Segons comenta la Isabel Clara Simó, en el seu article diari a l’Avui, el Jutjat de Pau de Salt s’ha dignat, amb un any i mig de retard (!), registrar en català la defunció de Francesc Ferrer i Gironès, i ho ha fet després d’insistir-hi la família. L’estat espanyol, amb aquest miserable regateig, demostra per enèsima vegada el concepte que té d’una part de la seva ciutadania, distribuïda en una àmplia franja a l’est de la península ìbèrica.
És el súmmum. Francesc Ferrer i Gironès, com tothom sap, va ser el primer batallador per la normalització lingüísitica, en la teoria i en la pràctica i amb projecció pública. Cèlebre és la seva primera batalla per aconseguir una cosa tant senzilla com que l’administració li adrecés els escrits amb la forma correcta dels seus nom, adreça i població (la i de Girona…), tot documentant la seva lògica petició.
La seva lluita constant pels drets lingüístics, que proseguí al Senat espanyol, ha tingut eficaç continuïtat i segueix essent més necessària que mai. El seu problema, pòstum, al Jutjat de Salt demostra que Catalunya continua necessitant "treballadors per la llengua i obrers de la Pàtria", citant textualment la dedicatòria que em va escriure gentilment al seu llibre La persecució política de la llengua catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En un escrit postum es va manifestar a favor del reconeiximent de la denominació valenciana de la llengua i la doble denominació Català -Catalunya-Valencià -País Valencià-, per que és un home amb molta experiència i entenia que el servei a la llengua estava per damunt de disputes impositives, polítiques, filologiques o nominatives i no valia la pena pedres en disputes esterils que obliden la marginació de la llengua als respectius països.