Les aigües turbulentes

Potser la deplorable escena del petó de Rubiales a una futbolista admet algun tipus d’atenuant (l’eufòria del moment, ja se sap…) però segueix sense tenir perdó, per diverses raons. Per començar, la maldestra gestió del cas per part d’aquest subjecte (negant el que és obvi, mentint, contraatacant amb xuleria…) afegeix raons a la necessitat de que plegui d’immediat: a més de masclista és burro. Però el que veritablement dona gravetat a l’assumpte és aquesta sensació (aquí ja s’ha d’anar amb peus de plom a l’hora de parlar) que el morreig (que no piquito) de l’altre dia és només una de les moltes situacions d’abús de poder que han de suportar les dones en un món, el de l’esport, obtusament anclat en pressupòsits masclistes completament superats (o en vies de superació) en molts altres camps de la societat. Quan les dones havien aconseguit començar a retornar a l’esport uns valors que ja crèiem perduts, ve aquest tio i recorda al món sencer qui mana (i amb quina part del cos ho fan la gent com ell).

El que passa és que en aquesta ocasió hi ha hagut llum i taquígrafs, tothom ha pogut veure les imatges, conèixer els fets, escoltar les parts i treure’n conclusions, i les conclusions són que el que no fa pas tants anys tot plegat s’hagués considerat simplement una escena inapropiada, resolta amb una petició de perdó, avui mereixen una resposta molt més contundent, en forma de, primerament, posada de l’individu a la picota i, segonament, exigència de dimissió de tots els seus càrrecs i prebendes, que no són pocs segons hem anat sabent. I a aquesta exigència m’hi sumo. Ves per on, la lamentable actitud del tal Rubiales haurà aconseguit que presti una momentània atenció al futbol femení, un món pel qual fins ara no tenia el més mínim interès.

[Imatge: lesportiudecatalunya.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!