Volia titular l’apunt “Les lliçons britàniques” però això no és possible perquè tinc per norma no repetir mai un títol i aquest ja el vaig fer servir una vegada per parlar d’Irlanda del Nord. El cas és que avui hem de tornar a sentir una sana enveja llegint les notícies que ens arriben de les illes britàniques. Es tracta de l’elecció com a alcalde de Londres de Sadiq Khan, fill de paquistanesos i ell mateix musulmà, el primer batlle d’una gran ciutat europea d’aquesta confessió.
És un fet ben significatiu. Dóna la sensació que s’hagin intercanviat els papers entre Europa i la Gran Bretanya, pel que fa a immigració i integració social. Europa, que sempre s’ha enorgullit del seu caràcter obert i integrador de pobles veu com a cada un dels estats que en formen part es reforcen idees, forces i actituds xenòfobes, excloents o discriminatòries cap a determinats col·lectius; com el denominat “ascensor social” d’aquests països fa anys que està avariat; com els respectius governs posen fre a la llibertat de moviment de persones o fins i tot la dificulten; i com, en el súmmum de tot plegat, la pròpia Unió Europea arriba a uns acords en el tema dels refugiats sirians que, més que decebedors, són vergonyosos.
A l’altra banda del canal de la Mànega, en canvi, veiem com la societat britànica, empeltada de sentiments euròfobs (el mes que ve comprovarem en quina magnitud), titllada de tradicional i classista i que no s’omple mai la boca parlant de valors i actituds progressistes, no té cap problema en elegir com a alcalde de la seva capital algú que, en principi, no ho hauria de tenir fàcil atesa la seva condició personal (ara que hi penso, la situació és semblant a l’arribada al poder de Margaret Thatcher, una altra gran lliçó si així ho volem veure). Fets, no paraules, com deia el president Montilla, també un exemple de com algú pot arribar a dalt de tot si la societat, en aquest cas la catalana, és l’adequada.
Hi ha un detall significatiu que vull ressaltar perquè no crec que ningú el comenti aquests dies. No té res a veure ni amb religions ni amb immigració. Les eleccions municipals van tenir lloc el dijous 5 de maig i el nou alcalde ha començat a governar la ciutat avui 7 de maig. Menys de quaranta-vuit hores han calgut per transformar la voluntat popular en fets consumats. Tota una lliçó de com s’entén la democràcia en aquells paratges i de com han de canviar les coses en altres, on els parlaments tarden un mes a constituir-se i els governs, si s’arriben a formar, tarden dos mesos més. I no miro a ningú.
I acabo. Ahir hi va haver una mena de cerimònia d’inici de mandat municipal… en una església (m’imagino que anglicana). La imatge de Sadiq Khan acompanyat d’ensotanats clergues és un deliciós exemple de que United Kingdom (si que) is different.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!