Històries des de casa (5: no estem sols!)

Amb el confinament (no us vull desanimar, només portem quatre dies i escaig) i l’obligada permanència a casa durant hores i hores, hem descobert que no estem sols, a les altres cases hi viu gent!, tenim veïns! No només els tenim sinó que mostrem un major interès pel que fan els altres, no per un insà desig de tafaneria (que en cert grau sempre ha existit, quin remei), sinó per una necessitat de solidaritat dels uns amb els altres, que ens ajuda a fer passar aquest tràngol amb la constatació de que la vida, amb tot de petits actes, continua amb una certa normalitat.

Produeix un estrany alleujament sortir aquests dies al petit balcó de casa (on tinc la rentadora i hi estenc la roba) i contemplar com, a la terrassa del pis de baix l’avi juga amb el seu nét, tirats tots dos a terra i muntant una mena de pista amb cotxets; escoltar com el mateix avi (un home jove, de la meva edat) es posa a conversar amb una veïna del segon; veure com un pare i tres nens es posen a jugar a pilota en una altra terrassa més enllà, quan mai no ho havien fet; descobrir que la nena del balcó del costat ha penjat a la finestra un dibuix de l’Arc de Sant Martí i dient “Tot anirà bé”; sentir el veí de dalt discutir amb la seva mare alçant la veu però amb frases inintel·ligibles; fins i tot, i per primera vegada des que visc on visc, sentir música provinent del pis de la finca del costat, del qual se suposa que em separen dues gruixudes parets.

És curiós com fins fa poc, tenint una societat sana (vull dir sense virus especialment perillosos) les comunicacions eren variades, continuades i multitudinàries amb tota mena de gent, però ignoràvem casi tot del veí del costat. La crisi sanitària i els seus inevitables imperatius han fet que redescobrim les persones que físicament tenim més aprop, cosa que no deixa de ser una mica paradoxal quan les recomanacions segueixen sent mantenir una prudent distància física amb els altres. Per cert, s’ha pensat en el perill potencial que pot suposar pujar persones diverses dins un mateix ascensor? Ja és mala pata, perquè aquest mitjà de transport era fins ara precisament el lloc adequat per saber quina cara feien els nostres veïns, comentar banalment el temps que feia o, en un exercici inaudit de sociabilitat, iniciar una conversa sobre algun assumpte d’interès.

Els canvis socials, a vegades bruscos, la globalització, les noves tecnologies i altres factors han propiciat que les cases (parlo de blocs de pisos en ciutats) ja no siguin el que eren, una barreja de “13 Rue del Percebe” (sempre amb els mateixos inquilins) i Aquí no hay quien viva (aquella sèrie espanyola on contínuament uns es ficaven a la casa dels altres). En els darrers temps semblaven més aviat uns compartiments estancs de gent que s’evitava o s’amagava. Potser al Covid-19 se li haurà d’agrair alguna cosa: humanitzar les relacions amb les persones que tenim més properes:

  • veïna, que tindria una mica de sal?

[Imatge: Ajuntament de Sabadell, ca.sabadell.cat]