Les aigües turbulentes

Avui, 10 de juliol, s’escau el centenari del naixement de Salvador Espriu i, per tant, és el dia central dels actes de l’Any Espriu, un muntatge greixat amb un remarcable pressupost (inclosa alguna quantiosa minuta, com ja ens van recordar en el seu moment, amb un punt de demagògia) per tal de divulgar la figura i l’obra del poeta de Santa Coloma de Farners. La veritat és que no s’ha fet massa embafador (l’Any, vull dir), almenys aquesta bona idea de publicar cada dia, a tots els mitjans de comunicació escrits, un vers o un pensament d’Espriu.

Naturalment, se celebra l’Any perquè era rodó i tocava, però no deixa de ser curiós que calgui recordar, precisament ara, el poeta del diàleg entre els pobles de l’estat, just quan el diàleg a Sepharad està sota mínims. I també és curiós que ens siguin presents uns dels versos espriuans més coneguts just quan l’Europa desvetllada i feliç ho és més aviat poc, de desvetllada i feliç o, en tot cas, és una de les causants de que nosaltres no ho siguem. Vull dir amb això que hi ha hagut altres moments de la nostra història recent en què reflexionar sobre l’obra i el pensament d’Espriu hagués tingut molt més sentit.

I ara, l’homenatge d’aquest bloc: els versos de l’Europa desvetllada i feliç. M’agraden molt des que els vaig sentir recitats per Núria Espert.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu (1913-1985)

[Image: www.llegeixbarcelona.net]