Les aigües turbulentes

Ahir, poques hores abans d’assabentar-nos de la tornada de l’exili i posterior detenció de Clara Ponsatí, acabava casualment de llegir el llibre de memòries de la consellera Molts i ningú. Si algun dubte em quedava de la seva fermesa i determinació, la seva actuació les darreres hores ha confirmat el que ja s’entreveu amb la lectura del llibre. De fet, és l’única dels consellers que sempre s’ha mantingut cent per cent coherent, des del dia del referèndum, defensant personalment un col·legi electoral, fins a la gestió de la seva defensa jurídica, marcant ella els tempos sense pactar mai res de sotamà, passant per la seva independència personal respecte a tota maniobra partidista o ideològica (que d’aquí plora en part la criatura a l’hora d’analitzar les reaccions que ha suscitat la seva tornada).

En la calor de l’impacte produït per la tornada de Ponsetí, se’m va ocórrer tuitejar simplement “hi ha conselleres i conselleres”, contrastant, està clar, la manera de fer les coses de la consellera d’Educació amb la d’alguna altra. Ella mateixa la va esmentar sense embuts, la Meritxell Serret, tornada en el seu dia a l’estat amb vés a saber quin pacte soterrat, i protagonitzant l’altre dia la galdosa escena de les dues banderes en la gira presidencial per Amèrica. Em sap greu, en part, el contingut de la meva piulada, perquè sembla insinuar que en la represssió que encara estem patint hi ha hagut “bons” i “dolents”, i no estic ben bé per la tasca. Sí que hi ha hagut protagonistes del procés amb una actuació de conjunt més meritòria i coherent, però em sembla recordar que ja en el seu dia es va dir que les situacions personals, pel que fa a la repressió, eren això, personals, i no tenim dret ara de criticar-les més del compte. Cada conseller, cada diputat, cada funcionari, cada persona anònima ha fet en cada moment el que ha cregut més convenient, marxar a l’exili o esperar una presó inevitable, defensar-se demanant perdó o assegurant que “ho tornarà a fer”, siguent bon minyó o mantenint dignament les conviccions des del primer dia. No tenim dret a jutjar tan alegrament les motivacions i decisions de cadascú, entre altres raons perquè no en sabem de la missa la meitat.

Dit això, aplaudeixo el capteniment de Ponsatí en el seu exili i en la seva tornada, que s’albira plena d’incerteses. Necessitem moltes Ponsatís, que parlin una mica més clar (com el seu nom de pila), que siguin més coherents i valerosos i que sintonitzin més amb el poble que representen, tot al contrari que la majoria del personal polític que segueix protagonitzant les tortuoses passes del que ja s’anomena “post-procés”.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!