Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Dia 10. Sí, però no, encara

Abans d’arribar al dia 10, van passar unes quantes coses. Després de l’aturada de país va sorgir un moviment pel diàleg. Van concentrar-se a la plaça Sant Jaume dissabte 7 a les 12. Tots vestits de blanc, sense cap bandera. Parlem, era el lema, però trobo que van errar el lloc, havien d’anar a la Delegación del Gobierno, no al davant del Palau de la Generalitat, encara que, de fet, el que volien evitar era la declaració d’independència i l’aplicació del 155.

En fi, fos com fos, diumenge 8 hi va haver una concentració per la unitat d’Espanya. Van venir molts grups d’arreu de l’estat i no va ser gaire pacífica en alguns punts. “Puigdemont a la presó” una de les consignes.

Dilluns, Diada al País Valencià i València també sota alerta ultra. Hi ha batussa, indignant!

L’extrema dreta sorgeix i es deixa veure. Els reporters internacionals s’escandalitzen.

I per fi arriba dimarts 10 d’octubre.

Dimarts era el gran dia que esperàvem com a proclamació de la República Catalana. Molts amics van agafar el cotxe i es van plantar a l’avinguda Lluís Companys des de primera hora de la tarda. La Ciutadella estava tancada des de la nit anterior, per seguretat. Més de 100 mitjans internacionals acreditats. Els ulls posats en Carles Puigdemont i la possible declaració d’independència que anava a fer a les 18h hora local. Divendres 6 a darrera hora s’havien publicat els resultats oficials del referèndum (aquell que no s’havia de fer i que no es va fer, segons el govern central). Així que, segons la Llei de transitorietat, 48 hores després es pot proclamar la República si els Sí superen al No. En aquest cas el Sí va arribar al 90%.

Tot estava a punt. I no va ser a les 18h, va ser a les 19h. Un discurs ben travat, com el president ens té acostumats. Amb aplom, semblant tranquil i finalment a les 19.37h va dir la frase que estàvem esperant. A mi em va agafar al cotxe tornant a casa. Pell de gallina. No vaig sentir la segona part. Els famosos sis segons, per mi van ser uns cinc minuts fins que en arribar a casa vaig veure que al final del discurs la CUP no havia aplaudit. Ràpidament twitter em va treure de dubtes. La gent de l’avinguda es va quedar glaçada. Bé, tothom, diria, es va quedar descol·locat (excepte els 72 diputats que ho sabien d’antuvi, clar).

El mòbil va parar boig buscant una explicació. Twitter, altre cop, va ser la salvació. D’acord, pensem-ho fredament, la darrera oportunitat de diàleg. La pilota, altre cop, a la teulada de Rajoy. Mentrestant, hi havia el torn dels 10 minuts per als altres grups de la cambra. El cos, tanmateix, el sentia estrany. D’una estranyesa diferent al dia u, i al dia dos, però també estrany. Certament tot aquest procés està traient sentiments que desconeixíem.

Un parell d’hores més tard els nostres representants van signar la declaració d’independència, que queda en suspens, de moment, a l’espera del que digui l’estat.

Un cop passat el tràngol, he de dir que continuo confiant en el govern, sabran fer el que cal, ho han fet bé fins ara. Són moments delicats, però són capaços, ferms, responsables i decidits, i, sobretot, tenen un poble al darrere que va a per totes, com es va demostrar el dia 1. Per això confio en ells, i en la gent. El govern va fer possible l’1 organitzant-ho tot amb milers de voluntaris anònims. Nosaltres ho vam fer possible defensant el vot dia i nit. Vam defensar allò que tenia més valor, les urnes, els nostres vots, ho trobo molt poètic i revelador del tipus de societat que som i me’n sento molt orgullosa. I ara, arribats fins aquí, no hem de tenir pressa, les coses arriben quan han d’arribar i estic convençuda que faran tot el possible perquè veiem nàixer, finalment, la desitjada República. No serà fàcil, però ja tenim molta feina feta, ens falta acabar de guanyar.

Mentrestant, us deixo aquesta xerrada de Vicent Partal. I ara què fem?  Aclareix molts dubtes (18 min. d’exposició. A partir del min. 43 també Ramon Tremosa).

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent