Les aigües turbulentes

Sempre que en el convuls panorama polític internacional passen coses importants, hom té una mena d’imperiosa necessitat de prendre-hi partit, o de posicionar-se, com es diu ara. No n’és una excepció el canvi de terç experimentat a Egipte tot just ahir, com a culminació (de moment) del procés dit revolucionari, iniciat amb el derrocament de Mubarak.

Deia de prendre partit, però això és bastant complicat en el cas cairota. Esquematitzant-ho molt, diríem que un president sostingut per l’islamisme, un moviment reaccionari i antioccidental, però elegit democràticament tot just fa un any, ha estat derrocat manu militari amb entusiasme literalment pirotècnic per un important sector de la societat, amb la benedicció de figures tan respectables com el premi Nobel Mohamed al-Baradei o el papa copte Teodor II.

A qui fer costat? Al president sorgit de les urnes? No era això el que tothom va celebrar després de la caiguda de l’anterior dictador? O bé alegrar-se del triomf dels sectors més laics i progressistes de la soferta societat egípcia? Però els dilemes s’acumulen: què ha fet tan malament Mursi perquè un any després el facin caure i l’arrestin? No m’ha quedat clar o no ha transcendit prou bé. D’altra banda, el que va passar ahir, just abans que la plaça Tahrir s’omplís de coets i bengales, va ser un cop d’estat pur i dur, protagonitzat pels mateixos militars que han determinat durant anys i anys la vida política egípcia. Sempre blasmem del poder militar, dels uniformes, del soroll de sabres… Per què ara hauria de ser diferent? Però sembla que en aquesta ocasió tothom aprovi el putsch i els seus presupòsits.

A qui fer costat? Em sembla que la trampa està en la mateixa pregunta. Per què s’ha de prendre partit quan tenim un desconeixement profund de la realitat social i política d’aquests països tan diferents al nostre? Amb la tradicional arrogància prepotent dels europeus cap a altres cultures, creiem conèixer-les i, si no les entenem prou bé, projectem alegrement els nostres esquemes, de manera que ens imaginem que són com ens agradaria que fossin. I llavors, passa el que passa: un cop militar diguem-ne popular derroca un president islamista legítim i se’ns desquadra tot. Per comprendre’n tot l’entrellat i, llavors sí, posicionar-se clarament, caldria una bona immersió al propi país, cosa que no és fàcil.

[Imatge: foto AFP; www.ara.cat]