Sí, els catalans necessitem dies històrics, i no seré jo, sempre crític amb els ploramiques nostrats, qui aigualeixi la sensació optimista que provoca veure com les dues principals forces polítiques del cantó “dels nostres” s’han posat d’acord en tirar endavant un ambiciós full de ruta nacional i un programa de govern pel qual ningú, parlem clar, hagués apostat fa ben poc.
Pertanyo a un partit, Solidaritat Catalana per la Independència, que ha basat el seu argumentari polític en la idea que les dues forces polítiques signants del pacte d’avui al Parlament només es plantejaven la independència de Catalunya de manera retòrica (ERC) o ni tan sols dient-ho obertament (Convergència i… algú més?), però que de cap manera feien passes realment pràctiques i decidides cap a l’assumpció d’un estat propi per al nostre país, mirant per contra de seguir vivint de la rifeta estatutària (les “engrunes de l’autonomisme”, en feliç expressió de l’amic López Bofill). Els esdeveniments, però, s’han precipitat. L’èxit de la manifestació de l’Onze de Setembre va obligar CiU, i el president Mas al davant, a redefinir el seu discurs, després a convocar unes eleccions que, al seu torn, han forçat la resta de partits a retratar-se més nítidament sobre la qüestió i, finalment, el poble ha parlat dibuixant una distribució de forces al Parlament que ha condicionat la signatura del pacte d’avui. En aquest Parlament no hi serà Solidaritat i això és degut, en bona part, al fet que tan Convergència com Esquerra han ofert a l’electorat un viratge en el seu plantejament nacional suficientment atractiu com perquè un possible elector de Solidaritat decidís apostar per una d’aquelles dues formacions (preferentment la del carrer Calàbria).
Un viratge en el plantejament nacional que s’ha concretat en el pacte de govern d’avui. Ens l’hem de creure? Ja he dit que no volia aigualir cap alegria col·lectiva però no em resisteixo a fer algun comentari refredador d’expectatives. Per exemple, en l’obsessiva discussió sobre quan s’haurà de convocar el poble català: llegeixo la redacció sobre aquest punt i no puc menys que meravellar-me de com s’obvia gràcilment la concreció de la data. El compromís de fer una consulta (atenció, mai es parla de referèndum) el 2014 queda condicionat al “context socioeconòmic i polític” que, naturalment, ningú no està en condicions de definir amb exactitud, i tampoc es concreta qui ho valorarà per justificar la pròrroga de la consulta. Només s’afegeix que “la data serà pactada per les dues parts”: no sabem si el que es pactarà és la data del 2014 o d’algun any posterior, però en tot cas es difereix (es procrastina, com es diu ara) la decisió per a una altra ocasió. Política pura, com es pot veure.
Altres punts són més satisfactoris, com el compromís d’aprovar una llei de consultes o la creació d’un Consell Català per a la Transició Nacional, que ha de servir per facilitar la participació en tot el procés de la societat civial, que és, de fet, qui va forçar a iniciar-lo.
Donem, doncs, un vot de confiança a la rúbrica de Mas i Junqueras avui. Si el que volem és més motius per l’optimisme, només cal sentir determinats ministres espanyols i llegir determinades portades de diaris per comprovar que, ara sí, la cosa sembla que comença a anar seriosament. Avui és un dia per a l’esperança i la il·lusió. Potser no és un dia històric que haguem esperat tres-cents anys, però sí un d’aquells pocs dies a senyalar amb un cercle vermell en el nostre llarg, turtuós i desventurat calendari nacional.
[Imatge: foto, Oriol Campuzano; www.naciodigital.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!