escultor Martín Chirino, també il·lustres palmencs de naixement, comença la seva dedicació a les arts (revistes artesanals, exposicions col·lectives…), al temps que llegeix obres com Picasso abans de Picasso, de Cirici Pellicer, o La vida secreta de Salvador Dalí. Precisament la primera exposició al Museo Canario (1948) és d’obra surrealista. El 1950 començà a interessar-se pel món aborigen canari, que influiria en la seva obra, i impulsà el grup LADAC (Los Arqueros del Arte Contemporáneo).

El 1951 seria un any particularment significatiu en la vida de Millares: presenta a la Bienal de Madrid “Aborigen núm. 1”, considerada una de les seves obres més emblemàtiques; exposa per primera vegada a la península, i ho farà a les galeries Jardín de Barcelona; inicia la sèrie “Pictografías canarias”, de caràcter oníric i evocadora del passat aborigen; i, amb motiu d’una exposició del grup català Lais a Las Palmas, reivindica per escrit artistes com Tàpies, Cuixart o Planasdurà. El 1955 es trasllada a viure a la península i inicia la seva consagració, que el portaria a exposar o a vendre obres als museus més importants del món (MOMA, Tate Gallery). El 1957 crea el Grupo El Paso, decisiu en la normalització de l’avantguarda artística de postguerra (a sota), al costat del pintor Saura, l’escultor Serrano o el crític (tarragoní) José Ayllón, autor aquest d’una històrica monografia sobre Millares (1962), fonamental per entendre el seu univers creatiu.

Als anys seixanta es caracteritza per una obra basada en la xarpellera o la fusta, on predominen els colors blanc, negre i vermell, i amb un llenguatge en un principi pur que evoluciona cap a un de torturat, líric i a vegades gestual, arribant fins i tot a la performance, com es pot contemplar al vídeo que es mostra a l’exposició que estem comentant. Les seves darreres obres son unes composicions molt depurades (batejades com “la victòria del blanc”), amb títols com “Antropofaunas” o “Neanderthalios”, mostrades a París, a la darrera exposició en vida de l’artista. Manolo Millares morí el 1972.

El 1992, Las Palmas li dedicà una exposició retrospectiva. Un parc a la seva ciutat natal recorda la seva figura.

[Imatges: buscabiografias.com, laprovincia.es (“Pintura nún. 5, 1959, a dalt), macba.cat (“Cuadro 1967”, al mig), bauhausinformalismo.wordpress.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!