Què hem de fer

Em pregunto què hem de fer (que sigui útil i eficaç, vull dir) davant la cataracta continuada de notícies que rebem cada dia, caracteritzades totes elles per una profunda catalanofòbia, més intensa i pertinaç encara del que ja havíem sospitat sempre. Indignitats amb els presos polítics, maldestres intervencions en nom del 155, manipulacions informatives de tot ordre, agressions impunes de qui mai no ha cregut en els principis democràtics, decisions judicials que ratllen el ridícul (és normal prohibir el color d’una font ornamental?)… I paro perquè la salut se’n pot ressentir; a la darrera revisió mèdica m’han trobat la tensió alta: hi tindrà alguna cosa a veure tot plegat?

La resposta a aquesta llarga pregunta retòrica (què hem de fer…) caldrà garbellar-la de la infinitat d’opinions de tota mena que la nostra gent aboca a mitjans informatius i xarxes socials, a vegades des del rigor i competència intel·lectuals, a vegades des de la bona fe i honestedats personals, a vegades des de la comprensible mala llet i irritació que ens provoquen a tots plegats les arbitrarietats de procedència ponentina. Cal seguir fent-ne cas (reaccionant-hi amb indignació o amb ironia, segons escaigui) o ignorar-les completament per seguir el nostre camí? El desconcert és important en aquest estrany període fins el 21 de desembre, en què es barregen (parlo del nostre camp) la sensació d’estar escapçats (Brussel·les, Estremera…), el tacticisme dels partits, el neguit quotidià de no saber a què estem exposats si movem un pèl, i finalment respondre la gran pregunta de com ens llevarem el matí del dia 22.

La situació creada pels estaments espanyols és tan bèstia que a mi em crea, i espero que a molta gent també, la necessitat no només de perseverar sinó també d’involucrar-se més, de fer “alguna cosa” útil i eficaç a favor de la nostra causa, sense saber ben bé què. D’aquí la pregunta inicial. Ahir en vaig fer una, d’acció, no sé si útil ni eficaç, però que a mi em va fer sentir bé: assistir a una concentració i marxa amb espelmes davant l’antiga presó de Tarragona, per exigir la llibertat dels deu presos polítics que, de forma ignominiosa, continuen tancats contra tota lògica democràtica i jurídica. Va ser un acte emotiu i reconfortant en un vespre gèlid. Com darrerament es diu, de forma ja tòpica, qui ens havia de dir fa ben poc temps que s’arribaria a aquesta situació? Així està el pati.

[Imatge: CDR Eixample Tarragona, organitzadora de l’acte]