Avui comença l’hivern
Finalment ha arribat l’estació més trista, l’hivern. Avui, una vegada post el Sol, hem tingut el dia més curt de l’any. La nostra estrella ha eixit per l’horitzó est, avui de matí, pel seu punt situat més al sud i s’ha post per l’horitzó oest també pel seu punt situat més al sud, amb la qual cosa el Sol en el seu moviment al llarg del dia ha fet un arc molt menut al cel, ben prop de l’horitzó.
Aquest dissabte 21 de desembre, a les 18 hores i 11 minuts hora oficial, ha començat l’hivern astronòmic. Per sort, com ja vaig explicat en algun altre lloc totes les estacions no tenen la mateix durada. La nova estació serà la més curta de l’any: durarà 88 dies i 23 hores i acabarà el 20 març del 2014, data de l’equinocci de primavera.
Algunes alineacions solars relacionades amb l’arribada de l’hivern són interessants de veure al nostre país. Aquests dies són destacables l’espectacle del calidoscopi de la Seu de Palma i l’alineació solar de l’arc de Sant Llúcia a Penàguila al País Valencià.
Ara l’explicació del perquè arriba l’hivern està perfectament explicat amb la inclinació de la Terra respecte a l’òrbita al voltant del Sol però en temps antics l’explicació era mística i les accions dels déus determinaven el devenir de les societats humanes.
A l’antiga Grècia el pas de les estacions era causat per les baralles i disputes entre Zeus i els altres déus mentre que l’existència de l’hivern va ser conseqüència d’un rapte.
Demèter, la deessa de la terra cultivada, és la deessa de la fertilitat i moltes vegades és associada al cultiu del blat. Amb Zeus va concebre Persèfone. La filla creixia feliç entre les nimfes sense gaire preocupacions. Tanmateix, coses que passaven per aquelles èpoques, Hades, déu dels Inferns i germà de Zeus, es va enamorar bojament de la seua neboda. Potser amb l’ajut de Zeus, raptà Persèfone i se l’endugué a l’inframón, més enllà del riu Estigia.
La mare, presa del dolor de la pèrdua, es recorregué tota Grècia buscant el parador de la seua filla fins que descobrí la traició de Zeus i el cunyat. Deprimida, la deessa de la fertilitat no deixà créixer les plantes i la terra es tornà erma. Zeus no tingué més remei que exigir a Hades que retornés la seua filla al regne dels vius. Tanmateix, potser per un engany del déu dels inferns, Persèfone ja havia menjat 6 grans de la fruita de la magrana, la qual cosa li impedia escapar-se’n d’allí. Es va arribar a un acord. Persèfone passaria 6 mesos (1 per gra) a l’infern, en el món del morts i altres 6 mesos a la terra. Cada primavera torna amb sa mare quan les primeres tiges de blat surten dels sòls dels camps llaurats mentre que quan ha de tornar amb Hades, Demèter, sa mare, es deprimeix. És llavors quan el sòl roman estèril. La tristesa de Demèter s’encomana a l’estació de l’hivern que comença.
Bon hivern….
Imatge d’Astronomy Simulations and Animations. Sun’s Position on Horizon.
Imatge de Persèfone, Dante Gabriel Rossetti – Proserpine (Oil on canvas, 1874) – Tate Gallery, London, Wikimedia Commons.