“Il Divo”

La pel·lícula tracta del polític Giulio Andreotti, des que pren possessió com a primer ministre (per enèssima vegada) fins que ha de comparèixer a successius judicis, acusat d’estar relacionat amb diversos assumptes tèrbols. Judicis dels quals sempre en surt absolt.

No és estrany que Itàlia, el país de Maquiavel, el Vaticà i la Cosa Nostra, doni un personatge com Andreotti. Perquè és tot un personatge: intel·ligent, reservat, auster… que s’ha creat molts enemics al llarg de la seva carrera i que guarda per si molts secrets que no pensa revelar mai, però que li ocasionen contínues migranyes. Un personatge peculiar, una mica geperut, que no riu mai i que es lleva a quarts de cinc de la matinada per resar. Una personalitat magníficament reflectida a Il divo.

La pel·lícula supera amb èxit el perill d’acabar semblant un farragós documental político-judicial, i ho fa amb els recursos adients (les intrigues en espais tancats i foscos s’alternen amb crues escenes de violència en exteriors). He llegit que té una certa estètica de còmic i hi estic totalment d’acord: els originals contrapicats i algun detall una mica surrealista augmenten l’atractiu del film.

Consell del crític: d’obligada visió per entendre una mica més la política italiana, amb els seus clarobscurs i la seva finezza (molta atenció a l’entrevista que li fa un periodista). I per deleitar-se amb els sucosos comentaris d’Andreotti, com aquest, molt d’actualitat aquests dies:

– jo no crec en les casualitats, només en la voluntat de Déu