Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

11 d'abril de 2021
0 comentaris

Maneres i maneres de regnar

Quan l’altre dia ens va arribar la notícia que “havia mort Felip”, sí home, “el marit de la reina”, segurament més d’un i més de dos devia entendre el que no era i es devia fer il·lusions abans d’hora. Però no, la notícia arribava d’un país seriós i d’una monarquia com cal, i de nou els sempre diligents mecanismes de l’enveja es posaven en marxa. Tot un país es disposa a acomiadar el duc d’Edimburg, un personatge a vegades controvertit (pel que expliquen les cròniques), distant i elitista, però també digne i molt conscient de la seva funció pública i protocol·lària, unes passes per darrera de la reina (literalment) i representant ¡durant 69 anys! un difícil paper a mig camí entre l’ombra a què l’obligava el seu difús paper i la notorietat que li demanava la seva personalitat. Parlava d’enveja, i realment la monarquia britànica és una mestra en sortir victoriosa en els seus periòdics exercicis de funambulisme entre la tradició i la modernitat, entre la privacitat i l’exposició pública, entre la neutralitat política i la representativitat institucional, entre les febleses dels seus membres i la dignitat que han de projectar al seu país i al món. Per això la monarquia és tan estable i el percentatge dels seus partidaris és tan alt. Ben al contrari d’altres latituds, com per exemple la hispànica, on la institució torna a estar en entredit i no només per una única causa i on en dos segles han hagut de marxar a l’exili sis reis, si no em descompto. Maneres i maneres de fer les coses. Cada terra fa sa guerra.

Casualment, el decés de Felip de Mountbatten m’agafa en plena dèria de visionat de pel·lícules i sèries sobre el Regne Unit a la plataforma on estic subscrit. Fa uns dies vaig tornar a veure les imprescindibles The Queen i La dama de ferro. Curiosament, en aquesta segona la monarquia hi és del tot absent. Pendent d’assaborir, quan pugui, The Crown, la sèrie de què tothom parla, em conformo amb La reina Victoria, el seu equivalent del segle XIX: intrigues polítiques, sentimentals i domèstiques en un context molt diferent a l’actual. Porto tres capítols: el darrer es clou amb el coup de coeur entre la jove reina i el que seria el seu marit Albert, llunyà antecessor del consort que acaba de morir. Encara que influí més en la reina i en els governs (eren altres temps), deixà igualment un bon record. El que dèiem, maneres.

[Imatge: southernliving.com; foto: masterpiece pbs]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!