Les aigües turbulentes

Ara que l’Onze de Setembre ja s’acaba, ara que ja hem comprovat el que ja sabíem, que el poble català persisteix i respon al món, tossudament, que no renuncia als seus anhels de llibertat, és el moment de reflexionar en quina fase del procés independentista ens trobem i si estem anant pel camí correcte.

Aquest any, la Diada Nacional coincideix com se sap amb els preliminars de la investidura d’un president espanyol, en la qual els partits independentistes catalans, per capricis de les xifres electorals, hi tenen molt a dir i, ben jugat, a decidir. Resumidament, aquesta fins a cert punt inesperada finestra d’oportunitat que s’ha obert a Junts i a Esquerra, està consistint en una ambiciosa aposta dels primers i a un apressat augment de l’antiga aposta dels segons. La descoberta parcial de cartes d’uns i altres ha vingut acompanyada, quin remei, de retrets mutus. Esquerra ha cregut interpretar la posició de Junts com un aterratge a la realitat de l’estratègia negociadora que ells fa anys que practiquen, amb decebedors resultats de tots coneguts, i no s’han estat de felicitar-se’n, com si d’una caiguda del cavall per part dels de Puigdemont es tractés. Inversament, Junts presenta la seva aposta com una versió més seriosa, intel·ligent i amb més altura de mires que la que han defensat els republicans, sense la ingenuïtat d’aquests i condicionada a allò tan català del “pagar per avançat”.

No negaré que el posicionament de Junts, concretat en la ja cèlebre conferència de Puigdemont de dimarts passat a Brussel·les, m’atrau i que em sembla un molt bon punt de partida del llarg i difícil camí que espera a totes les parts implicades en la cerca d’una solució al denominat conflicte polític català. Ha rebut crítiques, menysteniments o directes atacs, és clar que sí, però el fet que provinguin de sectors molt diferents em reafirma en la idea de que és una bona proposta: Esquerra interpreta, equivocadament, que és una acrítica acceptació de la política de diàleg de què han fet bandera fins ara, sense molestar-se a llegir amb deteniment les condicions i l’argumentari exposats per Puigdemont. Efectivament, el president no ha llançat cap proposta de negociació de quatre punts (que si seguís la lògica del precedent d’Esquerra, el govern espanyol negociaria a la baixa i la incumpliria), sinó que ha formulat unes condicions prèvies a cumplir per Sánchez i aliats abans de començar a negociar el que és realment important, no la investidura i quatre bagatel·les per ficar al cove, com creu Esquerra, sinó la solució, o l’inici de la solució d’un conflicte polític territorial i històric. Aquesta és la idea central: a canvi dels vots per investir Sánchez, garantir l’obertura del necessari debat (o diàleg, o negociació, o com en vulgueu dir) sobre el futur de la relació o no relació entre Catalunya i Espanya, que ha de desembocar en un “acord històric”, en expressió del president legítim. Aquí crec que rau la transcendència de la seva aposta: situar la necessitat d’aquest debat i d’aquest acord sota el focus de l’actualitat, normalitzar-los, fer-los necessaris siguin quins siguin els termes concrets.

De l’altra banda de l’espectre, el sol esment a la possibilitat d’asseure’s en una taula amb l’enemic secular, ha estat rebut com una rendició incondicional. Sense saber res més, ni propostes concretes de l’altra part, ni terminis, ni condicions, el sector més naif de l’independentisme reacciona airadament a tot allò que s’aparti de l’objectiu central de l’independentisme, a saber, completar la feina interrompuda l’octubre de 2017 i fer-ho de manera immediata i sense més consideracions. Què més voldríem. Però les coses no són tan fàcils a la vida. Respectant aquesta il·lusionada (però de moment il·lusòria) perspectiva, avui defensada majoritàriament durant els parlaments de la manifestació, i compartint-ne l’objectiu final, cal recordar que la realitat és la que és i que la presència de partits independentistes a la lògica político-institucional espanyola obliga a aprofitar-se’n, i això és el que estan fent els nostres diputats a Madrid. No hi veig contradiccions entre intentar culminar la proclamació de la República catalana (quan sigui, com sigui, amb els actors que siguin) i, amb els molts o pocs vots de què l’independentisme disposa a les Corts espanyoles, treure’n profit. De l’habilitat de tots plegats dependrà que aquest profit es transformi bé en quatre peixos al cove i gràcies, bé en una nova lectura de les relacions Catalunya-Espanya, presidides per la franquesa, pel respecte i per la igualtat, llevant-la de pors i tabús, fins a concretar-la en una solució satisfactòria per a tots, també pels que avui aplaudien Dolors Feliu i companyia.

Crec compartir amb molta més gent la percepció de que hem entrat en un canvi de cicle, en una inflexió, en el denominat “post-procés” iniciat aquell fatídic 27 d’octubre de 2017. La desorientació dels líders, la dura repressió, la desunió entre els actors, la disparitat d’estratègies o el poc encert en les alternatives proposades sembla que comencen a quedar enrere. La fidelitat i persistència de la societat a uns principis han estat determinants, com ho ha estat la constatació que la independència és més necessària que mai (ofec financer, llengua, trens, polítiques socials…) i per tant allò que es va començar aquell octubre cal culminar-lo. Quan i de quina manera? En això estem.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!